L’ensenyament i la pràctica artística inclusiva s’enfronta a uns reptes que no són senzills de superar. Per això, la Diputació de Barcelona va decidir titular “Nous temps, noves necessitats” la jornada celebrada per la millora contínua a les escoles municipals de música i arts. Els professionals dels centres adherits a la Xarxa d’Escoles Municipals de Música i Arts (XEMMA) van poder reflexionar sobre la inclusió i el dret de tothom a la pràctica artística.
Rodrigo Prieto, soci fundador i director de continguts de l’Institut Diversitas, creu que és molt important reconèixer que la pràctica artística és un dret de tothom. “L’expressió artística és una dimensió dels éssers humans, que contribueix al desenvolupament personal i social integral, i, per tant, no hauria de ser un privilegi d’uns pocs, sinó un dret garantit per a tothom”.
Prieto va ser un dels convidats en el diàleg marc per establir la base teòrica de la jornada, juntament amb Ester Bonal, codirectora de Xamfrà, centre de música i escena. El diàleg va ser conduït per Ignasi Gómez, secretari acadèmic de l’ESMUC i membre del grup de treball de millora contínua de la XEMMA.
Ester Bonal defensa també la importància d’assegurar la pràctica artística per a tothom. “La pràctica artística és inherent a la condició humana. Les arts són eines d’expressió i comunicació que contribueixen enormement a cobrir necessitats humanes com són la socialització i el gaudi. Les arts copsen el món que ens envolta des d’un paradigma estètic, igual com les ciències ho fan des d’un paradigma pràctic. Ambdós són necessaris per conèixer-lo i entendre’l. És des d’aquest coneixement i comprensió que aprenem a estimar i cuidar. Arts i filosofia van de bracet, perquè cada interpretació del que toquem, observem, escoltem, llegim, ballem, dramatitzem, ens convida a preguntar-nos”.
Barreres i reptes
Tot i que la conscienciació ha crescut molt en els últims anys, encara queden moltes barreres, i la inclusió en l’ensenyament artístic i en la pràctica artística encara està molt lluny del que hauria de ser.
Bonal recorda com ha canviat radicalment la realitat dels barris i pobles. “La fesomia, la diversitat de les persones que hi viuen, de llengües que s’hi parlen, les realitats vitals dels seus habitants… La realitat és canviant i ens hem endinsat en el que en diuen un entorn VUCA (volatily, uncertanly, complexity and ambiguity) que afecta enormement el món de l’educació”.
La tradició d’ensenyar i estudiar música enfocada a l’aprenentatge de l’instrument ha estat la més arrelada al llarg dels anys, a les escoles de música. “És significatiu –afirma Bonal- que, en altres llengües europees, la música es juga (play, jouer, spielen…) mentre que al nostre país s’estudia, una pàtina de seriositat que ha obviat la dimensió lúdica i socialitzadora que aporta la música feta en grup. En aquest nou entorn, incert i canviant, les escoles de música i arts, però també els conservatoris professionals i superiors, han de fer un exercici de repensar-se i qüestionar-se la seva funció social i educativa, de manera connectada a la nova realitat (o més aviat realitats) que l’envolten”.
Difícil accés
Aquesta experta detalla que aquests canvis afecten tant l’entorn urbà com el rural. “Tenim realitats de barris densificats, en els que s’ha passat de sentir dues llengües a 24 o 40, i que s’han convertit en terra de pas, però també tenim zones disperses, rurals, on, si volem parlar de drets culturals, reducció de desigualtats d’oportunitats i equitat educativa, cal actuar-hi, també des de l’accés a les pràctiques artístiques i musicals per a tothom”.
I el cert és que l’accés a les escoles d’ensenyaments artístics pateix encara d’un fort biaix. “Les dades actuals –afegeix Bonal-, deixen clar que moltes persones queden fora de l’oportunitat d’aquest accés, i si identifiquem les que en queden excloses, veiem que les causes són socioeconòmiques, de bagatges culturals diversos (llengua materna inclosa), pel fet de tenir capacitats diferents o alguna discapacitat concreta”.
Segons considera Prieto, les barreres econòmiques sovint van lligades a les barreres culturals. “Les escoles de música segueixen sent no només un espai al qual no poden accedir les persones i col·lectius més pobres de la societat, sinó també un lloc on no es tenen en compte les expressions artístiques d’aquestes persones”.
Perspectiva de gènere, interculturalitat i necessitats especials
Les barreres socioeconòmiques, doncs, són un dels espais clarament millorables en el dret a la pràctica artística per a tothom. Però hi ha altres reptes molt importants, des de la perspectiva de gènere i la diversitat sexual, fins a les necessitats educatives especials i la interculturalitat.
Sobre tots aquests reptes van poder reflexionar tots els professors assistents a la jornada, que van posar en comú experiències de la seva realitat quotidiana laboral i la manera en què s’hi adaptaven des de la seva pràctica professional. Molts coincidien que els alumnes estan molt més acostumats que els professors a la realitat canviant i “líquida” actual, i que vivien amb molta normalitat qüestions com la diversitat sexual i la interculturalitat. Els professors expressaven els seus dubtes sobre com compaginar la feina diària amb les creixents necessitats educatives especials dels seus alumnes.
Com explicava Bonal, aquesta feina de superar inèrcies en les maneres de fer “és un treball personal de cada professor, però també un treball col·lectiu, de claustre, i això és molt lent, perquè implica debatre sobre quin és el nostre paper com a professors i com a escola”.
Codi deontològic
Per això, assegura que caldria tenir molt clar el codi deontològic educatiu. “Tenir clar quins són els valors amb els quals ens comprometem des dels espais educatius (artístics o científics) des del segle XXI. Al cap i a la fi, es tracta d’un posicionament, ètic i polític, lligat a la lluita per la igualtat d’oportunitats i a l’ètica. Citant el professor José Maria Valverde: “Estéticas hay muchas, pero ética, una”. Si reconeixem uns drets humans i culturals que subscrivim, exigim i exigim-nos reivindicar-los i dur-los a la pràctica des del món educatiu. Tenim molta responsabilitat, deixem una emprempta molt forta en els nostres alumnes. Els professors som agents de transformació social”.
Coincideix amb ella Prieto, que insistia que cal superar la inèrcia però també la resistència. “Cal sortir de la zona de confort de cada un, i aconseguir que la inclusió a l’escola sigui una realitat permeable, que vagi des dels codis de conducta a l’aula fins al disseny d’espais, els continguts i els referents a classe. Visibilitzem referents diversos, per exemple en el professorat, o en la relació amb la comunitat, o amb el que oferim? Estudiem només partitures del marc occidental, i si fem barreges o oferim continguts minoritzats són un contingut exòtic que oferim un cop l’any?”.
Per tant, una manera de millorar les barreres relacionades amb la interculturalitat i superar els prejudicis racistes estaria relacionat amb el mateix accés a les escoles, segons Prieto. “Caldria assegurar l’accés a les escoles de música i arts de les persones migrades de països del Sud global. I, a més, incorporar en aquestes escoles professorat d’orígens i gèneres diversos. D’aquesta manera se superaria la poca diversitat existent entre professorat i alumnat que viuen quotidianament aquestes escoles”.
Dimensió social i comunitària
La dimensió social i comunitària de la pràctica artística fa que sigui un espai molt propici per a impulsar la inclusió com un factor quotidià a reivindicar. Treballar la inclusió hauria de ser senzill en un camp com la música i l’art, que ens ajuda a incorporar la diversitat com un valor al qual aspirar en la nostra vida i la nostra feina. Rodrigo Prieto ho exemplifica així: “Si posem atenció a les grans obres i èxits en la història de la música i les arts escèniques descobrirem que la majoria són fruit de barreges improbables d’estils provinents de llocs i d’autores diverses… Això expressa clarament la riquesa de la diversitat”.
A més, el fet artístic i musical ajuda i molt. “La música, l’art, entusiasma –assegura Bonal. L’objectiu del professor ha de ser que l’alumne surti de classe cantant la cançó que acaba de tocar en el clarinet, que surti amb passió i entusiasme. I als alumnes els és igual que aquella cançó vingui d’aquest país o d’aquell”. Per això, tant els experts com els assistents a la jornada coincidien en la necessitat d’obrir la mirada, conèixer la societat que ens envolta i conèixer-nos a nostres mateixos. “Hem d’incloure tot – afegeix Prieto- i que hi hagi espai per les coses d’aquí i les d’allà”.
Al cap i a la fi, com conclou Bonal, “la música i les arts escèniques com el teatre, la dansa o el circ, generen un plaer individual i col·lectiu, que ens encomana desig, desig de gaudir a través de fer-ho i de fer-ho bé. Aquest desig esdevé motivador per seguir i perseverar perquè ens aporta benestar. Les arts temporals permeten, a més, que persones diferents, amb habilitats diferents i fent coses diferents treballin alhora, i que el resultat sigui molt més ric que la suma de les parts per separat. Ens fa comunitat que comparteix una manera conjunta d’expressar-se”.
El Diari de l’Educació, 2025