Els arbres estiren els troncs i exhibeixen un verd fulgurant, sorgeixen ocells mai vistos abans tan a prop de blocs de pisos, els porcs senglars baixen dels seus amagatalls a la muntanya i es passegen pels carrers, conills que es creien desapareguts creuen jardins i voreres. La naturalesa que havia estat expulsada per motors i antenes, destruïda per ciment i asfalt, creix i s’abalança sobre la ciutat, l’envolta a poc a poc amb les seves branques, crits i potes. Una ocupació que evoca altres imatges, les de la pel·lícula 12 Monkeys de Terry Gilliam. Un lleó que brama a la teulada d’un centre comercial, un ós que camina entre cotxes abandonats en un paisatge hivernal sense rastre de presència humana. El film de 1995 comença amb la següent declaració: “Cinc milions de persones moriran a causa d’un virus mortal el 1997… Els supervivents abandonaran la superfície del planeta… Una vegada més, els animals seran els amos del món…”. Una distopia que enfronta el món animal a l’humà, que planteja que perquè unes vides siguin possibles, n’hi ha d’altres que han de ser aniquilades. Un paradigma construït sobre la por, en què només sembla ser possible la relació entre dominadors/es i dominats/des.
La vida: el planeta terra, humans i els altres animals. Com seria explorar-ho com a conjunt? Com seria nodrir-nos de cinema que trobi la nostra relació amb el planeta de forma sostenible?
Aquest confinament, ara que la natura i la fauna agafen més espai, és una oportunitat per repensar les formes de relació amb el planeta a escala global, local i personal. Aquesta tasca ens pot conduir a altres maneres de mirar i ser representats/es en l’audiovisual.
Existeixen mirades que omplen de coneixement la unió entre la natura i vides humanes i no humanes com una forma d’eco-consciència. Es tracta del cinema indígena: documentals com Resistencia en la línea negra (2011), amb el propòsit de protegir els paratges naturals del voltant de Sierra Nevada de Santa Marta, o Ranchería (2017), sobre l’explotació de recursos minerals i desviament de conques a la Guajira, són mostres de com el capitalisme obliga la natura a seguir un ritme de destrucció lluny dels seus cicles. Un sistema que pretén la felicitat econòmica d’alguns a partir del patiment sistemàtic de la gran majoria i també del planeta. Un cinema que ens posa sobre la taula que més enllà de les pantalles, estem vivint en la mateixa distòpia.
El cinema creat per indígenes, entre d’altres, aconsegueix reivindicar la protecció del planeta sense excloure cap vida. Llavors, reconnectar amb la biodiversitat del medi, rural i urbà, pot ser una utopia interessant d’indagar.
La cultura visual s’ha encarregat d’alimentar bulímicament allò que anomenem imaginari col·lectiu amb relats cinematogràfics de la fi del món. No és un escenari de futur (ni de present) que resulti difícil d’imaginar. En les darreres dècades, hem assistit a una espècie de carrera de l’espai entre les tràgiques realitats orquestrades per l’agressiu repunt del conservadorisme polític i el neoliberalisme global i el dramatisme distòpic de les ficcions audiovisuals. De la vigilància tecnològica a la pèrdua de drets sexuals i reproductius de les dones; del col·lapse ecològic al totalitarisme: aquestes qüestions han estat a un cantó i altre de les pantalles, penetrant en la percepció col·lectiva del món i de l’estat de les coses. I si la cultura produïda per una societat determinada en un moment determinat dóna explicacions específiques sobre aquest temps i aquesta gent… quin és el significat de la sobreproducció de narratives apocalíptiques contemporànies? Qui està fent aquest cinema? Què pensen els o les guionistes que necessitem veure? ¿Quins riscos acompanyen aquesta sobreexposició a històries al voltant de l’imminent col·lapse econòmic, ecològic, social i polític?
Tot sovint, el risc d’aquestes narracions és ètic: ¿són films o sèries que estimulen una visió crítica i compromesa amb les lluites per una vida vivible? ¿O ens emmetzinen de por a l’altre, ens adormen amb l’espectacularització de la violència i ens acomoden en la connivència biocida?
La primera pel·lícula de ficció de la història del cinema (La Fée aux choux, dirigida el 1896 per una dona, Alice Guy) ens mostra una llevadora ajudant a néixer infants d’un camp de cols. Narrar la vida és rellevant. Explorar narratives a favor de la vida i el bon viure és urgent.
La utopia dels animals reapoderant-se dels carrers i les places de les ciutats amaga la distopia de les persones amagades a les seves cases, esclaves d’una única finestra: la pantalla. El món de fora és només allò que se’n pot entreveure a través de les múltiples (però no per això plurals ni diverses) pantalles.
La sorpresa d’una merla al balcó o d’un senglar passejant pel carril bici és filmada i reproduïda milions de vegades, en una mise en abyme absurda que no permet cap tipus de contacte. I és que les relacions intraespecífiques són sempre mediades i n’hi ha una que acapara tots els focus, la parasitària. No és cap novetat, però en aquesta ocasió posa en estrepitosa evidència la vulnerabilitat humana i hi ha qui se n’adona per primera vegada. També continuen algunes de les que ja hi eren: depredació, explotació. Però, per quan la simbiosi o el mutualisme o altres tipus de relacions imaginades o per imaginar? Algun dia el poder de la imaginació serà més potent que la llum blavosa de les pantalles?
Mentre les meduses passegen pels canals d’aigua clara o els dofins tornen a ports com el de Capri, la pregunta es fa inevitable. En quin moment, mentre engolíem la fi del món a les pantalles, vam girar l’esquena als avisos?
El confinament pot ser el racó de pensar i revisar les nostres pràctiques de consum audiovisual. La capacitat de reflexionar el present s’imposa en un moment en què la natura i la vida animal ocupen més espais tangibles i també més pantalles. Que la fal·lera pel col·lapse mundial serveixi per aferrar-nos a la vida i no només a la nostra. Perquè quan sortim, respirarem alleujades i ho voldrem viure tot sense mediacions. Abraonar-nos al port, als canals, als carrils bici, a les muntanyes, als llacs, rastrejar el què crèiem extint, tocar la pista. La normalitat, no se sap com, s’imposarà i oblidarem que no hi vam ser aquella estona. I la natura recollirà els tentacles tímidament, molt conscient que jugava en temps de pròrroga. Potser llavors les pel·lícules i les sèries, després d’un repòs prudencial, narrin la vida i el bon viure: tant de bo. Que l’ètica de les imatges sigui un requeriment. Per les que no ho facin, especuladores d’apocalipsis amb la ferida encara tendra, una petició: que els dofins, les civetes de Malabar, les meduses o els senglars no els hàgim d’imaginar amb efectes especials, ni a Tamariu ni a Venècia.
