Eva Garcia té una llarga trajectòria com a líder de projectes artístics des de l’acció social. Forma part de l’equip de coordinació d’Òpera Prima, la línia de produccions i creacions operístiques comunitàries del Gran Teatre del Liceu, i directora artística de les Jornades d’arts escèniques i inclusió social de l’INAEM. Ha estat la responsable d’Art i Part, el primer programa municipal de creació artística comunitària de l’Ajuntament de Barcelona i també va ser coorganitzadora de la II Escola d’Estiu de l’International Community Arts Festival, així com fundadora de comuArt.
La teva trajectòria és una demostració de com l’art pot aportar una acció social poderosa. Com pot influir el llenguatge artístic en el benestar emocional?
Quan convidem algú a la pràctica artística hi ha una connexió amb el seu cos, amb la capacitat creativa i de reinvenció, amb el joc, i això té un impacte directe sobre la salut emocional de les persones. Si a més són espais de propostes compartides creen unes condicions que afavoreixen l’escolta mútua, posen en valor les diferències i propicien trobades improbables des d’un interès comú.
Pot l’art ser una eina d’inclusió social?
Per descomptat, però cal tenir en compte que sovint inclouen els altres en un lloc “preestablert”, que no qüestionem. Qui inclou a qui, i a on l’inclou? En construir un espai comú la gent ha de sentir-se part, amb flexibilitat i amb possibilitat d’abraçar la seva pròpia identitat. El potencial que té la pràctica artística en la inclusió és que és una manera indirecta de tractar eficaçment processos que són molt complexos, amb persones amb altres codis socials o culturals. I es fa des de llocs més amables, d’exploració de la ficció sense córrer riscos, que permeten afrontar processos que, sinó, serien més àrids.
La pràctica artística permet afrontar processos àrids des del joc
Permet, doncs, millorar la convivència i la construcció social?
En projectes d’aquests tipus es propicien espais de trobada no habituals. A vegades contactes amb persones que, en la teva vida habitual, mai haguessis trobat. Quantes persones migrants hi ha a la teva vida ordinària? O racialitzades? O amb alguna discapacitat? Però en un projecte artístic es troben amb un objectiu comú i allà el nivell de desconstrucció de prejudicis és molt elevat i influeix favorablement en la inclusió.
La participació ciutadana en les arts és un dret humà, per a tots. És la base on es fonamenta tota aquesta filosofia.
Tothom ha de tenir dret a accedir i a participar de la construcció de la vida cultural. Això, parlant de la ciutadania en general, està molt desequilibrat, i es veu per exemple amb les últimes dades de l’enquesta d’equitat a la cultura de l’Ajuntament de Barcelona, que demostra que la pràctica cultural està molt lligada al codi postal d’on vius, és a dir, està molt lligat a un determinat nivell econòmic i educatiu. Si, a més, posem el focus en determinats col·lectius, veiem que el desequilibri encara és més gran.
Hem de sensibilitzar la ciutadania que la cultura és un dret, com l’educació o la salut. I tot i que hi ha factors d’accessibilitat econòmica o de contingut és molt important considerar l’accés emocional. La relació emocional de les persones amb la cultura està molt marcada per un històric que ha entès la cultura com elitista, objecte de consum o quelcom que s’ha d’entendre. Això provoca que molta gent pensi que la cultura no és per a ells. Per això, si fem projectes culturals des de l’òptica dels drets culturals hem de treballar molt bé, prèviament, com trencar totes aquestes barreres, per desmuntar totes les idees preconcebudes. Des d’aquest punt de vista, no només fem projectes per a tothom sinó que ens preguntem sobre quines condicions de participació creem perquè tothom pugui participar posen en valor la dignitat i la seva identitat.
Sovint els projectes que portes a terme involucren a persones sense dedicació artística professional, persones amb diversitat funcional i/o intel·lectual, o en risc d’exclusió social. Com viuen aquestes persones l’experiència?
Històricament, i generalitzant, les persones amb discapacitat tenen més xarxa de suport , familiar, social i s’ha fet un recorregut cap a la consciència dels seus drets. Hi ha impactes relacionats amb el desenvolupament de l’autonomia i la veu pròpia, possibilitar espais de connexió amb d’altres persones. Però si parlem d’altres col·lectius que amb més mancances d’estructures pròpies i amb necessitats primàries no cobertes és molt més complicat portar a termes projectes estables, i és fonamental la consideració dels seus hàbits i les seves necessitats.
Quines són els principals reptes?
Sovint es viu una situació de bucle… Penso en un projecte que es va realitzar a Madrid, a Lavapiés, amb joves africans, una adaptació del Quixot, una producció espectacular a nivell artístic. Els programadors culturals que el van veure el volien contractar, però no ho van poder fer perquè els joves no comptaven amb documentació. És una situació absurda: un projecte cultural dona possibilitat d’ocupació, treball i inclusió, però no hi ha estructures interdepartamentals que possibilitin activar els tràmits burocràtics.
Un projecte cultural genera espais segurs i de respecte mutu
Quina valoració fan les persones que participen en aquests projectes?
Hi ha molts estudis d’avaluació d’impacte, i és molt alt. Trobar espais segurs, de respecte mutu i acceptació a vegades fa connectar a la persona amb possibilitats de fer passos que havien abandonat, a prendre decisions sobre les seves vides, les seves relacions amb els altres o amb si mateixos, recuperar la confiança i la capacitat de projectar-se en el futur. En el teatre, com que treballem sempre a la ficció, en el “si jo fos/fes això, què passaria”, acaba tenint un impacte grandíssim, perquè arriba un moment en què la persona materialitza i fa realitat el “si jo fos” i el porta a la vida real. Fer aquest clic és fonamental, però el repte és sostenir el canvi i, per això, els projectes artístics han d’estar contactats amb altres xarxes de suport, serveis i professionals per acompanyar el camí que s’inicia.
Des dels ensenyaments artístics, treballes sobretot a partir d’associacions de base amb les quals s’impulsen projectes de creació artística. Com és el procés d’inici del projecte fins a la seva materialització? Com acompanyes aquest procés?
Depèn del tipus de proposta, del seu tamany i durada al llarg del temps. També del rol que tindrà la persona: si és un projecte de co-creació, que seria el màxim d’interacció i d’impacte, o es tracta d’una proposta que ha de reproduir. Depèn també de l’espai on es durà a terme, el contingut de la proposta… Per exemple, en un projecte que vam fer al Raval volíem poder arribar a totes les persones no mobilitzades normalment en aquests temes, i vam proposar al CAP, on tothom hi va en algun moment, de ser els nostres mediadors. Això augmentava la nostra capacitat de connexió i també de credibilitat.
És molt important la materialització final del procés, on es veu el resultat artístic. Hi ha una descoberta del veritable procés viscut que s’acaba d’entendre quan ho porten a l’escenari. Troben la connexió amb el públic, el ritual de l’escènic. Aquí trobem un altre repte: donar-li més recorregut a aquests projectes, i ampliar el públic final.
La cultura amb acció social no són pràctiques artístiques menors
Així es superaria la barrera imaginària entre treball social i cultura.
Cal sensibilitzar la ciutadania perquè entenguin que aquests projectes no són pràctiques artístiques menors, sinó que estan aportant un valor afegit tant a nivell artístic com a la creació d’una societat més plural i justa. Hem avançat molt, però ara és el moment de començar a treballar cap a posar en valor aquestes pràctiques, que no es generin espais endogàmics. Un gran repte també pel món cultural formal sobre quin és el paper dels equipaments i els professionals en les construccions de les societats del segle XXI.
Participaràs al Fòrum dedicat al benestar emocional i l’educació organitzat per la Diputació de Barcelona. Quines seran les línies generals de la teva aportació a la taula rodona?
Abordarem quines són les problemàtiques que detectem en la nostra pràctica i com les abordem des de la pràctica artística per a propiciar el benestar emocional. En el meu cas, compartiré experiències amb equipaments culturals, persones afectades per la soledat no desitjada o la idiosincràsia de projectes fets entre professionals i no professionals.
