Persones de diferents àmbits van apostar fa 10 anys per una publicació pensada amb i per a la comunitat educativa. Gràcies a la feina periodística i a les col·laboracions que El Diari de l’Educació rep constantment, allò que va començar com un projecte nou, s’ha anat consolidant i reforçant, però, com van ser els inicis? Quines eren les motivacions? I, ara, quins són els reptes?
Per fer memòria de com va néixer tot plegat i donar algunes pistes sobre cap a on hem d’anar, parlem amb tres persones implicades i expertes tant en el món educatiu com en la publicació que teniu a les mans: el pedagog Jaume Carbonell, la sociòloga Marina Subirats i l’editor Juan León.
Jaume Carbonell és pedagog, periodista, sociòleg i autor de diversos llibres. Ha estat director de la revista Cuadernos de Pedagogía i ha fet classes a la Facultat d’Educació de la Universitat de Vic. Destaca la visió extraescolar, social i cultural com una senya del Diari, així com la necessitat que hi hagi una periodicitat de grans firmes expertes i de mestres innovadors a peu d’aula que donin llum en aquest sector tan ampli i variat.
Marina Subirats és sociòloga, gestora pública, política i escriptora. Ha estat directora de l’Instituto de la Mujer i ha ocupat diferents càrrecs en l’Ajuntament de Barcelona, com el de regidora d’Educació. També ha sigut professora de Sociologia a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Sosté que calen referents actuals que liderin el camí davant un jovent desorientat i un professorat burocratitzat i creu que s’ha de posar en valor la figura del docent, per a la qual cosa el Diari pot contribuir amb les seves entrevistes i reportatges.
Juan León és el director de l’editorial Octaedro, especialitzada en llibres sobre educació, tant per al desenvolupament del professorat com per a l’actualització de l’alumnat. Ha aportat la gestió i l’experiència en les publicacions, a més d’obrir la porta del grup Fundació Periodisme Plural a l’Amèrica Llatina. L’assignatura pendent, diu, és com guanyar-se la fidelitat dels lectors i lectores del Diari de l’Educació per aconseguir augmentar el nombre de subscripcions.
Com van ser els inicis del Diari de l’Educació? Per què calia una publicació especialitzada en el món de l’educació?
Jaume Carbonell: Recordo que l’abril del 2013 em truca el Juanjo Caballero que és la persona que està a la Fundació Periodisme Plural, i em diu: ‘Jaume, tenim un projecte de fer un diari d’educació online’. Vaig anar a una reunió, vaig conèixer en Josep Carles Rius i en Pau Rodríguez, que era el primer director. Eren gent que venien de Público i tenien una experiència molt valuosa dins del periodisme social. Hi havia una fundació que responia a aquesta idea de pluralitat, des d’un sector progressista, que volia fer diaris especialitzats: Diari de l’Educació, Diari del Treball i Diari de la Sanitat, que són els que hi ha, a més de Catalunya Plural. A mi em va semblar una bona idea perquè hi havia una simbiosi entre el periodisme i la comunitat educativa. Quan es deia, en el primer eslògan, ‘L’educació és cosa de tothom’, volia dir que anàvem més enllà de l’escola. Aquesta ha estat una senya d’identitat, una visió més extraescolar, més social, més cultural.
D’altra banda, hi col·labora moltíssima gent. Sí que és cert que ha tingut uns col·laboradors fixos i, no sé si s’han comptat, però hi ha centenars de persones que col·laboren espontàniament. Això dona una riquesa de participació. A més, va ser un bon moment, fa deu anys, amb l’eclosió dels diaris digitals. Era un repte utòpic? Aquest projecte, tenia futur? Hauria sigut utòpic treure una revista en paper, mensual, perquè ja n’hi havia i era molt difícil; en canvi, era un experiment i ha funcionat bé fer-ho digital, encara que també hem publicat revistes en paper i llibres impresos.
Una altra cosa era que volíem muntar un Consell Assessor que fos representatiu. Hi havia institucions com Rosa Sensat, la Fundació Bofill, els sindicats, associacions com la FAPAC (Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya), revistes com Cuadernos, les revistes de Graó i, per tant, es volia fer una comunitat en què tothom se sentís representat. Penso que el caràcter pluralista i obert, no sectari, del diari, ha sigut en tot.
I tu, Marina, com recordes aquells inicis?
Marina Subirats: Jo els recordo com que em va fer molta il·lusió i em vaig alegrar molt que aparegués El Diari de l’Educació. Per què? Perquè recordava que en temps anteriors la comunitat educativa tenia uns instruments, no pràcticament de la comunitat, però que estaven al seu abast. Per una banda, hi havia Rosa Sensat, que era, podríem dir, una manera d’unificar criteris, de debatre. Per l’altra banda, hi va haver els Cuadernos de Pedagogía, que van ser molt importants en el seu moment, perquè van començar el 75 i, per tant, en tota la transició van donar criteris i van ser un lloc de debat. Però, després, tot això va anar passant i, en certa manera, en el moment en què comença El Diari de l’Educació, ens trobem que no hi ha un instrument àgil on la comunitat educativa pugui abocar el seu interès, els seus debats, les seves preocupacions.
A més a més, era una època en què començava ja tot un debat molt important a Catalunya de canvi de l’educació. I un debat que venia de la base, que és el que a mi em sembla verdaderament important. Per què? Perquè les reformes que s’han hagut de fer estructurals s’han de fer des de les institucions, això ho sabem. Tot això afecta com a sistema, però després, quan entrem a la part de què vol dir educar, què es necessita avui per educar, quines qüestions bàsiques hem de transmetre, és a dir, el contingut, podríem dir, de l’educació, això no són les institucions, ho hem de dir. Són els i les professionals de l’educació. I necessiten tenir instruments on hi pugui haver debat, on hi pugui haver intercanvi, on es pugui avançar. Per tant, en aquest sentit, quan va aparèixer el Diari, em va semblar que era un instrument molt útil i que apareixia en el moment adequat. I, de fet, en els anys següents, que van ser els anys on hi va haver més creixement del debat educatiu a Catalunya, hi va haver molta innovació, jo crec que El Diari de l’Educació va ser un bon instrument.
Jo, que viatjava fora de Catalunya per parlar de temes d’educació, que encara em toca, veia que a Espanya no hi havia la mateixa inquietud, que no hi havia el mateix moviment de renovació educativa, i pensava, ‘fora important que arribés també El Diari de l’Educació’, és a dir, el mateix instrument, però en castellà, perquè poguessin, efectivament, saber què està passant i, d’alguna manera, empènyer que canviï aquesta renovació. Després, què ha passat? Bé, la meva hipòtesi és que el moviment, amb tot el procés, a Catalunya, es va polaritzar i, en certa manera, en molts elements de renovació en l’àmbit pedagògic i educatiu, el debat es va tallar. Va quedar molt més en sordina i no hi va haver tant de debat i es van plantejar qüestions més entorn de la llengua, sobre castellà, no castellà, català, no català, o, després sobre qüestions més de caire professional i corporatiu, perquè hi ha hagut unes retallades en l’educació que han fet que la situació del professorat hagi empitjorat.
Ara no entrem en els detalls perquè ja els coneixem, però crec que, en certa manera, s’han desplaçat una mica els temes tractats a la societat i, per tant, també al Diari de l’Educació. En tot cas, em segueix semblant que és un instrument capital perquè, si pensem en termes de comunitat educativa, com totes les comunitats, es necessiten instruments de debat, d’intercanvi, d’avenç intel·lectual, i, si no, ‘cada mestre a la seva aula’, doncs, moltes vegades, allò acaba quedant rutinari. En aquest sentit, em sembla que El Diari de l’Educació respon a una necessitat social i va sorgir en un moment en què es necessitava.
Per part d’Octaedro, quina va ser l’aportació de l’editorial?
Juan León: Octaedro va entrar com un parell d’anys més tard. Va venir en Jaume, amb en Rius, i em van plantejar dues coses. Una, la possibilitat d’instal·lar-se en aquestes oficines, perquè estàvem molt lluny, i estar lluny del centre de Barcelona és molt complicat, i la possibilitat de traslladar l’experiència positiva del Diari de l’Educació al castellà.
Hi havia una editorial educativa amb arrels, amb connexió amb Amèrica Llatina, com era la nostra en aquell moment. Em va semblar bé i vam començar de seguida. Jo, del Diari, la veritat és que no coneixia res, només que alguns professors i autors ja utilitzaven en les classes algun dels articles que sortien. Jo al principi no em vaig plantejar una participació activa, però van passar moltes coses, els periodistes joves, que eren en Pau (Rodríguez) i en João (França) sobretot, ho van fer molt bé, no sé com, tenien sensibilitat, van connectar molt bé amb tots aquests col·laboradors que hi havia al món de l’educació. En aquest moment, hi havia aquesta efervescència que deia la Marina, com un debat pedagògic que s’estava obrint molt, i ho van fer molt bé. Llavors, vaig pensar que aquesta experiència es podia traslladar-la al món castellà i que a Amèrica Llatina podria ser molt interessant. Em sembla que va durar molt poc el debat, vam dir que endavant, que sí. En els anys en què Víctor Saura va ser director del Diari, es va intentar molt insistir en aquest aspecte.
El que no em podia imaginar era la implicació que després va suposar la Fundació per a l’editorial, sobretot per a mi, perquè en Rius em va posar en el patronat, em va posar en la gestió, em va posar en tot, i crec que, afortunadament, entre tots, hem remuntat una situació complicada, perquè després dels dos primers anys que la Fundació estava més o menys ordenada, amb una col·laboració molt estreta amb elDiario.es, com a part de l’organització, això va començar a generar molts problemes, a generar arestes i a generar distàncies, i es van passar uns dos o tres anys molt durs.
Ara, estem remuntant, els diaris s’estan enfortint, el fet que la Fundació sigui sense ànim de lucre, que és la primera i única del sector a Catalunya, dona molta seguretat perquè saps que cadascú pot expressar el que vol, saps que cadascú pot escriure, que els periodistes podeu dir el que vulgueu sense una censura econòmica i sense una pressió, i tot ha anat fluint i estem, en aquest moment, jo crec que consolidats, 10 anys més tard. I Octaedro no ha fet res més que participar en la producció de les revistes, participar en la producció dels llibres i donar l’estructura física, administrativa i de gestió. Em van fer membre del Patronat, com un sènior més dels que no treballem i aportem i vigilem, i per mi ha estat una experiència molt interessant i crec que El Diari de l’Educació i El Diario de la Educación han agafat rutines administratives eficients, competitives i ha sigut possible gràcies a la implicació del Patronat i de tots ells i el que ens ha aportat.
La responsabilitat social és un dels fils conductors del Diari de l’Educació i de fet, com comentàveu, un dels lemes és que ‘l’educació és cosa de tothom’. Com ho ha fet el Diari durant aquests anys? Ha explicat prou bé que l’educació és cosa de tothom, dins i fora de l’aula?
J.C. Jo penso que sí. I a més a més, un bon diari ha de tenir una informació rigorosa i ha de crear opinió, i em sembla que, això, El Diari d’Educació ho ha aconseguit amb escreix, força bé. Crear opinió vol dir saber captar quins són els temes del moment, quines coses preocupen, quines expressions, quines reivindicacions, quines reformes… I això s’ha volgut recollir i transmetre. I ha generat opinió, això és molt important, a la base i a dalt de tot. És a dir, a mi em consta que el Diari es llegeix al Departament d’Educació, els sindicats i mestres de les escoles, de qualsevol escola.
En aquest sentit, aquest intercanvi és molt ric. I ha generat, ha produït informació. Informació del que passa. Abans-d’ahir llegia què passava amb les oposicions, les vagues… Perquè interessa molt. Òbviament, a mi m’interessa el que passa a l’aula i, en aquest sentit, és un instrument també de donar eines pel canvi pedològic. Com es treballa un mètode, com ho faig, com acompanyo els alumnes que tenen dificultats, educació inclusiva… Tot això ho recull molt bé. I ho recull, penso, tant en el teòric com en el pràctic. Es parla de per què eduquem. Quins objectius hi ha, quins horitzons, però es parla també del dia a dia, com ho fem, com ho realitzem, com acompanyem, amb quins recursos, amb quines dificultats. I això es fa a l’aula i es fa també, penso que es pot veure, amb el fora escola, que hi ha algun bloc, EducaBarcelona, que això ho recull. Però també recull molts temes culturals; és a dir, que no és un diari, que jo diria, pedagògic. Si parlem d’educació en un sentit àmbit, hi ha molts temes de cultura, temes de cultura relacionats amb la pau, inclús al teatre, l’art… Penso que dona també una visió cultural. És una eia formativa que dona formació pedagògica i també formació cultural. Per tant, la implicació social hi és.
Una altra cosa és si hi ha debat. Per aquí pot haver-hi una altra pregunta. Jo penso que no hi ha debat en aquests moments, i fa temps. El Diari, i amb això m’implico perquè jo era assessor, no ha aconseguit generar el debat necessari. A veure, ha sigut molt eficient i penso que això ho van començar a fer molt bé el Pau Rodríguez i el João França, que eren gent jove i estaven molt ficats dins de les xarxes socials, cosa que jo no hi he estat gaire mai. Però, clar, això va donar una difusió, una resposta. Ara, la pregunta és: a les xarxes socials es genera debat? Jo penso que no. Sense dubte. Aleshores, quan fas un article, al final de tot hi ha l’espai per fer comentaris, i no hi ha gaires comentaris. Llavors, com amb el diàleg pots confrontar debats? Això costa més, i penso que és element útil.
Alguna vegada, mirava quins eren els temes més llegits, i hi havia una gran diversitat, a vegades sortia una entrevista sobre avaluació, un tema sobre el professorat, de renovació… Molt divers. I això és bo perquè tothom s’hi sent, d’alguna manera, representat. També depèn, a vegades, de qui escriu, perquè qui escriu té un cert públic, i això és una cosa que potser al Diari li ha faltat, a vegades. Està molt bé que tothom col·labori, però també calen unes firmes, que generen, jo diria, una identificació. Poso un exemple: quan llegeixo La Vanguardia, vaig a buscar uns opinadors que m’interessen. Jo, si pogués fer un diari, faria un diari d’opinadors. Tres d’aquí, tres d’allà… Penso que el Diari hauria de cuidar, ja des del començament, aquest aspecte, que és un dels referents. I també s’han de renovar, perquè entenc que no han de ser tots gairebé jubilats. El tema de la renovació del pensament en persones és important.
Marina, com a experta en coeducació, quina creus que ha estat l’aportació del Diari de l’Educació?
M.S. Jo crec que ha estat important perquè ho ha mantingut, ho ha anat dient, ha parlat, per exemple, dels patis, com s’anaven transformant i com s’anaven transformant des d’un punt de vista coeducatiu. És curiós perquè en un cert moment jo vaig escriure un llibre sobre els patis i va semblar que era una cosa perduda, i al cap de 10 anys o 15 anys, realment es va començar a veure la necessitat de transformació i ha estat tot un moviment.
Estic molt d’acord amb el que deies, Jaume, i insistiria en l’últim aspecte que deies. A mi em sembla que està passant una cosa que és que l’educació necessita una renovació profunda perquè el canvi social és fortíssim i estem en una societat molt diferent en la qual la gent jove s’haurà d’enfrontar amb situacions que no tenen res a veure amb les que ens vam enfrontar els que vam néixer abans. Per tant, cal aquesta renovació, però ens passa una cosa, que no tenim referents importants o prou potents perquè els seguim.
En general, la renovació pedagògica en el passat els havia tingut, pensem, per exemple, en el que va passar a Barcelona, concretament, en tot el començament del segle XX, que hi havia Montessori, Ferrer i Guàrdia, en fi, tota una sèrie de noms que van marcar unes línies que no eren totalment homogènies, però que, en certa manera, aportaven tota una sèrie de coses en la mateixa direcció. Després, com dèiem, en els anys de 60-70, va ser molt important el que quedava d’allò que va ser recollit en gran part a través de Rosa Sensat, que també va ser com la direcció de la renovació. En el moment actual, jo crec que un dels problemes greus és la manca d’un lideratge de pensament pedagògic. És a dir, estem en un món amb tantes coses i amb tant de soroll que, efectivament, arriben coses molt diverses, però no tenim ningú, o no tenim dues o tres persones que, verdaderament, marquin el camí i vagin donant unes línies de progrés que es puguin anar escampant, amb la qual cosa, hi ha contínues oscil·lacions, contínues modes. I, per tant, seria molt útil construir un lideratge. Ja sé que això no es pot fabricar si no tens realment uns ideòlegs potents, no te’ls pots treure de la màniga, però, en certa manera, a través del Diari de l’Educació, seria bo que es pogués fer aquesta feina que potser no és la seva, potser només fora d’informar, però respon a una necessitat d’anar tenint uns referents que poguessin anar dirigint la transformació de l’educació, o donant pistes. Potser no són tan mestres, perquè els mestres moltes vegades no tenen temps de la reflexió i de l’escriptura, sinó que són més pedagogs que estiguin a la universitat, o diverses persones, però que puguin fer síntesi i puguin ensenyar el camí perquè, ara, és una mica com la cerca en totes direccions, i això també fa perdre molt de temps, fa moltes polèmiques inútils. Ens caldria que algú pugi una muntanya i ens digui on és el camí, perquè si no hi ha camí resulta que acaba sent una mica complicat. Això és el que jo marcaria com una possibilitat del Diari.
J.C. Un matís, que és molt interessant, hi ha sobretot una gran atomització, perquè sí, hi ha coses molt interessants, aquí i allà. Hi ha molta creativitat, molt compromís social, experiència, no cal citar-la. L’altre dia estàvem parlant d’un possible llibre sobre l’experiència de la música d’una entitat del Raval, hi ha aquesta fusió amb l’art, la música, i això també ho fan alguns museus amb poblacions desfavorides. Això és molt important. Hi ha moltes experiències, però, el que dèiem, falten referents. Fa un temps, Rosa Sensat era un referent que aglutinava, potser la Fundació Bofill en alguns casos també, els Moviments de Renovació Pedagògica ho eren, no? Tot això s’ha esmorteït, o s’ha transformat.
Un exemple molt gràfic: fa 10 o 12 anys, la Fundació Bofill ens convocava una jornada sencera cada mes, 8 o 10 hores, i discutíem mestres, altres professionals, pares, mares, de la pública, de la privada… Aquests espais s’han perdut i, ara, la tecnologia resol, canalitza i jo penso que neutralitza i impedeix molts debats presencials, i això és fonamental. I, per tant, cal aquest lideratge, uns referents, unes lectures… Tot i que surten molts llibres interessants, falta aquest lideratge col·lectiu.
J.L. Jo penso que el lideratge, ara, està tristament substituït per l’administració, per la gestió, pels professionals, però els professionals en administració, en gestió, en verificació, en expansió, en economia. És a dir, que hi ha com un canvi en què hi ha hagut aquesta obsessió. L’usuari final no està compromès amb el finançament del Diari. Ha estat una gran frustració al llarg de tot el temps. No tenim prou subscriptors, sí molts lectors, sí unes xifres estupendes, però sentim que no tenim gent compromesa, o no hem sabut com fer-ho.
Més que la responsabilitat social, el gran substrat que, almenys, Rius, la Fundació i jo hem fet molt d’èmfasi és defensar l’educació com un valor universal, abans que res, així com la sanitat i el treball. I aquesta manera d’entendre el valor és el que jo crec que compromet la responsabilitat social, compromet l’administració, compromet els pedagogs, compromet el món, però en aquest punt crec que podem dir que alguna cosa no hem fet bé. Pot ser que aquest tipus de projecte requereixi una estructura comercial especialitzada, que no ens hem atrevit, pels costos que suposen, i perquè hem trobat moltes resistències en la implicació econòmica del professorat en aquest projecte.
Podríem dir que l’educació és un dret aquí i a tots els llocs del món, i que aquest punt sí que s’ha intentat fer entendre, amb els recursos i les limitacions que existeixen?
J.L. Exactament i, com a directora del Diari, hauria de ser la teva gran obsessió, posar-nos a tots en marxa per a això, i traslladar-lo permanentment a la societat en relació amb l’educació.
M.S. Perquè hi hagi col·laboració d’aquesta base que llegeix el Diari, hi ha d’haver entusiasme. Perquè hi hagi mobilització, hi ha d’haver una idea forta d’’hem de canviar això’ i que la gent ho vegi clar i, llavors, s’hi posi. Jo crec que és el que va haver-hi a Catalunya fa uns anys, el 13, el 17 o el 18. Hi havia una mobilització que es va manifestar a través del que va fer en Vallory. Hi va haver iniciatives que van agrupar moltes escoles, però això després es va desfer, es va acabar, i no sembla haver deixat molt pòsit, però la necessitat hi era, i penso que segueix sent-hi. Ara, perquè tu tinguis la gent mobilitzada, tan mobilitzada com perquè després de la feina del dia arribi a casa i es posi a escriure o es posi a pensar, és perquè els estàs arrossegant cap a una via de canvi que els interessa.
Per això, estaria molt bé que el Diari, sense perdre la capacitat de pluralitat i de reflectir tot un sector molt més ample on hi ha problemes, perquè no es tracta que sigui un diari ideològic en el sentit que porti cap a una única direcció, que dintre d’aquesta amplitud poguéssiu posar unes línies fortes de transformació i possiblement motivaria més el professorat.
Dins del professorat, en general en el món de l’educació, però sobretot dins de la docència, falta entusiasme? Abans parlàveu de les tecnologies, com si l’educació fos més esclava ara que fa 10 anys d’aquestes noves tecnologies. I un dels debats ara és si el mòbil ha d’entrar o no a l’aula…
J.C. Jo penso que hi ha un episodi que no es pot oblidar. Una, les polítiques educatives amb retallades, que encara s’estan revertint. Segona, la covid, amb tots els efectes que ha tingut en l’aprenentatge, la socialització i la salut mental de la infància i l’adolescència. D’altra banda, vivim en un món molt accelerat i l’escola també és molt accelerada, i això ha passat sempre. Hem vist moltes vegades com l’administració sempre fa demandes a l’escola. Continuem demanant això, i ara toca la tecnologia, ara toca això, ara toca allò altre. I cada vegada és més burocràtic. Com més tecnologia, més burocràcia. És una paradoxa per a mi. Això genera un malestar i un cansament.
Jo rellegia, per una altra cosa, el llibre de Byung Chul Han, La sociedad del cansancio. Són molt interessants els llibres d’aquest filòsof. I, és cert, hi ha un cansament a l’ensenyament. A més, hi ha un divorci, que no és d’ara, entre la renovació pedagògica o la innovació educativa, que és el mateix, i la lluita laboral sindical. Jo penso que els sindicats són pocs en la renovació pedagògica i, a les vagues últimes, hi havia reivindicacions de l’administració que eren més progressistes que els sindicats, a nivell pedagògic. I aquest és un altre divorci.
Per tant, la idea aquesta del lideratge dels referents, són referents que aglutinin, que integrin. És a dir, que en comptes d’atomitzar, perquè hi ha xarxes pel canvi, xarxes per això, xarxes per allò… Està molt bé, però, com intentem fer augment d’aglutinació amb idees una mica claus i horitzons? S’articulen debats al voltant d’això, perquè Rosa Sensat és el que és, bé, ara ha passat una crisi, ha fet un canvi, ja veurem com acaba; hi ha els Moviments de Renovació Pedagògica, i els sindicats estan molt parcel·lats en la lluita sindical, amb falta de perspectiva de canvi pedagògic.
M.S. És possible que s’hagin de generar altres espais, perquè tots aquests espais dels quals parlem són molt antics i s’han burocratitzat, en fi, les institucions i les persones passen èpoques bones i èpoques dolentes, i també tenen un creixement i després un declivi. Llavors, jo diria que això és urgent, a més, per una qüestió, perquè el que estem veient és una gent jove molt desorientada.
Des de la sociologia s’ha analitzat ja fa molts anys que una societat on es trenquen normes és una societat perillosa per als individus. Uns quants són molt feliços, que són els que tenen empenta, tenen el seu propi projecte i diuen, ‘ai, mira, ara puc fer el que vulgui i ho faré, perquè ara no em posen tantes traves’. Però hi ha una majoria que no sap per on tirar. I això és el que estem veient en nivells que comencen a ser greus. Tot el tema, per exemple, dels suïcidis de joves, tot el tema de les violacions, de les violències a l’escola… Tot això ens demostra que hi ha alguna cosa que no està anant bé, i que caldria revisar. Ara m’importa molt més que això es pogués orientar, que no pas que sàpiguen més matemàtiques o no les sàpiguen, perquè això és vital. I el que no ho resol, doncs, a vegades s’hi queda, no? I anem a una societat que serà cada vegada més complicada i hauríem de donar-li referents. Per exemple, una cosa que jo penso que és molt important, la gent ara no té arrels. Tot és usar i llençar. El passat no importa, fora… I llavors tot això ens deixa amb una gent sense arrels. Abans hi havia la família, la història familiar, el poble… Tot això s’ha acabat. Bé, com creem unes arrels diferents per aquesta joventut? Que sentin que tenen una cosa a fer, que són importants, que tenen uns espais… És un debat que va més enllà de l’educació en termes clàssics, però és fonamental per a les noves generacions.
J.C. La diferència generacional crea, simplificant, aquests mons reals i virtuals. Tu abans deies: com acompanyem? I tu acompanyaves, presencialment, la família, però ara ja aquesta reorientació ve d’una societat molt tancada. La família està desorientada. La infància i l’adolescència estan cada vegada més atrapades en el seu món virtual. El problema és com establir un diàleg intergeneracional entre aquests dos mons. La manca de diàleg i referents genera inseguretat, malestar, violència, frustració… Un cultiu abonat pels suïcidis i tota mena de violències.
M.S. Com es tornen a donar elements de seguretat, que no és la identitat que invento en aquest moment…
J.C. Sí, perquè tot és efímer. Tot és ara i aquí.
M.S. Com donar més fonaments.
J.C. I aquest diàleg és molt complicat en aquests moments. I l’escola, se sent desorientada, cansada, incapaç per donar resposta a tantes demandes i de manera tan ràpida, es veu una mica sobrepassada. Els equips directius estan en un moment molt difícil.
M.S. Sí, sobre els equips directius… Fa temps que no hi parlo, però em deien, ‘lo nostre és que aprovin, que el currículum de gramàtica o literatura vagi endavant, a mi no em van preparar per…’ Llavors, es refugien en els aspectes clàssics com ‘toca això, i la resta és confús i no ho sé’.
J.C. Hi hauria d’haver un altre debat, que recordo de quan feia crítica de llibres. Jo criticava gent d’esquerres, en idees polítiques, però que pedagògicament i educativament eren molt conservadores. Això passa. Vaig fer una crítica a un llibre una mica contundent i em van contestar que el nivell de l’alumnat baixa contínuament des de fa temps, que no sap res, que falten més continguts, entre altres tòpics. S’obliden dels valors, de la necessitat d’un bon ensenyament i no entenen que avui s’ensenya i s’aprèn d’altres maneres.
Heu anat perfilant diferents temes sobre cap a on creieu que hauria d’anar l’educació. Si pensem a mitjà termini, quins haurien de ser els reptes del Diari de l’Educació? N’hi ha molts, però podríeu escollir un o dos reptes?
M.S. El Diari podria ser un instrument per fer baixar el soroll ambiental, que és enorme, i concentrar uns quants punts importants. Això em sembla que és una qüestió bàsica, perquè estem en un moment de canvi i tothom està molt desorientat, i caldria focalitzar aquells temes de futur en els quals verdaderament necessitem posar-nos d’acord. Això vol dir que potser no recolliu tant les lluites quotidianes, però que creeu l’espai per a un debat de fons que pot anar més enllà del Diari, que pot estar en trobades, que pot estar en moltes coses, però que el diari pugui ser una mica un fil conductor, una manera d’entrar-hi. Això em sembla que seria una cosa important.
Per a mi també és important potenciar tot allò que ve de la base del professorat, com el que dèiem de la burocratització. L’administració ha d’aprendre que ja no som criatures petites, que ja no som gent que surt d’una societat com era la d’abans, que ens deien que s’ha de fer això i tothom ho feia. No, que ara hi ha molta capacitat d’opinió i de responsabilitat pròpia. Per tant, ha de donar més llibertat al professorat, que no tot s’arregla amb controls. Això de voler-ho controlar tot perquè si algú no ho fa bé… arriba un moment que és també una mena de cotilla que fa que la gent senti que no és políticament correcte. Tinguem-nos més confiança, tinguem-nos més capacitat d’escoltar-nos, d’acceptar aquelles coses noves repensant-les per veure si efectivament són útils o no. Vull dir, no esperar tant de l’administració. L’administració ha de tenir un paper de proveïdora i d’organitzadora del marc, però l’educació ve del professorat. I ve de la societat. No pot provenir de l’administració, que està subjecta a més a més, com sabem, a canvis brutals perquè avui manen aquests i demà manen els altres.
Ara ho fem diferent, ho hem vist, amb totes les lleis educatives que s’han succeït a Espanya des de la transició. Això no pot afectar tant l’evolució i hem de desburocratitzar. I desburocratitzar tenint més confiança en el professorat. L’exemple de Finlàndia és molt interessant i, en certa manera, repeteix d’una manera diferent el que va passar a la Segona República. La Segona República va considerar que ‘el mestre és la figura més important del país’.
J.C. El primer ciutadà de la República.
M.S. Exacte, el primer ciutadà de la República. Confiar, que és una mica el que van fer a Finlàndia i, per tant, més ben pagats, triaven els millors, etc. Revaloritzem la figura del mestre i de la mestra i del professorat, donem-li la categoria que necessita, perquè és que aquí hi ha hagut unes retallades brutals. Cada vegada que sento que després de l’estiu tornen a contractar perquè els han descontractat a molts per no pagar-los l’estiu… Home, això, per no pagar les vacances, això és una vergonya, això és d’una ratoneria intolerable. A més, és deixar el pobre professorat entre les potes dels cavalls perquè, durant l’estiu, no menges? En fi. Per tant, dignificar, però dignificar no només des del punt de vista dels sous i condicions, sinó de donar-los-hi la confiança, que en certa manera avui hi ha com una sospita sobre que el professorat potser no fa el que ha de fer, potser s’escaqueja… Jo crec que aquestes serien les línies que hauríeu d’abordar i que donen uns fils d’actuació. Ara, d’una manera tan immediata no us ho sabria dir.
J.C. Les reformes educatives són grans somnis, que queden, això, en somnis, desitjos, i l’educació, a la pràctica, funciona al marge del que diuen les reformes. I al marge, moltes vegades, de les polítiques de les administracions. Hi ha aspectes que posaria en la centralitat. És important que al Diari pugui col·laborar tothom i parlar de moltes coses, però també està bé fer una agenda de mínims, de prioritats, d’aquests horitzons, que podrien sortir d’alguna trobada en la qual debatre quins són els temes prioritaris. A banda d’aquesta agenda plural, múltiple, etc., tenir una agenda que prioritzi. Això em sembla molt important.
Segona cosa, hi ha un punt, del qual n’hem parlat molt, i també la Pilar Benejam, que és la seva obsessió, però raonable: formació, organitzada per l’administració o gestionada pel col·lectiu de mestres. Formació, formació i formació, a tots els espais. Aquest és un tema clau en el qual el Diari hauria de posar el focus, i també què es fa en altres països, com és el cas de Finlàndia, la gent que se’n va estudiar fora…
I la tercera cosa és que s’aprèn molt anant a les escoles. Jo recordo que quan dirigia Cuadernos de Pedagogía llegia molt, però també trepitjava moltes escoles. Era el meu millor aprenentatge. La idea de trepitjar escoles, ho sabem, no és fàcil des del punt de vista dels recursos perquè requereix temps, però s’ha de fer i s’ha de fer al màxim. Perquè explicar què es fa dins d’una aula i recollir veus de mestres, infants i altres actors de la comunitat educativa és fonamental per entendre com està i cap a on va l’educació. I, això, al periodisme li dona vida i molta credibilitat, perquè el reporterisme és una de les eines bàsiques de l’ofici.
M.S. En aquesta línia, que sí podríeu fer bastant immediatament, jo crec que ens falten referents de mestres i de professors. Quan jo estava a l’Ajuntament, que me’n vaig adonar, vaig aconseguir que es creés un premi, un dels Premis Ciutat de Barcelona, per al professorat, pensant en figures singulars. Què he vist després? A mesura que ha anat passant el temps i que s’han anat donant, busquen gent que no està a l’escola, que està fora de l’escola, que està fent més teoria… Per què? Perquè, com que no tenim noms de mestres i de professorat que ens semblin prou forts, llavors, per què donar-ho a algú que no coneix ningú? Però això es construeix, i es construeix a base d’agafar tota una sèrie de persones, fer-los l’entrevista i demostrar que el que fan és interessantíssim; és a dir, construir públicament. Si preguntem a qualsevol persona del carrer el nom de 10 futbolistes importants, te’n diuen 20. Si preguntem per una mestra, un mestre, un professor, importants, la majoria de persones no saben dir res. Quedava la Marta Mata, que ja no hi és des de fa molt temps i que és d’una altra generació, però d’avui pràcticament ningú ens sap dir una persona que sigui coneguda públicament i apreciada i valorada.
Per tant, necessitem l’acció social de construir referents, no solament intel·lectuals de gran nivell, sinó també de mestres que fan bones pràctiques. I això sí que el Diari ho pot fer. Construir, a través d’entrevistes, a través de reportatges, segur que vosaltres sabeu com, i no cada dia un de diferent, sinó centrar-nos en 10 o 12, de moment, i potenciar-los perquè també vagin a les ràdios, a les teles; és a dir, convertir-los en figures públiques que puguin ser escoltades per la població.
Prenem nota.
J.C. És curiós perquè hi ha un prejudici amb això, i és, ‘què serà del col·lectiu?’. L’equip està molt bé, però hi ha persones, i això s’ha de destacar.
M.S. Jo sé que és perillós en un moviment crear líders, perquè a vegades entren en contradicció amb la gent que diu ‘tu no ens representes’. En el feminisme, per exemple, això ha passat moltíssim, però, si no tens aquests referents, aleshores no arriben els missatges a la majoria de la població. Per tant, arriscant-nos a que això generi algun conflicte, d’alguna manera, cal construir-ho, clar que no es pot construir un personatge públic sobre la base d’algú que realment sap molt poca cosa. En la meva etapa a l’Ajuntament vaig tractar amb grans persones i grans mestres amb idees extraordinàries, però no els hem sabut construir com a figura pública.
J.L. Jo em centraria en tres coses. La primera, què podem fer al Diari per generar, com ha dit la Marina, entusiasme en el professorat, no per a la vida però sí per a la professió, per ells mateixos i per la pròpia eficiència de la relació. Crec que des del Diari es podria facilitar la comunicació entre ells, no la comunicació del Diari al professorat o el professorat amb el Diari, sinó entre ells, que ells vegin que si tenen una experiència positiva o negativa, a través del Diari es poden comunicar amb la resta de la societat. I, facilitant aquesta comunicació, una tercera idea, que és el positivisme dins de l’exercici de la professió i de l’educació, perquè hi ha massa negativisme, massa depressió col·lectiva i massa conflictes que impedeixen veure la part lluminosa que té l’educació, la part lluminosa que poden aportar i la part lluminosa que necessitem.
