La seva importància rau en el paper d’aquestes en el desenvolupament dels infants, donat que són l’agent de socialització primària per excel·lència. Posar l’èmfasi en la prevenció convida a posar de relleu la importància de l’educació infantil, però també a les etapes d’adolescència i joventut, focalitzant particularment les intervencions en els moments claus del procés educatiu: en les transicions escolars: l’entrada a l’escola bressol (0-3), a l’educació infantil (3-6); el trànsit a l’educació primària (6-12), a l’educació secundaria (12-16) i a l’educació post obligatòria.
La Intervenció socioeducativa amb famílies des de la perspectiva de l’acompanyament i les transicions implica el desplegament de polítiques locals sustentades en el principi de coresponsabilitat educativa entre les famílies, els centres educatius i l’entorn comunitari i requereix d’una metodologia de treball en xarxa entre els agents educatius i els professionals de la intervenció socioeducativa. Tres principis orienten aquestes polítiques d’acompanyament educatiu amb les famílies:
- Afavorir l’equitat al llarg de tot el procés educatiu d’infants i adolescents. És a dir, acostar l’educació de la població amb mes desavantatge al de la població en general i garantir, per tant, l’equitat en l’accés, en els processos i en els resultats.
- Enfortir el capital social de les famílies i l’entorn des d’una perspectiva comunitària.
- Incorporar una perspectiva de cicle de vida i un enfocament de la intervenció sistèmic (que doni respostes integrals), longitudinal i de procés (sostingut en el temps).
En el desplegament de programes d’acompanyament a famílies es requereix una detecció prèvia de les necessitats d’aquestes així com la identificació dels programes i recursos municipals ja existents en relació al treball amb famílies. Els àmbits fonamentals d’intervenció són: treballar les habilitats parentals; el foment de l’adhesió escolar i l’acompanyament i orientació en les transicions educatives.
Els àmbits fonamentals d’intervenció són: treballar les habilitats parentals; el foment de l’adhesió escolar i l’acompanyament i orientació en les transicions educatives
Les habilitats parentals fan referència a la plasticitat dels progenitors i/o pares i mares a l’hora de donar respostes adequades i adaptades a les diferents etapes de desenvolupament dels seus fills i filles i es relacionen amb diferents models de criança. Aquests models són els resultants dels aprenentatges socials i familiars que es transmeten a escala generacional i tenen efectes sobre les habilitats i competències socials dels infants, sobre el seus comportaments i sobre el rendiment escolar.
La recerca posa de manifest que amb estils familiars que combinen l’afecte i la comunicació familiar; el foment de l’autonomia i l’establiment de límits i supervisió de la conducta es tenen fills amb un millor ajust emocional i de comportament i un interès més gran per l’educació. Per contra qui ha crescut i viscut en un ambient permissiu o negligent poden presentar problemes escolars i conductuals. Aquests últims presenten també problemes emocionals, al igual que els nens i nenes socialitzats en un estil educatiu autoritari.
El programes que treballen sobre les competències parentals tenen per objectiu millorar els recursos emotius, cognitius i conductuals dels que disposen els progenitors a fi de fer possible que donin respostes adequades a les necessitats dels seus fills i filles. En l’àmbit municipal existeixen diverses experiències de formació de mares i pares que tenen per objectiu sensibilitzar i facilitar que mares i pares, o altres adults amb responsabilitats educatives familiars, adquireixin estratègies personals, emocionals i educatives que els permetin implicar-se de forma eficaç en la construcció d’una dinàmica de convivència familiar positiva i en el desenvolupament de models parentals adequats per als infants i joves.
Tanmateix, la parentalitat és una pràctica social que requereix crear xarxes de recolzament que enforteixin i proporcionin recursos per a la vida familiar. Aquest aspecte fa referència al suport familiar i social i també a la capacitat de participar i buscar suport en les institucions i en els professionals que vetllen per la infància. En aquest sentit els espais familiars (0-3) i les escoles de mares i pares, desenvolupats habitualment en el marc de les AFAS dels centres educatius, esdevenen dos recursos que poden contribuir a generar dinàmiques socials de suport a la parentalitat positiva.
Els espais familiars (0-3) i les escoles de mares i pares, desenvolupats habitualment en el marc de les AFAS dels centres educatius, esdevenen dos recursos que poden contribuir a generar dinàmiques socials de suport a la parentalitat positiva
Per últim, cal considerar alguns reptes fonamentals de la intervenció socioeducativa amb famílies per a prevenir l’absentisme i l’abandonament escolar, entre els quals destaca la necessitat de (1) substituir els models d’intervenció basats en paradigmes de dèficit per models d’intervenció basats en el respecte i confiança en les possibilitats de millora i potencialitats de les famílies; (2) potenciar el treball comunitari i l’apoderament de les famílies i l’alumnat, en base al reconeixement i valor positiu a les capacitats de les persones, acompanyant-les en el seu creixement personal i potenciant les xarxes de suport (3) afavorir l’adhesió escolar al llarg de tota l’escolaritat potenciant un clima escolar acollidor i inclusiu.
Per últim, però no menys important, s’imposa la necessitat de realitzar plantejament sòlid i sistemàtic de l’avaluació, un recurrent punt feble de molts projectes educatius i socials, que permeti les organitzacions i els professionals rendir comptes d’allò realitzat, millorar i optimitzar les accions i fer els canvis precisos de cara a noves propostes.
