L’any 2010, el Parlament de Catalunya va aprovar, per unanimitat, la Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència. Una llei en la qual s’estableix que “les administracions locals han de crear consells de participació territorial per tal de donar als infants i als adolescents l’oportunitat d’afavorir la convivència i la integració cultural en l’àmbit veïnal i local”. Més enllà, però, d’aquest mandat legal, és important posar en valor el marc jurídic i la necessitat de crear aquests consells.
El marc jurídic de drets d’infants i adolescents està establert clarament i té un ampli desenvolupament, els orígens del qual se situen l’any 1924, quan la Societat de Nacions va decidir adoptar, per unanimitat, a la sessió plenària del 26 de setembre, la Declaració de Ginebra, elaborada per Eglantyne Jebb. Per primer cop, es feia una declaració dels drets de la infància. I ho era, perquè, al mateix temps, era una afirmació dels deures dels homes i les dones de totes les nacions vers els nens i les nenes, sense cap mena de discriminació.
La Declaració de Ginebra es troba en la base de la Declaració Universal dels Drets dels Infants de les Nacions Unides de 1959 i de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1989. La Convenció suposa l’inici d’un nou període per a la infància; la infància deixa de ser considerada únicament com a subjecte de protecció i beneficència i es reconeixen, per primer cop, els drets civils i polítics d’infants i adolescents. Es reconeix, doncs, el seu protagonisme social i el dret de participació en la societat.
La Convenció sobre els drets de l’Infant reconeix per primer cop els drets civils i polítics d’infants i adolescents
Alhora, però, ens cal prendre consciència de les dificultats, de les necessitats, de les expectatives d’infants i adolescents… i, també, de la vulneració de drets existent. Una vulneració àmplia i profunda que interpel·la el deure de reparació, per part de les administracions públiques.
Les administracions locals, doncs, no només haurien de tenir un consell perquè és un mandat legal, sinó perquè creguessin en la necessitat de crear Consells d’infants i d’adolescents i que aquests Consells haguessin de respondre als estàndards de qualitat democràtica que infants i adolescents mereixen i que també mereix el país, en el seu conjunt.
Per donar resposta a les dificultats, a les necessitats i a les expectatives d’infants i adolescents; per aconseguir el seu benestar i el seu progrés educatiu i social; per reparar la vulneració de drets d’una manera urgent i efectiva, ens remetem a les paraules de Luis Pedernera Reyna, de quan era president del Comitè dels Drets de l’Infant de les Nacions Unides, en la seva intervenció, en el marc dels Diàlegs en clau d’Infància organitzats per UNICEF Comitè Catalunya, amb el títol COVID-19: els drets de la infància contra les cordes: “Haurem de fer un lloc als nens i nenes, acompanyant-los i proporcionant-los informació clara i adaptada. Però mai més no podem pensar que això ho resolem entre quatre parets sense escoltar els infants, sense escoltar les famílies i sense escoltar els actors que estan treballant per i amb la infància”.
Mai més no podem pensar que això ho resolem entre quatre parets sense escoltar els infants, sense escoltar les famílies i sense escoltar els actors que estan treballant per i amb la infància
No és objecte d’aquest article tractar la vulneració de drets d’infants i adolescents. Però sí que seria important esmentar algunes vulneracions, perquè n’arrosseguen d’altres, com el Dret de l’Educació, i no hauríem d’abordar-les entre quatre parets sense escoltar els infants…
A Catalunya, segons l’IDESCAT, la taxa en risc de pobresa o exclusió social (taxa AROPE) el 2023, per als menors de 18 anys és del 32,6% (Adults 18-64 anys: 24,5% / 65 o més: 16,6%). I encara més greu. Segons un informe d’UNICEF de 2024, el cost de l’habitatge a Espanya, incrementa en 9,7 punts percentuals la pobresa infantil, que, sense comptar aquest increment, ja és la més alta de la Unió Europea. En el mateix informe, s’explica com aquest cost afecta la salut física i mental d’infants i adolescents, la seva educació, el seu accés a l’oci i al lleure, a les seves relacions intrafamiliars o amb els seus iguals i, a més, a les seves oportunitats de futur.
En un àmbit més concret, com el de la salut mental, per exemple, les taxes de trastorns de salut mental diagnosticats dels adolescents són les més altes d’Europa: nois, 20,4%; noies, 21,4%. I pel que fa a les taxes de l’ús problemàtic de les TRIC (conductes addictives) en l’alumnat espanyol d’ESO són, també, molt altes i molt preocupants: nois, 29,8%; noies, 36,1%. I un apunt més: les taxes d’abús sexual, en infants i adolescents, estan el voltant del 20% i, bàsicament, en el si de la família. Pobresa, salut mental, abusos sexuals… Unes taxes que hauríem de considerar devastadores…
Per conèixer com s’ha arribat a una vulneració de drets, per conèixer com es pot fer efectiva la reparació de drets vulnerats, cal donar veu a les persones afectades, però, també, canviar la perspectiva d’anàlisi: no hi ha persones vulnerables, hi ha persones a qui s’estan vulnerant els seus drets. A les noies i nois que no superen l’ESO, se’ls ha vulnerat, si més no, el dret a l’educació i, sovint, n’és una conseqüència d’haver patit vulneracions en el dret a la salut (especialment, el de la salut mental) el dret a l’habitatge, el dret a un entorn segur…
I és aquí on els Consells d’Infants i Adolescents tenen un paper clau, malgrat el marc en el qual han d’actuar. En primer lloc, sovint no es respecta el dret de participació d’infants i adolescents, en els termes que estableix la legislació catalana o el Comitè de Drets de l’Infant, el qual, per cert, té la finalitat -com consta a l’article 43 de la Convenció- d’examinar els progressos fets pels estats membres, per aconseguir el compliment de les obligacions contretes en la Convenció, per part dels estats.
En segon lloc, la creació i manteniment dels Consells, sense entrar en indicadors de qualitat, mostra una realitat ben galdosa, malgrat el mandat legal que tenen els ens locals, des del 2010, de constituir consells d’infants i d’adolescents: poc més d’un centenar, dels 947 municipis de Catalunya, disposen de consell d’infants i només una vintena de consell d’adolescents… El que és pitjor és que els consells d’infants i d’adolescents no es veuen com una necessitat. No es veuen com un dret d’infants i adolescents al que tots els agents, vinculats a les infàncies i adolescències, hi haurien de donar suport, per assegurar l’exercici dels drets, la sostenibilitat i la qualitat del consell.
I, com a punt final, cal comentar que la legislació vigent i la regulació legal dels consells, en lloc de veure’s com una oportunitat per garantir els drets, una oportunitat per establir processos i indicadors de qualitat i de retiment de comptes, es veu -malauradament, des de molts àmbits diferents i massa sovint- com un tràmit irrellevant, com una complicació innecessària o com una limitació a una participació real i de qualitat…
Ens agradaria acabar aquest article compartint que l’Àrea d’Educació la Diputació de Barcelona, des del 1997 i a partir de l’activitat que desplega UNICEF Espanya i UNICEF Comitè Catalunya; a la interacció amb la DGAIA, amb el món acadèmic i, especialment, amb la interacció amb els ajuntaments, ha anat adquirint una experiència sobre la creació, qualitat i sostenibilitat de consells d’infants i adolescents que està a disposició dels ens locals, a través del suport tècnic.
El suport tècnic, acompanyant -en el disseny del projecte, en el procés participatiu d’elaboració i posada en marxa del consell-; compartint els reptes; adaptant els projectes a les diversitats dels i en els municipis; i assessorant -en el marc de la legislació vigent- en l’elaboració del reglament, té la voluntat de buscar -conjuntament amb els ens locals i en diàleg amb els referents polítics i tècnics municipals- les respostes, en aquest cas, als reptes que ens plantegen les infàncies i adolescències i que demanen a les administracions locals preses de decisions efectives, en relació amb el dret de participació, i mesures de reparació, en relació amb les vulneracions de drets.
