Entre pel·lícules que anuncien el final del món per catàstrofes “naturals”, discursos polítics que neguen el canvi climàtic, sèries que projecten vides dominades pel control social, lones que llencen a les escombraries els canvis socials dels últims anys, quines són les imatges que necessitem per imaginar el futur com alguna cosa desitjable?
Les sèries juvenils ambientades en instituts, amb trames amoroses, plenes de passió, traïció, sexe i drogues, on les relacions familiars són tempestuoses i les relacions d’amistat semblen una competició per conquerir el capital social han esdevingut una narrativa recurrent. En el seu moment, ho eren de la televisió, però avui en dia també han conquerit les plataformes streaming.
Més enllà de la polèmica al voltant de les votacions, el Benidorm Fest ha posat en el centre del debat públic les representacions de les feminitats. Tetes, boom boom i mans o com els cossos femenins ens interpel·len des de la tradició visual, la reapropriació i els canvis en marxa.
Els anuncis són un reflex de la societat? Tenen un deute amb la representació de les preocupacions i demandes d’aquesta? Posem en dubte si com a eina del sistema capitalista són el barem per mesurar i contribuir en els canvis socials, un fet benintencionat que pot amagar la instrumentalització de discursos emancipadors i crítics.
Obviar que el nostre imaginari col·lectiu, sovint racista, classista i heteropatriarcal, està apuntalat per bona part de les creacions audiovisuals, és tan naïf com pensar que existeix un cànon literari neutre, que només hi ha una Història o que la ciència és aliena a les corrents ideològiques.
Ja fa temps que el filòsof Fredric Jameson va dir que avui en dia és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. El present de la pandèmia ens porta a indagar, en un text escrit a deu mans i confinat, les conseqüències de recrear, una vegada i una altra, l’imaginari apocalíptic.
Des de l’anonimat, aparentment petit i altament comunicador, ens evoca emocions, sensacions, ens aporta opinió i posa una mica de llum en moments de confinament. El mem, en tots els seus formats audiovisuals, obre una porta a l’humor, la reflexió, la crítica, al canvi.
Vols rebre el butlletí setmanal del Diari de l’Educació?
