Aules Integrals de Suport o el vincle de la confiança com a porta a l’evolució

Toquen les deu del matí i la sala de professors d’un centre de Mollet s’omple de nens que venen a saludar. Un ens mostra un meme que li han fet arribar per Whatsapp i un altre seu a les faldes d’una de les seves mestres i li ensenya que ha passat de nivell a un joc del mòbil. Al cap de pocs minuts, aquests infants, de primària i secundària, es reparteixen en parelles o trios per les diverses aules. Són només 11, però formen una comunitat.

No són encara dos quarts d’onze i els nois ja són plantats davant dels seus llibres de text, fent tot tipus de matèries. Uns tenen clares les seves tasques i els altres negocien amb els mestres i educadors, mentre van avançant en els seus currículums. Som a l’Aula Integral de Suport (AIS) de Mollet, un centre educatiu especialitzat en alumnes amb trastorns mentals greus. Entre aquestes parets s’hi troben nens -majoritàriament, de fet, aquest curs no hi ha cap nena- amb Trastorns de l’Espectre Autista (TEA), trastorns de conducta…

Aquest espai, que està vinculat al Centre Municipal d’Educació Especial de Can Vila (Mollet), és per infants als quals els és difícil seguir els aprenentatges en una aula ordinària, però per qüestions emocionals, però no pas per una discapacitat intel·lectual. I és que aquesta diferenciació és crucial a l’hora d’afrontar l’escolarització i l’aprenentatge, ja que “els nanos que tenim a l’AIS no poden estar en un Centre d’Educació Especial (CEE). No és el seu lloc”, apunta Antonio López, director de l’AIS.

La de Mollet és la primera AIS que es va crear a Catalunya, el curs 2013-14, perquè “teníem un grapat d’alumnes que anaven a un CEE, tot i que no tenien una discapacitat sinó més aviat una malaltia mental. El departament d’Educació no sabia on posar-los i vam decidir engegar l’experiència AIS”, apunta López. Es tracta d’una de les poques AIS que hi ha a Catalunya (de fet, la de Mollet acull nens de tot el Vallès Oriental), però el model es va eixamplant (a la mateixa comarca es va crear el curs passat una altra AIS de Secundària, a Sant Celoni).

“Els CEE són culs de sac on van a parar tots els alumnes que presenten necessitats educatives especials”, explica la Vicky Sánchez, psicopedagoga del centre. Segons els professionals d’aquest espai, és molt important fer una bona diagnosi del nen o nena i derivar-lo al centre adequat. I és que el plantejament pedagògic d’un CEE i una AIS pot ser semblant, però la dinàmica és totalment diferent: en un model d’escolaritat compartida, el primer presenta una retirada progressiva de les aules ordinàries, mentre que l’AIS treballa amb l’objectiu d’un retorn total a l’ordinària. “Una cosa és que hi hagi un retràs escolar per les seves dificultats emocionals, però les capacitats cognitives estan al 100%”, explica Sánchez.

Educar des del conflicte

“Aquí eduquem des del vincle més proper: estem presents i disponibles quan hi ha angoixa. No és fàcil per aquests nens generar aquesta confiança de saber que tot i el cabreig, els insults o, fins i tot les puntades de peu, jo seré aquí demà. Venen de ser molt rebutjats”, explica la Raquel Celma. Ella és la psicòloga del Centre de Salut Mental I Juvenil (CSMIJ) referent de l’AIS de Mollet. La Raquel és l’aportació que el Departament de Salut ha aportat al model AIS: “Sense aquest suport, el model no té sentit. Fins que no van venir aquests professionals, només navegàvem”, explica Montse Tarrés, directora de serveis de l’Institut Municipal de serveis a les persones amb Discapacitats.

Amb la cooperació d’una psicòloga i/o psiquiatra que controli la part sanitària de les dificultats dels nens i nenes, els professionals pedagògics del centre es poden aplicar a treballar aquests vincles que deia Celma. “Els empoderem, els mirem als ulls i els diem que estem aquí per treballar les seves dificultats amb ells. Tenen una motxilla de rebuig i desconfiança molt gran i l’aboquen sobre nosaltres”, explica Denís López, educador del grup de secundària. Així, han trobat una manera d’educar que seria impossible en una ordinària, que és “treballar des del conflicte: sorgeix a cada moment per tot el malestar barrejat. Moltes vegades no donem a l’abast d’anticipar el que estan pensant i sentint, així que deixem aflorar el conflicte per a, després, treballar-lo plegats”.

Tots els professionals de l’AIS coincideixen en el fet que la confiança és l’única garantia per assolir un bon resultat, ja sigui amb els alumnes, com entre ells mateixos. “És fonamental que estiguem units”, asseguren. Per això, una de les bases de l’AIS és la rotació dels i les treballadores amb el CEE Can Vila. “No tothom està dotat professionalment o anímica per entendre què representa una AIS. El trajecte per aquí és intens i et pot sobrepassar”, diu el director del centre. Per això, la rotació entre tots dos espais ajuda a donar una vàlvula de sortida, a més d’obrir una porta per a la compartició de coneixement i experiències.

Cercle de confiança entre famílies, AIS, ordinària i CEE

L’objectiu dels AIS és que l’alumne pugui controlar les seves dificultats per poder tornar a l’escola ordinària. “Quan surten d’aquí, són els mateixos, tenen el mateix trastorn. No els curem. Però tenen recursos per a autoregular-se en l’entorn”, apunta Vicky Sánchez. I és que, per aquests professionals de l’AIS, el treball no s’ha de fer amb els menuts, sinó també amb tot el conjunt de la societat. “Ells no canviaran, el que ha de canviar és la invisibilització d’aquests trastorns”.

És per això que el treball colze a colze amb famílies i escola ordinària és tan important. “A les famílies els ensenyem que no és un problema que han de tractar portes endins, sinó que aquí hi ha altres famílies i professionals que les poden ajudar”, explica el director. Així, el centre proporciona grups de suport col·lectiu i individual a través dels quals es poden compartir experiències i avanços en l’educació dels infants. I aquesta confiança, suport i benestar, també és positiu pels nanos: “Venen de molt de rebuig però si veuen que els adults que tenen al voltant se’ls estimen incondicionalment es comencen a autoregular”, explica en Joan Manuel Verdaguer, mestre de secundària.

I aquestes actituds també és imprescindible traslladar-les a l’escola ordinària. “La sensibilitat que trobem a un AIS o a un CEE és diferent. No cal començar a treballar des de zero i això es nota en la manera d’entomar els conflictes”, apunta Raquel Celma. Cal fer, doncs, pedagogia amb els i les mestres dels centres ordinaris on els alumnes de l’AIS fan la compartida, perquè “sempre hi ha certa por. El moment en què nosaltres veiem que és possible un retorn, mai no és el moment per a l’ordinària”, apunta Vicky Sánchez.

Poc a poc, asseguren des de l’AIS, la mirada ha anat canviant i, fruit del treball en xarxa entre departaments, institucions i centres, s’ha anat afrontant millor la complexitat. “Veus que ja no t’expliquen només les coses dolentes que fan”, apunta Verdaguer. I és que sempre hi ha por al retorn, “sigui més o menys inclusiva l’escola, sempre el que marca la tornada és el vincle establert. És difícil veure’ls més enllà del brot o de la enrabiada, però si no ho fas no hi ha confiança. I sense confiança no hi ha evolució”, afegeix. “Ningú no es compromet a canviar per un entorn que no confia en ell”.