Com canviaria si, en arribar a la feina, algú ens regalés alguna cosa per fer-nos arrencar un somriure! En Ricard coneix bé la importància d’aquest moment: «Els dilluns, quan arriba la gent a l’escola, regalem un poema als mestres, a les cuineres, a les dones de la neteja, a tothom. Sempre estan impresos en papers bonics, amb colors o amb algun motiu de decoració».
És un gest senzill, però que permet escalfar una mica el cor dels qui estem educant: «Això no té un objectiu didàctic, ho fem només per alegrar la vida a la gent. I tothom ja ho espera. Un dilluns es van extraviar els poemes, i se’n va muntar una!». Evidentment, és un d’aquells drets adquirits que no s’haurien de perdre mai i que els sindicats haurien de protegir amb totes les seves forces: alegrar la vida dels docents és el millor per a les futures generacions.
«Un cop al mes, també ho fem amb l’alumnat, i temps abans –en època de vaques grasses– l’Ajuntament havia facilitat que els alumnes repartissin els poemes pel poble. Ara això ja no es fa».
És una iniciativa que s’ha anat escampant portes enfora, i des de l’escola es reenvia el poema a uns trescents centres de tot l’Estat espanyol. Alguns dels que reben aquesta informació han incorporat també aquesta deliciosa rutina dels dilluns poètics.
La selecció literària es fa amb els millors criteris: «Les tres persones que ens ocupem d’això no som expertes en poesia, però ens agrada i volem compartir-ho. De fet, no és una cosa només per a minories intel·lectuals selectes. És per a tothom, i això és el que fem, fer-la arribar a tothom». La generositat és una virtut que, en el món educatiu, hauria de trobar-se amb molta més facilitat. És una llavor preciosa, i el que fan aquest tipus de llavors és oferir la possibilitat de donar fruits excepcionals: «De vegades, ve algun nen que ha memoritzat una poesia i te la ve a dir». El to d’alegria que desprèn la veu del Ricard quan explica aquest moment ens fa comprendre la importància que dóna a l’acció de compartir la paraula i, per descomptat, ens alegra l’esperit quan imaginem l’escena. Ah, és clar, és per això que ho feia!
Deia Martí i Pol, a L’arrel i l’escorça, que cal «donar llum de paraula a les coses inconcretes, elevar-les a la llum amb els braços de l’expressió viva perquè triomfen en elles». Doncs sí, que es continuïn il·luminant somriures i escalfant els cors dels que eduquem a cop de versos. Potser així portarem a les nostres aules una mica més d’esperança. Que, per sobre de tot, triomfi la llum de la paraula
Podeu accedir a l’article en qüestió adreçant-vos a aquest enllaç.
FONT: Revista GUIX D’INFANTIL, núm. 75
