Entre pel·lícules que anuncien el final del món per catàstrofes “naturals”, discursos polítics que neguen el canvi climàtic, sèries que projecten vides dominades pel control social, lones que llencen a les escombraries els canvis socials dels últims anys, quines són les imatges que necessitem per imaginar el futur com alguna cosa desitjable?
Les sèries juvenils ambientades en instituts, amb trames amoroses, plenes de passió, traïció, sexe i drogues, on les relacions familiars són tempestuoses i les relacions d’amistat semblen una competició per conquerir el capital social han esdevingut una narrativa recurrent. En el seu moment, ho eren de la televisió, però avui en dia també han conquerit les plataformes streaming.
Més enllà de la polèmica al voltant de les votacions, el Benidorm Fest ha posat en el centre del debat públic les representacions de les feminitats. Tetes, boom boom i mans o com els cossos femenins ens interpel·len des de la tradició visual, la reapropriació i els canvis en marxa.
Ja fa temps que el filòsof Fredric Jameson va dir que avui en dia és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. El present de la pandèmia ens porta a indagar, en un text escrit a deu mans i confinat, les conseqüències de recrear, una vegada i una altra, l’imaginari apocalíptic.
Dels fotomuntatges de l’URSS on ‘desapareixien’ membres del partit caiguts en desgràcia fins als viatges falsos de youtubers: els ‘fake’ formen part de la nostra relació amb la representació i fan evident l’esquerda de l’estatut de veracitat de les imatges. Conèixer-los pot ser una eina útil per construir una mirada crítica i aprendre a desconfiar de les imatges.
Un xiulet i els cossos es comencen a moure a l’uníson i al ritme d’un beat. Són moltes i criden fort, totes alhora: “el patriarcado es un juez / que nos juzga por nacer”. Així és l’inici de la performance que es va realitzar a Santiago de Xile el 25 de novembre, convocada pel col·lectiu LasTesis.
Vols rebre el butlletí setmanal del Diari de l’Educació?
