“La preocupació per l’equitat a l’escola és important, però la desigualtat no és un problema educatiu, sinó polític”

Joan Manuel del Pozo, professor de filosofia de la Universitat de Girona, va participar del Pacte Nacional per l’Educació, dos anys abans que el president Pasqual Maragall el nomenés conseller d’educació (2006). Han passat 13 anys de canvis, crisis i inestabilitats polítiques que, com no podia ser d’una altra manera, han afectat l’escola.

Parlem amb del Pozo sobre els nous reptes que s’obren per al sistema educatiu en el marc del XXX Fòrum Local de l’Educació, on va participar del diàleg ‘L’educació en un món canviant’, juntament amb Mònica Nadal, directora de recerca de la Fundació Jaume Bofill.

Partint de la seva experiència com a conseller d’educació, com ha canviat el context educatiu i, en especial, com han canviat els reptes?

Si mirem enrere 13 anys, tots els canvis que hi ha hagut han estat provocats per una crisi brutal i per elements parcialment mal gestionats. Tot plegat ha afectat l’educació amb un retall importantíssim de recursos que ara encara són un problema real, però no són l’únic. Fa 13 anys, però ara també, patim els problemes derivats del canvi de la civilització, que altera les expectatives que tradicionalment es tenien sobre l’educació.

En quin sentit?

El context social i econòmic és tan diferent del que havia estat en l’època en què es va començar a configurar l’estructura formativa que ara coneixem, que hi ha una mena de desorientació sobre les finalitats educatives. Si aparquem el problema dels recursos per un moment, ens trobem amb el gran repte de definir uns objectius educativament solvents. En aquesta línia defenso que hi ha objectius que són permanents en la història de la humanitat i n’hi ha de nous per a cada nova etapa.

Pel que fa als permanents, crec que és igual una persona del segle XIII que una del XXI i que, per tant, hi ha uns valors que en tota època han de ser cultivats, com el coneixement, no acumulatiu ni memorístic, sinó crític; el respecte a la dignitat humana, la justícia social i la bondat personal; la capacitat d’emocionar-nos amb la bellesa…

Ara bé, en aquest segle XXI ja ben entrat, apareixen unes noves necessitats de context que ens obliguen a cultivar altres valors: l’adaptabilitat i la flexibilitat. Abans, es tendia a formar homes i dones “d’una sola peça”, que es deia. Ara, però, ser d’una sola peça és una mala notícia, perquè és més apreciada la figura del bon nedador, que està en constant moviment i que sap canviar de direcció.

També és necessari treballar la solidaritat de caràcter social. En una societat que es veu tan tensada i fracturada per les desigualtats, si no traslladem valors educatius de solidaritat, la societat s’acabarà trencant del tot. I també s’ha de remarcar la solidaritat de caràcter ecològic, perquè mai com ara no s’havia tingut aquesta consciència de la limitació del planeta.

Aquesta consciència que tenim és, en gran part, gràcies als joves

Sí, perquè veuen la projecció de la seva vida amb les dificultats del que passarà d’aquí a trenta anys. El planeta semblava infinit, semblava. Abans els espais eren, literalment, infinits, però ara canvia el que sabem de la contaminació, dels costos dels desplaçaments i de tot allò que comporta una amenaça per la vida del planeta. O, no per la vida del planeta, sinó per la vida humana al planeta. A la Terra hi continuarà havent vida, que segurament estarà contentíssima de la desaparició dels humans. Els humans només ens preocupem dels humans així que, o eduquem en la sensibilitat o la solidaritat, o anirem cap al desastre.

Trobo que els valors del segle XXI que comentava s’eduquen molt més que els clàssics. La crisi econòmica i les retallades conseqüents no van afectar només als pressupostos, sinó a la pressió que recau sobre l’educació i potser ens estem oblidant de l’educació més clàssica…

El món educatiu és ampli i hi ha de tot, però en general crec que domina una certa desorientació i desconfiança en nosaltres mateixos, perquè a l’educació se li exigeix tot i no se li dóna tot. S’exigeix perquè, a més d’ensenyar mates i llengua, hem d’educar en sexe, valors, trànsit, ecologia… El problema principal és que a l’educació hi trobem, d’una manera cada vegada més feridora, les desigualtats socials, que són creixents, i que tenen un reflex directe i explícit a l’escola. Qui va a classe amb la pedra dels mals hàbits familiars, falta de diàleg, desatenció… Ja pots posar-hi grans programes educatius i valors, que no hi haurà res a fer.

En aquest sentit, la preocupació per l’equitat a l’educació és important però no és un problema educatiu, sinó un problema polític gravíssim. O es prenen decisions polítiques molt fortes per crear una societat més igualitària o no resoldràs la desigualtat a l’escola. L’escola pot posar pegats, que sovint són indispensables, i n’has de posar tants com puguis mentre no tinguis res més, però la solució més radical a la desigualtat educativa és econòmica i social i aquesta només la pot aplicar l’alta política.

Troba que la infància està a la cua?

Es fan esforços i es gasten molts diners en educació però, a part que se n’han de gastar més, la inversió forta no ha de ser al sistema educatiu sinó al social, perquè mentre tinguis un sistema social que tendeix al trencament, tindràs un sistema educatiu que tendirà al trencament. Això no treu, però, que no s’hagin de fer totes les polítiques compensatòries que es pugui; no pots dir que com que no s’arregla el món no arreglo casa meva.

En un escenari utòpic, amb una escola equitativa i no segregada, el paper de l’escola i el mestre canvia. Quin hauria de ser aquest paper, ara que s’intenten eliminar les barreres educatives entre l’escola i la resta de la vida?

Un paper molt ric i complex, i per tant molt difícil. La primera condició és la capacitat de reconeixement singular de cada alumne. Cada criatura és un món, té la mateixa dignitat que tots els altres i mereix la mateixa atenció. També cal reforçar l’estímul de l’aprenentatge: més que donar lliçons rodones i perfectes, hem de parlar de com es pot aprendre de la manera en què a cadascú li resulti interessant. Mirar de plantejar situacions que tinguin a veure amb la vida per a incorporar aprenentatge de cara a les expectatives reals. El nou mestre ha d’oscil·lar entre un reconeixement respectuós i amorós i l’estímul de l’aprenentatge en què la criatura tingui sempre un paper actiu i protagonista.

En aquest escenari sorgeixen les dues bèsties negres: les ràtios i els currículums rígids

Aquests plantejaments només es poden fer si el nombre d’alumnes per aula és limitat. Si tens desenes, ja pots posar-hi amor i voluntat, que no te’n sortiràs.

Al 2017 li vam fer una entrevista al Diari de l’Educació, just després de l’1-O, quan semblava que no es podia parlar de res més. Llavors el debat era sobre la necessitat de parlar del que passava fora de l’escola i introduir (o no) la política a les aules. Ara que han passat dos anys, com valora el tractament que s’ha fet d’aquest tema a l’escola?

No en tinc coneixement directe, però com a observador penso que no s’ha produït cap situació que mereixi preocupació extrema; ni tan sols preocupació. Tenint en compte que hi ha un nombre altíssim de centres i mestres i que la situació és prou delicada, podrien haver-se donat situacions molt greus, però no n’hi ha hagut. Només s’han pogut destacar dos o tres contratemps, moltes vegades exagerats des de fora. Per tant, en aquest sentit, diria que el sistema educatiu està donant la talla.

L’escola és garant d’una certa serenor social entorn del tema plantejat que s’expressa sense generar ni adoctrinament ni conflicte. El país ha d’estar molt agraït al sistema educatiu, sobretot a mestres concrets, de centres concrets, que han donat la talla d’entomar una qüestió que, si no s’hagués fet amb aquesta cura, podria haver provocat un gran desastre, amb violència i malestar. L’escola mereix medalla.

Per acabar, i ja que estem al Fòrum Local d’Educació, quin és el paper de l’escola local en aquests reptes?

L’escola té la capacitat de generar espais de confiança. Comunicació, pacte, intercanvi, experiència… Totes aquestes virtuts són un tresor. La gran política educativa és important, però la de proximitat té unes capacitats extraordinàries. Si vols canviar res, sempre has de començar per casa i aquesta casa és l’escola local.