Ho sabem, però molts de cops no ho podem dir: tots els mestres no són iguals. Hi ha diferents categories! Això, ho he recordat perquè fa pocs dies vaig rebre un correu electrònic d’una mestra que vaig tenir als vuit anys, d’aquestes que formen part de la “primera divisió” de mestres que mai no s’obliden.
Aquest mes de setembre he rebut molts missatges de felicitació pel premi que l’Associació de mestres Rosa Sensat ha rebut a mans del Parlament de Catalunya: la medalla d’honor en categoria d’or, per la feina feta durant tots aquests anys per aconseguir una escola de qualitat tot treballant en la formació dels mestres. Com deia, he rebut molts missatges, però cap com el d’aquesta mestra de la meva infància. L’alegria i l’emoció que em va comportar va ser indescriptible, i em va fer reviure l’estima i el vincle que tenia amb ella. I em va emocionar tant que el vaig compartir amb la meva família, especialment amb la meva filla que ara ha començat tercer de primària. Li vaig explicar qui era aquella mestra i li vaig dir que jo tenia més o menys la seva edat quan la vaig tenir a l’escola. I també li vaig dir que pensés fins a quin punt els nens i les nenes són importants per a una mestra. I també a l’inrevés. D’això últim n’és més conscient perquè sempre s’ha estimat les seves mestres, i cada any la mestra que té és la número u!
Amb aquest missatge vaig tornar a constatar la importància que tenen els mestres en les nostres vides, en un moment precís, en què anem creixent, i ben bé no en som conscients. I és en aquest moment en què més que mai necessitem el suport, la confiança, l’escalf i l’estima per tirar endavant que una bona mestra ens pot donar.
Una de les coses que vaig tornar a evidenciar és la importància de l’estimació i del vincle que s’estableix entre mestra i infant. Una estimació que neix d’una bona coneixença que permet teixir aquest vincle, i que suposa, entre d’altres coses, creure en la capacitat de cada infant per tirar endavant, i per descobrir i desenvolupar tot el potencial que porta dins. Una estimació que es reafirma dia a dia, quan es dona confiança a l’altre, deixant-lo expressar tal com és sense ser jutjat, ajudant-lo a reforçar l’autoestima imprescindible per créixer.
I aquests mestres de primera fila són aquells que tenen com a objectiu principal educar en la llibertat, i no educar des de l’autoritarisme. Rosa Sensat i Vilà ja deia fa més de cent anys que “a l’escola que funciona a base d’autoritat, volem oposar-hi l’escola de la llibertat. L’escola tradicional, que es basa en l’autoritat externa, que imposa normes, que subministra coneixements, que obra de fora cap a dins, es vol substituir per l’escola on el mestre s’emmotlli a l’esperit de l’alumne, s’acomodi a la seva voluntat, deixi obrar la naturalesa humana sense cohibir-la.” (1)
Perquè aquesta educació en la llibertat també té molt a veure amb educar en la responsabilitat. I per això els mestres que mai no s’obliden creen un bon clima de treball i de companyonia entre els infants, des de la confiança i la responsabilitat i no des de l’autoritarisme. Els mestres que mai no s’obliden no ho saben tot, però si alguna cosa saben és que l’autoritat no ve donada per se, sinó que s’ha de guanyar a partir del treball rigorós i del respecte envers els infants, tot creant aquest vincle de confiança i d’estimació imprescindibles per créixer.
(1) Rosa Sensat i Vilà. Vers l’escola nova, Eumo editorial, Vic 1996.
