És un nom conegut en l’àmbit de la didàctica i de la innovació pedagògica. Quan una llegeix els seus textos, se sent afortunada de tenir aquest ofici. Després de xerrar amb ell, vénen ganes de recomençar batalles que ja es consideraven perdudes: «Sovint trobo a faltar el compromís, la il·lusió pel canvi. És com si ara ja estigués tot normalitzat. Hi ha temes molt importants a les escoles als quals no se’ls està donant solució. Potser la mirada és més individual i no tan col·lectiva».
«L’escola continua tenint una estructura industrial, pròpia de la intel·lectualitat de la Il·lustració. El tipus de jerarquia i d’organització del centre en són conseqüència, i, de retruc, el tipus de pedagogia que permet practicar és força immobilista. D’això, n’aprenen els mestres i, a partir d’aquí, construeixen la seva identitat. Per això aquesta inquietud s’ha de donar al centre, el canvi ha de començar dins l’escola. L’educació és imprescindible per transformar el nostre país, però aquesta responsabilitat l’està assumint una minoria. Cal implicar més gent en aquest canvi».
En definitiva, es tracta d’aconseguir que els nostres alumnes sàpiguen pensar, comunicar-se, expressar-se, cuidar-se, cuidar dels altres… I per fer tot això és fonamental que sàpiguen gestionar la seva vida quotidiana.
«Per tal que el canvi es faci realitat, necessitem les tres ces: coneixement –com més informació i coneixement tinguem, menys vulnerables serem–; compromís –una mirada per millorar socialment, per aprendre a conviure; no ens cal només tota la tribu, ens cal una bona tribu–, i context –hem d’aconseguir que la societat que envolta l’escola difongui els mateixos valors que nosaltres–. En definitiva, es tracta d’aconseguir que els nostres alumnes sàpiguen pensar, comunicar-se, expressar-se, cuidar-se, cuidar dels altres… I per fer tot això és fonamental que sàpiguen gestionar la seva vida quotidiana».
«Per tal d’aconseguir una justícia educativa, hem de trencar l’homogeneïtat com a paradigma. La comunitat docent és la que ha de tenir força, no el director. La direcció d’un centre ha de ser pedagò- gica, no gerencial, i l’organització hauria de presentar una jerarquia més horitzontal. No podem fer les coses perquè toca. Respecte a això, crec que la cultura professional ha canviat, i no estic segur que, a les escoles de magisteri, hi hagi una resposta per assumir les noves cultures educatives i socials. El problema és que la identitat del mestre en queda afectada». Efectivament, hauríem de posar l’atenció a no convertir-nos en uns magnífics i obedients tècnics que arriben a final de curs amb el llibre de text degudament acabat, amb la ter rible sensació que hem fet el que tocava.
«El mestre hauria de poder compartir, pensar, actuar… El gran repte consisteix a posar en quarantena tot allò que no ens hem qüestionat al llarg dels darrers cent anys. Poseu-hi imaginació, xicots.» Ho diu algú que, a més de ser un referent, fa quaranta-quatre anys que treballa en el món de l’educació, que n’ha vist de tots colors i que ens convida a somiar. I si ho féssim? I si, amb por i tot, ens sortís bé? I si aconseguíssim l’escola que somiem des de fa tant de temps? Això sí que tenyiria la nostra identitat individual i col·lectiva d’un altre color. Va, algú s’apunta a les barricades?
Font: Revista Guix n.418. Clic aquí.
