Si tal com s’afirma en la introducció d’aquest llibre «viure és conviure amb la memòria» podríem deduir que la memòria ens ajuda a construir-nos d’una determinada manera. Tu m’aprens no és un llibre de memòries. És un llibre sobre la memòria on l’autor reflexiona a partir d’allò que recorda, a partir d’alguns dels moments que l’han fet ser com és. Així, aquesta memòria es projecta en el present i en el futur, ajuda a donar sentit al dia a dia on el mestre intenta respondre a les necessitats que té la persona a qui acull i acompanya en el procés de descobriment del món. Potser és per això que l’autor creu que una manera de definir què significa educar és la següent: compartir la interpretació que fem del món.
Veure coses diferents
Amb la colla de sisè, discutim el significat d’un acudit del gran Forges.
Abans, però, hem de posar en comú què hi veiem. Jo hi veig el següent: una patera plena d’immigrants recorrent la travessia durant una nit amb una lluna que és un tall de meló. El mar està bastant mogut. Un dels que viatgen en aquesta embarcació tan plena i que pot tenir un final molt tràgic pregunta: «Mamá, ¿y podré tener un lápiz?». En un racó de la vinyeta, hi apareix aquest cartell: «Premio de Bellas Artes del año 2026 llegando a la costa de las Canarias».
Això és el que hi veig, i aquesta lectura és compartida per tota la classe.
Un cop hem comentat el que hi hem vist, els infants comencen a interpretar la vinyeta. Els costa, sobretot, relacionar la pregunta que fa la criatura amb el cartell del premi de Belles Arts. Aclarim què vol dir això de «Belles Arts». Intento plantejar preguntes que els ajudin a interpretar l’acudit. Al final, arribem a un acord bastant acceptat per tothom i els demano que l’escriguin i que diferenciïn què hi veuen de què n’interpreten.
En recullo els treballs i l’endemà me’ls miro. Una nena que té dificultats auditives escriu el següent: «Veig un grup de girafes que estan anant al zoo de Barcelona».
No cal que digui que em quedo amb la boca oberta. Si em punxen, no em treuen sang. Un grup de girafes? Quines girafes? On les veu, les girafes? Ben segur que no ha seguit la classe, és clar. L’he abandonat durant una bona estona i, com que té moltes dificultats per sentir-hi, ha arribat a conclusions ben curioses.
Per dins em faig una llista de retrets: que si no puc programar sessions orals tan llargues sabent que tinc dues nenes amb problemes auditius a la classe; que si corro massa; que si xerro pels descosits i hi ha alumnes (i no cal que tinguin problemes auditius) que al cap d’una estona ja han desconnectat i els seus cervells volen per la classe intentant trobar una escletxa per fugir; que si faig classes massa socràtiques adreçades a les criatures socràtiques i que a les altres només els queda el recurs de badallar; que si sembla mentida, Jaume, que amb els anys que fa que t’arrossegues per les aules encara oblidis que el teu missatge ha de ser rebut per infants molt diversos…
A la tarda, consulto el cas amb la mestra del Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius del Vallès (CREDAV) i decidim parlar amb aquesta nena. Li demanem que ens expliqui la sorpresa de les girafes.
Tot és molt més senzill del que ens pensàvem. És ben cert que no va seguir durant gaire estona els meus comentaris i els de la resta de la classe al voltant de l’acudit, però ella hi veu girafes on els altres hi veiem immigrants. I què redimonis fan unes quantes girafes a plena nit, en una barca? Doncs és ben senzill: van al zoo de Barcelona, que és un espai que la nena coneix rebé.
Font: Tu m’aprens. Memòria i oblit d’un aprenent a mestre, Graó, 2011. Col·lecció Micro Macro Referències, 15.
