Quan et prepares una entrevista a uns mestres de circ, penses en algú que ensenya als infants a fer malabars, tombarelles i altres activitats de la faràndula. I t’imagines que deu ser una vida meravellosa, allunyada de la burocràcia escolar i en contacte constant amb la diversió que es desprèn de l’àmbit on practiquen la docència. En menys de cinc minuts de conversa, aquest prejudici s’esvaeix: «Treballem de 9 a 14, de dilluns a divendres, en un camió del circ especialment dissenyat com a escola. Casa nostra és una caravana. Hem d’atendre una gran diversitat, ja que podem tenir alumnat de 3 a 18 anys, així que hem de fer servir metodologies que donin resposta a totes les necessitats, com ara el treball per projectes. A més, hem de portar també tota la documentació de l’alumnat i de l’escola, ja que no hi ha ningú més. Un mestre ho porta tot».
«Els nostres infants han gaudit d’un aprenentatge molt individualitzat i molt autònom, i quan van a unes altres escoles comproves com el seu nivell respecte als altres és boníssim.»
Tots dos es van acollir a un programa del MEC on es demanaven mestres itinerants per acompanyar diferents circs que estaven de gira per l’Estat espanyol: «Has de portar la documentació molt al dia, les programacions, l’RRI, etc. La inspecció vol assegurar-se sovint que aquests nois i noies tenen les mateixes oportunitats acadèmiques que els que assisteixen a l’escola ordinària. Alguna vegada, si ens estem més de set dies en una mateixa localitat, els infants van a l’escola del poble, i així entren en contacte amb altres criatures. Insistim molt que no es passin tota la setmana anant per les classes a explicar la vida del circ, ja que llavors perden de vista la normalitat acadèmica que nosaltres sempre hem intentat preservar. Els nostres infants han gaudit d’un aprenentatge molt individualitzat i molt autònom, i quan van a unes altres escoles comproves com el seu nivell respecte als altres és boníssim».
«La relació amb les famílies és especial. Hi convius i hi estàs molt en contacte. Nosaltres hem tingut molta sort en aquest sentit, però sabem de companys i companyes que han viscut experiències difícils. Sempre hem sentit un respecte absolut per la nostra feina, i molt d’agraïment.»
Els preguntem pels somnis de futur d’aquests infants: «Fa uns quants anys, abandonaven els estudis per dedicar-se al circ. Ara, això passa cada cop menys. Continuen aprenent i fan estudis superiors, tot i que la majoria diu que vol treballar al circ, on fan algunes feines des de ben petits amb la família. També n’hi ha que diuen que volen ser mestres».
Els preguntem a ells per la seva vida de mestres sobre rodes: «Hem fet classe sense llum, o alguna vegada en condicions molt adverses. Hem après a superar dificultats que poden entorpir la vida diària i a educar en contínua relació amb el context. Hem incorporat aprenentatges que ens acompanyaran sempre».
Segur que sí. Els que no tenim rodes sota l’escola, els que estem clavats a terra, no oblidem que la vida és moviment, riure, plorar i, de vegades, saltar sense xarxa. Per a això hem d’educar. Gràcies, Patri i Dani, per recordar-nos-ho.
Font: Revista Guix núm.413. (2015). Clic aquí.
