En aquest context, l’informe Bases 2030: Estudi de prospectiva per al futur estratègic de les polítiques locals educatives, elaborat per l’Institut Metròpoli, per encàrrec de la Gerència de Serveis d’Educació de la Diputació de Barcelona, intenta donar resposta a dues preguntes clau: Quins seran els futurs reptes educatius per al període 2023-2027? Com podran els municipis fer-hi front?
En els últims anys a Catalunya han proliferat les avaluacions d’impacte (les famoses sèries “què funciona”) de polítiques educatives. En canvi, no disposem encara de gaires anàlisis de prospectives educatives (a diferència del que passa, per exemple, amb els fenòmens demogràfics, que disposen d’una llarga tradició d’anàlisi prospectiu). Les prospectives en educació són anàlisis sistemàtiques que tenen per objectiu identificar, de manera probabilística i no determinista, els futurs escenaris educatius. Al fer-ho, intenten trobar un fràgil equilibri entre, d’una banda, l’evolució lineal dels fenòmens educatius i, d’altra banda, l’incert impacte dels canvis legislatius i dels macro factors disruptius (en els últims anys: la pandèmia Covid-19, l’acceleració del canvi tecnològic, i l’agreujament de la crisi climàtica).
Justament, l’informe Bases 2030: Estudi de prospectiva per al futur estratègic de les polítiques locals educatives identifica els futurs reptes educatius als quals s’hauran d’enfrontar els Ajuntaments durant el mandat 2023-2027. Al fer-ho, també, inclou una sèrie de recomanacions per a fer-hi front.
El primer repte que identifica l’informe fa referència a factors extra-educatius (demogràfics, econòmics, i salut), amb fort impacte en els processos escolars. Es tracta de l’evolució de la població (sobretot, entre 0-3 i 16-24 anys), que condicionarà -i tensionarà- la planificació educativa; el preocupant creixement de la pobresa infantil; i, també, el dramàtic increment de les patologies de salut mental en infants, joves, i adolescents.
El segon repte fa referència a elements de naturalesa pròpiament educativa, d’entre els quals destaquen els següents:
- La implementació de l’educació híbrida en un context de bretxa digital.
- El reduït i desigual accés a les escoles bressol, i les possibles tensions que poden sorgir de l’Acord marc per finançar l’escolarització a llars d’infants i escoles bressol de 2022.
- El rol clau dels municipis a l’hora de reduir la segregació escolar, si bé amb resultats extremadament heterogenis (tal com denuncia el Síndic de Greuges).
- La manca de recursos per implementar correctament el Decret d’inclusió.
- L’absentisme escolar, amb un impacte especialment elevat entre els grups en situació de vulnerabilitat socioeconòmica.
- L’abandonament escolar prematur (que també afecta més greument els grups socials en situació de major vulnerabilitat socioeconòmica), que és resultat de múltiples causes: el fracàs acadèmic, l’orientació escolar sovint poc coordinada, l’escassa presència d’escoles de noves oportunitats a la província, i la manca de planificació territorialitzada dels ensenyaments secundaris postobligatoris.
El tercer repte apunta a la governança educativa, un factor que (tot i que històricament poc tingut en compte) és clau a l’hora d’explicar l’èxit en la implementació de les polítiques educatives. A Catalunya, la governança educativa és multinivell i complexa. En la regulació, la provisió, i el finançament de l’educació hi participen molts actors (privats i públics – de diversos nivells) amb perspectives divergents i, ocasionalment, interessos confrontats. En aquest marc de complexitat intrínseca i ocasional confrontació, l’informe va copsar les percepcions crítiques dels i les tècniques educatives dels Ajuntaments: que d’altres administracions imposen, de manera vertical i no consensuada, una agenda política educativa als municipis; que els Ajuntaments cada vegada tenen l’obligació de donar resposta a més competències educatives municipals, però que els seus recursos estan estancats; i que l’ús de les dades disponibles (com el RALC) estan fortament restringits. La preocupant crisi de confiança entre administracions està, lamentablement, confirmada per les dades del Panel de polítiques públiques locals en educació de la Fundació Carles Pi i Sunyer.
A més a més, la intensa activitat legislativa dels últims anys és de difícil implementació pels ens locals. La hiperactivitat legislativa ha estat tant estatal (p.ex., Llei orgànica d’educació LOMLOE de 2020, la Llei de la FP de 2022) com catalana (p.ex., el Decret d’inclusió de 2017, el Decret d’integració de centres educatius a la xarxa de titularitat pública de 2017, el Decret d’admissions de 2021, i l’Acord marc per finançar l’escolarització a llars d’infants i escoles bressol de 2022). La següent figura recull els reptes identificats:
Figura 1. Els reptes educatius identificats per al període 2023-2027
Són molts reptes, doncs, als quals els municipis han de fer-hi front. Per donar resposta a aquesta difícil tasca, l’informe proposa 50 recomanacions adequades a cadascun dels reptes. Ara bé, aquestes recomanacions no són pas una imposició vertical, que nega la corresponsabilitat dels municipis, i simplifica la realitat local. Al contrari, la implementació d’aquestes recomanacions ha de ser flexible, adaptada a les legítimes agendes polítiques pre-existents, a les problemàtiques educatives locals, a les inevitables restriccions pressupostàries, i als recursos tècnics limitats del propi personal de l’administració. Recomanacions a la carta, adequades a la intrínseca diversitat local, no pas un menú tancat obligatori. Així doncs, l’informe proposa un ampli llistat de propostes, en base a les quals els Ajuntaments hauran de jerarquitzar, prioritzar i implementar unes polítiques educatives que permetin avançar envers una major equitat educativa des del municipalisme.
