Tres consellers, de partits polítics diferents; una suspensió de l’autonomia; un canvi de nom del Departament…tots aquests canvis són el resum -polític- dels darrers quatre anys de l’administració educativa a Catalunya. Quatre anys en els que s’ha desenvolupat el primer mandat de Rafa Homet com a diputat delegat d’educació a la Diputació de Barcelona. Aquest mandat entra en la seva recta final i parlem amb ell, tot mirant enrere i valorant aquest mandat.
Valorem els canvis que s’han donat en aquest període que, tot i que convuls, ha sigut de grans canvis. Han aparegut nous actors, com Educació360, que Homet qualifica de “monstre, però en el bon sentit”. Aquest projecte, que serà “protagonista en els propers dos mandats”, representa la voluntat d’aquests quatre anys: “millorar les relacions, la transversalitat, i la col·laboració, posant sempre al centre els municipis”.
Ara que s’acaba el mandat, que ha estat el seu primer, com ha estat l’evolució de les polítiques educatives en els darrers quatre anys?
Hi ha hagut uns canvis molt notoris; el 2015 era un moment en què els municipis tenien poca cosa a dir, a banda de queixar-se. Era l’època en que més es van notar els estralls de les retallades. Nosaltres vam voler canviar el discurs i fer-lo propositiu, creant una agenda amb els reptes en política educativa. Totes les línies de treball passaven per donar més suport als ajuntaments, perquè la cosa als municipis no acabava de funcionar.
Teníem molts projectes i moltes idees, però si no les connectàvem entre elles i no responien a una estratègia clara de municipi que vinculés tots els agents educatius, no podia funcionar. La constatació d’aquesta manca de xarxa la trobàvem en el fet que la majoria d’educadors no es consideren a sí mateixos com a tal. Els entrenadors, els monitors no creuen ser educadors, i si ho creuen, consideren que són educadors de segona. I això no és ben bé així.
En aquells moments rondinàvem més que proposàvem. Estàvem estancats en la manca de recursos, que sí, però també necessitàvem un projecte. Perquè tenir molts recursos però sense res on gastar-los és com tenir un projecte sense tenir diners. Hem volgut trencar la idea de la Diputació com un contrapoder i hem intentat fer ponts entre el Departament i els ajuntaments.
En aquesta idea de xarxa es basa un dels projectes més destacats d’aquest mandat, que és Educació360.
Aquesta va ser la primera i més important línia d’acció que vam definir. Llavors li dèiem educació a temps complert i va acabar convertir-se en Educació360. La base havia de ser una xarxa de municipis amb formació i acompanyament. Perquè hem de tenir en compte que 7 de cada 10 regidors d’educació no repeteixen mandat, per tant cada quatre anys comencem amb desconeixement. En aquest escenari, vam plantejar la Diputació com una corretja de distribució de coneixement generat arreu del territori, perquè moltes vegades, tres pobles més enllà del teu, hi ha qui ja ha solucionat el problema que tu tens ara.
En aquesta línia, la proposta d’Escola Nova 21 de renovació dels projectes educatius ens va entusiasmar. La Diputació no té competències en allò que es fa dins les escoles, però per a que funcionés Educació360 necessitàvem que els centres entenguessin que el projecte educatiu travessa les parets de les escoles. Que els seus alumnes són les mateixes persones dins i fora de l’aula, però passen per massa mans que estan descoordinades. Quan la Martina de torn arriba a l’aula d’acollida als matins, depèn de la presidenta de l’AMPA, en entrar a l’aula depèn del Conseller, en sortir de l’escola, durant les extraescolars, passa als regidors d’educació o d’esports.
La mateixa persona transita, en l’etapa obligatòria, per molts responsables, amb polítiques diferents i que no es coordinen. I la Martina, que té sis anys, és l’únic punt en comú de totes aquestes polítiques.
Fer xarxa, doncs, suposa coordinació entre administracions, actors educatius i municipis
Les Xarxes d’Innovació Locals ajunten els centres per proximitat territorial, perquè els centres educatius municipals no s’han posat prou en valor dins l’ecosistema educatiu local. Dins aquest plantejament, hem creat xarxes específiques per a l’Escola Bressol, per a les Escoles de Música i Art, de Persones Adultes, d’Ensenyaments Reglats o per als centres d’Educació Especial. Aquest últim cas és molt paradigmàtic: en tenim 9 en tot el territori, però vam fer un estudi que deia que totes les directores d’aquests centres d’educació especial consideraven que eren l’única escola d’aquest tipus. El primer dia que les vam asseure el pla de treball va sortir sol.
Vostè ve de ser mestre d’educació especial i al bell mig del seu mandat es va aprovar el nou decret d’escola inclusiva. Com va afectar al plantejament d’aquestes xarxes?
El que va fer el decret va ser reforçar el paper dels centres d’educació especial municipals, en contra del que es pugui pensar. Tenim gent coneixedora i especialitzada que, si treballa en xarxa, permetrà que aquests centres arribin enfortits a allò que el decret demana, que és que es converteixin en centres formadors i de referència per a l’escola ordinària. I la Diputació té les eines i els recursos per a fer-ho possible. Ja ho hem vist en alguns projectes, com les aules d’estimulació multisensorials, a 12 municipis per atendre afectacions d’alumnes que necessiten un grau elevat d’atenció i que, tot i que són pocs, són prou sifnificatius. És anecdòtic, però com que som servei públic, el lloc d’aquests infants està a la bressol municipal.
Ara que toca el tema dels serveis públics. Un altre dels reptes és l’equitat
I amb això retornem a Educació360. Prenent l’índex de l’índex de segregació escolar i abandonament veiem que la diferència cada vegada la marca allò que no fas. Com diu en Jordi Collet, si els teus pares no són universitaris, faràs zero o una extraescolar. I aquesta que facis, probablement serà futbol.
I no passaria pas res!
No! Al contrari! Però hem de garantir que els entrenadors s’entenguin com a educadors i des del món de l’educació formal s’ha d’entendre que la seva no és l’única manera d’educar. L’equitat, però, on es nota més és als estudis musicals: hi ha determinades capes socials que no hi accedeixen. No és un problema de beques, sinó de concepció social, de certa gent que no s’hi veu tocant un instrument. Ja tenim una partida pressupostària dedicada a fer un banc públic d’instruments i és que, torno al Jordi Collet, la innovació educativa és agafar les flautes de plàstic i llençar-les totes!.
Parlava abans de l’abandonament escolar
És un problema de país, però que té l’arrel al municipi. Hem detectat que les grans baixes es donen a les transicions. Si tu segueixes la corrent, sense moure’t, acabaràs al batxillerat i, al primer trimestre de primer, hi ha molta gent que se n’adona que allò no és per a ells. L’abandonament es dóna al gener, quan tots els recursos educatius estan pensats pel setembre.
Hem vist com s’ha reduït molt l’abandonamnet, però en part perquè ja no hi ha aquell boom de la construcció que permetia sortides laborals temptadores, ràpides i sense formació. Ara tenim un problema estructural que requereix formació, sobretot a les famílies. Hem detectat que, quan la família està informada i pot acompanyar en la presa de decisions, l’abandonament es redueix en 10 punts.
Així, projectes com la Maleta de les Famílies o l’exposició Transitar ens ajuden a visibilitzar el debat. Perquè abans la resposta era que si queies era perquè tu no t’havies esforçat prou, tu no hi posaves interès o perquè la teva família no n’estava al cas. I en això, cal destacar la tasca de les escoles de segona oportunitat: sóc molt fan del Llindar, però necessitem un model replicable i escalable i per això ens cal la coordinació entre administracions, sempre, però, posant al centre als Ajuntaments, que són els qui coneixen la realitat i pateixen les conseqüències.
S’ha empoderat els ajuntaments i aquesta tasca de transversalitat interdepartamental, en el ‘micro’ funciona bé. Però com va la coordinació al ‘macro’, entre departaments, conselleries i diputacions?
Ha anat millorant. Podem barallar-nos el que vulguem, però els problemes continuaran existint. Així que hem de buscar aliances. I en això, un gran actor i també una gran frustració que m’enduc d’aquest mandat, són les entitats. Hi ha molta gent que juga molt bé i que coneixen el terreny, però ens ha faltat poder comunicar-nos-hi millor. Parlar el mateix idioma que les entitats, que estan formades per voluntaris o semiprofessionals, però que ens hem de relacionar amb elles segons els procediments administratius que demanen que els tractem com si fossin Núñez i Navarro. Això és un problema.
Com a administració estem sotmesos a una rigidesa, que intentem que sigui el més flexible possible. Hi ha espais i entitats als que hauriem d’estar aplaudint tot el dia i en canvi els hem de demanar administració electrònica o auditories.
I de cara al següent mandat, què?
Jo no sé si repetiré. Si ho faig, tinc clares les línies de treball. I si no, sé quines recomanacions passaré. Consolidar Educació360 ha de ser una de les prioritats, perquè és un monstre, en el millor dels sentits, que ens ha de permetre superar aquesta frustració sobre com ens relacionem. Tenim gent molt bona i l’hem de saber aprofitar. Des de la Diputació no tenim problema de finançament i, per això, ens hem de posar a escoltar els protagonistes. Hem de deixar de fer paquets estandarditzats per a cada problemàtica i dotar de recursos les administracions que coneixen el problema i les particularitats del seu territori per a que busquin, sempre acompanyades, solucions a mida.
