La coeducació no és una opció, és una exigència. Cal reforçar la coeducació perquè és una exigència de la societat actual, on les dones hem pres protagonisme. En un país en el qual, segons el baròmetre sobre feminisme presentat a les I Jornades Internacionals Feministes de Saragossa, un 58% de les dones i un 46% dels homes es declaren feministes, l’escola no se’n pot quedar al marge. En un país on els joves entre 18 i 24 anys i la gent gran de més de 55 anys són partidaris d’utilitzar un llenguatge inclusiu, l’escola ha de ser coeducativa. En un país on 9 de cada 10 persones creuen que es critica més una dona amb vida sexual activa que a un home, l’escola ha d’incloure l’educació afectivosexual. En un país on el 82% de la població creu que hi ha desigualtat entre dones i homes respecte als seus drets socials, polítics i/o econòmics, l’educació ha de ser coeducativa.
Des d’aquesta perspectiva, per tant, el que està en discussió no és si hem d’avançar o no cap a la coeducació, sinó com ho podem fer, quins passos hem de seguir, per assolir-la. La qüestió que se’ns planteja és com podem afrontar les dificultats i superar els obstacles que implica avançar des d’un sistema educatiu que respon a un androcentrisme obsolet i que se sustenta en una visió estereotipada dels sexes cap a la coeducació.
El que està en discussió no és si hem d’avançar o no cap a la coeducació, sinó com ho podem fer, quins passos hem de seguir, per assolir-la
Per reforçar la coeducació cal posar en marxa actuacions que se situen en nivells diferents de l’organització i del funcionament del sistema educatiu que impliquen diversos sectors: el professorat, els equips directius, l’administració de l’educació i els responsables polítics. La raó d’aquest fet és que posar en marxa la coeducació feminista obliga a realitzar una revisió i una transformació del sistema educatiu en profunditat, i això implica necessàriament tots els col·lectius esmentats.
En primer lloc, implica el professorat i els equips docents, que són els responsables de dissenyar les estratègies didàctiques orientades a promoure un aprenentatge escolar que sigui viscut i sentit per l’alumnat, tenint-ne en compte les diferències sexuals. En segon lloc, implica els equips directius, que tenen la responsabilitat de promoure i de facilitar l’adopció de formes d’organització dels centres docents. Per últim, però no menys important, implica també l’administració de l’educació i els responsables polítics, que han de definir i aplicar un marc legal que renunciï definitivament a l’educació androcèntrica que sustenta actualment el sistema educatiu i que és totalment incompatible amb l’educació feminista que necessita la nostra societat.
Entre totes i tots podem continuar somiant en la coeducació i canviant la jerarquia relacional de l’educació.
Autores: Marina Subirats Martori, Amparo Tomé González i Núria Solsona Pairó
Extret de “Dossier. Coeducar: posar la vida al centre de l’educació” (https://goo.gl/fM8HEV)