Vaig estudiar Magisteri a Sevilla i em va tocar fer les pràctiques a una escola d’adults. Jo volia fer-les a un col·legi amb nens petits, però no va poder ser així. Vaig estar a gust durant el mes i mig que hi vaig anar, però no va ser una experiència que marqués la meva vida.
Passats els anys vaig aconseguir ser mestra d’Educació Infantil i després d’Educació Primària. Sempre m’ha agradat la didàctica de les matemàtiques i també aplicar nous mètodes com el mètode ABN. Utilitzava regletes de Cuisenaire a tots els cursos. Mai em va agradar la frase “aquí sempre s’ha fet així” i estava reciclant-me contínuament. Entenc que els alumnes del 2000 no tenen res a veure amb els del 2023 i, per tant, no podem seguir fent les mateixes coses ni aplicant la mateixa metodologia a les classes. Per aquest motiu es necessita formació contínua per part dels docents.
Sempre m’ha agradat canviar i no estar molt temps al mateix lloc. S’aprèn més sortint de la zona de confort. M’agrada renovar-me i quan va sorgir l’oportunitat de fer el salt a l’Educació d’Adults no ho vaig dubtar.
Això sí que va ser un gran salt. Recordava les meves pràctiques, però això era diferent, potser perquè aquí ja era tutora, jo organitzava la classe i a més ja comptava amb una experiència que abans no tenia.
El principal problema amb què em vaig trobar és la falta de materials per a alumnes adults quan es tracta d’aprendre a llegir i escriure. S’utilitzen fitxes i cartilles de lectura amb il·lustracions infantils amb les quals ells no se senten identificats. Hi ha molt material per treballar la memòria, però poc per ensenyar a llegir i a escriure. Per això els mestres tenim un gran repte per davant, elaborar materials de lectoescriptura per a persones adultes i per als que no parlen espanyol i tampoc saben escriure en el seu idioma.
En una classe d’adults, com a qualsevol altra etapa, hi ha diferents nivells. El repte està en atendre la individualitat de cadascú. Per això s’imposa la fabricació de materials adaptats.
Als alumnes adults més grans (més de 60 anys) els costa canviar la metodologia i prefereixen seguir aprenent com ho feien quan eren nens, però s’emocionen quan s’introdueixen les tauletes en la dinàmica de la classe i els monitors interactius. Ells es veuen més integrats en el món actual.
Després vaig accedir a l’equip directiu i si el fet de canviar d’una escola de nen a una d’adults era un repte, ara el desafiament era més gran perquè això sí que era quelcom desconegut i diferent a tot el que jo havia fet fins llavors.
La direcció d’un CEPA (Centre d’ensenyament per a adults) implica atendre un ventall més ampli de sectors. Per una banda el sector alumnes; per l’altra el de professors, i en tercer lloc el sector de l’Administració. És necessari envoltar-se d’un bon equip per superar les dificultats del dia a dia.
Respecte als alumnes, l’absentisme és el principal escull al qual ens enfrontem. La gran particularitat de l’alumnat en aquesta etapa educativa és que té una família a atendre, una feina que no pot rebutjar i temporalment molts han de deixar de venir a les classes, motiu pel qual l’assistència al CEPA passa a un segon pla de les seves vides. El professorat ha d’estar atent perquè en els moments de debilitat se sentin acompanyats i aconsegueixin acabar amb èxit l’ESO i continuïn amb els seus estudis més endavant.
La gran particularitat de l’alumnat en aquesta etapa educativa és que té una família a atendre, una feina que no pot rebutjar i temporalment molts han de deixar de venir a les classes
Els professors són un altre focus d’atenció per part de la direcció del centre. Els docents han de tenir la formació i la motivació necessàries per atendre aquest tipus d’alumnat que té unes necessitats molt diferents de alumnes d’un institut o d’un col·legi, tot i que l’objectiu sigui que aprenguin matèries curriculars i passin un examen. Cal preocupar-se del benestar emocional dels alumnes, crear un ambient d’afecte i confiança que els permeti participar en diferents activitats dintre del grup i en les que s’organitzin al CEPA. A més, molts professors arriben dels col·legis i instituts sense saber què és l’Educació d’Adults, fet que fa imprescindible la formació en aquesta etapa.
Al setembre s’oferta un curs d’una setmana, però això no és suficient. Es necessita una oferta més àmplia de cursos per modernitzar les tècniques i metodologies noves i així atendre d’una manera satisfactòria les demandes d’aquests alumnes. Des de la direcció del centre s’ha de facilitar al professorat allò que necessiti perquè se senti motivat i pugui exercir la seva feina de la millor forma possible.
L’altre gran focus d’atenció per part de la direcció del CEPA és l’Administració. Gran part del temps està dedicat a la burocràcia, a emplenar papers. Això fa que el temps que hauria de dedicar a programar, a crear materials, a interessar-se pels seus alumnes, es dediqui a tasques administratives. S’hauria d’agilitzar d’alguna manera aquesta feina.
Si em preguntessin com seria un CEPA ideal, diria que un en el qual les classes no estiguessin massificades per poder atendre les individualitats de cada alumne. Amb alumnes de moltes nacionalitats, de totes les edats i gèneres. On tinguessin cabuda totes les ideologies, tant polítiques com religioses. També tindria tots els ensenyaments des d’inicials fins a l’accés a la Universitat, amb ESO i FP Bàsica, passant per ensenyaments oberts com anglès o informàtica des de nivell zero.
Un CEPA ideal també tindria professors motivats organitzant activitats dins i fora del centre, utilitzant les tecnologies a les seves classes i fent activitats lúdiques perquè els alumnes se sentin motivats i amb ganes d’aprendre, i participarien en totes les activitats proposades i aportarien idees per millorar el centre.
Segons la meva reflexió, crec que el meu CEPA Cultural Moratalaz és un CEPA ideal. Hem de millorar “alguna cosa” però entre tots anem aconseguint que sigui el lloc perfecte per tenir una segona oportunitat en els estudis i ser el lloc on tenir una bona educació al llarg de la vida.
