Guillem López és mestre de música i, tot i que ara treballa a una escola ordinària, ha passat gran part de la seva carrera en centres d’educació especial. Considera que les melodies i els instruments són grans aliats quan es treballa amb criatures amb necessitats educatives especials. La música, igual que qualsevol altra disciplina artística, desperta emocions en els infants i això fa que aquells que tinguin problemes de comunicació trobin una via per poder-se expressar. A l’art i les seves possibilitats va dedicar Guillem López la seva ponència a la trobada d’inici de curs de la Xarxa d’Escoles Municipals d’Educació Especial que impulsa la Diputació de Barcelona, celebrada a principis de novembre.
Quins beneficis té l’educació artística per les criatures amb necessitats educatives especials?
Quan hi ha dificultats d’integració i inclusió, l’educació artística és una eina molt maca, perquè ofereix moltes possibilitats de llenguatge i expressió. Una fotografia, una melodia, un ritme, una escultura o una peça audiovisual obren moltes portes per comunicar-se amb llenguatges diferents. Jo estic especialitzat en música, que és una de les disciplines amb més possibilitats, perquè la música és emoció. I no cal tocar cap instrument o moure’s per ballar. De vegades, la comunicació sorgeix amb la mirada o les reaccions. Encara que no hi hagi parla ni moviment, si veus que s’emocionen, ja és una resposta. I això és l’important.
Quan despertes un estímul que duu a una emoció, es crea una sensibilització i un record. I quan tens aquest record és quan comença l’aprenentatge. Pensa en la teva època a l’escola: el que recordes són moments amb un mestre que t’agradava i t’emocionava. En canvi, aquelles assignatures en les quals només copiaves sense saber per què no les recordes.
Aquesta és una eina amb potencial educatiu, però que també pot ser molt útil per les famílies.
A les famílies els engresca molt qualsevol activitat en la que veuen que hi ha un creixement. Sobretot quan el resultat és una millor comunicació, perquè de vegades senten que no s’entenen amb les seves criatures. L’art és una gran eina per millorar la comunicació dels infants amb necessitats educatives especials i hauria d’estar estesa a totes les escoles d’educació especial, però també a l’ordinària.
Si ets un mestre tancat en la teva aula i la teva programació et sentiràs sol i amb pocs recursos, però si comparteixes amb la resta de companys serà més fàcil superar els reptes
Vostè ha treballat a l’ordinària i a l’educació especial. Creu que s’estan assolint els objectius de l’escola inclusiva?
Per començar, dir que m’agradaria que no existissin les escoles d’educació especial i que qualsevol centre fos inclusiu de veritat. Però per això necessitem recursos. Ens venen la moto de la inclusiva, però no tenim eines per dur-la a terme. Una persona sola amb 25 criatures no pot treballar.
He estat molt de temps exercint a l’educació especial i, si bé era un repte duríssim, tenia molta llibertat per implementar les idees que tenia. Ara que treballo a l’ordinària, quan tinc un alumne amb NEE es complica tot. Intento acompanyar-lo i donar-li eines, però és que també haig d’estar pels altres, que tenen necessitats educatives igualment.
L’educació musical és una àrea força infrafinançada. Com és treballar-la a centres també sovint oblidats com són les escoles d’educació especial?
És veritat que teníem menys recursos materials, però teníem més recursos humans i més predisposició per part dels docents i el centre. Per poc que tinguéssim pressupost, es compraven materials musicals i sensorials. I, si no en teníem, ens servíem de la fusteria i creàvem nosaltres els instruments. Quan faltaven recursos fèiem projectes transversals que implicaven educació física, la fusteria, la música i les tutories.
Treballar en grup ens feia més fàcil tirar endavant, perquè no ens sentíem sols davant l’adversitat. I això passa tant a l’especial com a l’ordinària: si ets un mestre tancat en la teva aula i la teva programació et sentiràs sol i amb pocs recursos. Però si comparteixes amb la resta de companys, serà més fàcil superar els reptes.
Aquesta reflexió aplica també a la Xarxa d’Escoles Municipals d’Educació Especial?
Totalment. Les trobades són precioses i interessants. Se n’haurien de fer més, perquè creen sinergies i idees que poden ser de molt d’ajut. I és la manera de sentir-se més acompanyat en una feina que és dura. Per això, crec que cal trencar una llança pels docents que hi assisteixen, perquè després de tantes hores treballant, el poc temps lliure que tenen el dediquen a voler aprendre i créixer. I és que és un sacrifici, sobretot tenint en compte els horaris de les trobades i formacions. L’administració i els centres ens haurien de posar facilitats perquè ens puguem formar en horari lectiu i que no hagi de córrer del nostre temps lliure.
