Aprendre a interpretar a través de les paraules. Aquesta és la premissa de la metodologia didàctica que Hady Crilla utilitzava amb els seus alumnes de teatre. Posar l’èmfasi en la paraula per després poder donar context i interpretació a l’escenari. ‘Hedy Crilla, maestra de actores’, dirigit per l’argentina Luciana Murujosa, ha estat el documental que s’ha projectat en la darrera sessió del cinefòrum de ‘El cicle de l’educació: Cinema i debats per créixer junts’. Aquesta peça cinematogràfica del 2023 repassa la trajectòria de l’actriu austríaca Hedy Crilla, que va emigrar a l’Argentina l’any 1940 fugint del règim nazi, a través dels testimonis dels seus alumnes. Tot i les dificultats per exercir com a actriu a causa del seu accent, Crilla va dedicar la seva vida a la docència teatral, aportant-hi una profunda renovació pedagògica a partir de la seva pròpia versió del mètode Stanislavski, anomenat «la paraula en acció».
La sessió, celebrada aquest dijous, va comptar amb la participació d’Anna Basanta, directora del Diari de l’Educació; Jorge Vera, director teatral que va conèixer personalment Crilla; i Roger Pou, professor de secundària d’arts escèniques. Després de la projecció, es va obrir un torn de paraules en què els ponents van destacar la importància del llegat de Crilla, així com el valor de la transmissió del coneixement artístic i pedagògic entre generacions.
Aquest cicle, organitzat pel Diari de l’Educació, que forma part de la fundació Periodisme Plural -impulsora del mitjà Catalunya Metropolitana, del qual Sant Boi Diari també en forma part-, proposa una sèrie de sessions centrades en el potencial educatiu i transformador del cinema. El projecte compta amb la col·laboració dels cinemes Girona de Barcelona i els cinemes de Can Castellet de Sant Boi, i busca generar espais de reflexió col·lectiva a través del setè art.
Reflexions sobre l’educació, l’art i el pensament crític
Després de la projecció del documental ‘Hedy Crilla, maestra de actores’, el cinefòrum es va centrar en la importància de la figura de Crilla i en com la seva manera d’ensenyar va suposar una autèntica revolució en la formació actoral a l’Argentina. Jorge Vera, director teatral i testimoni directe d’aquesta herència, va explicar que va arribar a rebre algunes classes amb Crilla i va definir com una mestra exigent i incisiva. “Era molt dura, però sense mala intenció, només volia fer-te millorar dient-te la veritat tal com era”, va apuntar. Segons Vera, hi va haver un abans i un després de la seva arribada a Buenos Aires, ja que va introduir-hi una nova manera d’entendre el teatre, inspirada en els corrents europeus més avançats.
Roger Pou, professor d’arts escèniques en un institut del Maresme, va oferir una mirada crítica sobre la situació actual del teatre a Catalunya. “A tot el país només hi ha una quarantena de grups de batxillerat artístic on no estem formant actors i actrius, sinó que només podem donar tres hores a la setmana de teatre que no ens donen per molt”, va denunciar. També va valorar la importància de treballar els textos a les aules per anar més enllà del simple lluïment. Va explicar, a través d’un exemple viscut a l’aula amb la representació d’una obra de Lorca, la importància que els alumnes coneguin el context d’allò que expliquen, així com saber donar-li la seva pròpia essència. “Quan treballes des del context i la paraula, apareix una altra manera de viure el teatre i entendre la història”, va assegurar.
Les reflexions al voltant del documental es van tancar parlant sobre el paper de l’art com a eina de pensament crític i com a objecte de por per part del poder. “No sé què té l’art, però al poder li fa por”, va afirmar Vera, recordant que Crilla va ser perseguida pel nazisme i que molts artistes argentins es van veure obligats a exiliar-se durant la dictadura del 76. Roger Pou, per la seva banda, va reflexionar sobre la capacitat del teatre per resistir i perdurar en el temps, fins i tot en contextos adversos. “Quan canvia una època sempre hi ha trencaments, però el que té el teatre és que les obres queden escrites”, va afirmar. Va posar com a exemple la dictadura franquista, durant la qual moltes obres no arribaven al públic o es representaven clandestinament.
Tant Jorge Vera com Roger Pou van acabar reivindicant que el teatre sobreviu gràcies a la transmissió de coneixement, la preservació dels textos i la vitalitat de les petites sales que continuen apostant per un teatre compromès i de resistència.
Notícia publicada originalment a Sant Boi Diari
El Diari de l’Educació, 2025