“Amb el senyor Montoliu jo vaig aprendre sobretot a entendre la biologia… Però això és el de menys! Perquè ell barrejava les classes amb altres coses: fets actuals, anècdotes, ens explicava les seves històries a la mili, parlava molt del Barça… Feia que les classes fossin interessants. Pot semblar estrany que digui això, però que un professor sigui capaç que allò que explica sigui interessant per a tu… És molt important! Era el meu profe de Biologia, però al final em va inculcar coses que no tenien res a veure amb la matèria!”
La marca tan profunda que Manel Montoliu (Barcelona, 1952) va deixar en qui parla és en Dídac Lee (Figueres, 1974), directiu del Barça entre 2010 i 2020, qui arriba a assegurar: “Jo vaig ser directiu del Barça en gran part pel Manel!” Ell se sorprèn. Lee replica: “Sí, sí, seguríssim! Crec que van ser les classes amb ell que vaig entendre millor què era el Barça. Perquè ni a casa, ni a Figueres, ningú no m’ho havia pogut explicar massa.”
Lee, doncs, està d’allò més agraït al ‘càstig’ que li van imposar els seus pares d’haver d’anar a l’escola Bell-lloc del Pla, a Girona, a cursar-hi BUP i COU entre el 1988 i el 1991: “Jo a Figueres hi estava força inadaptat. Si avui em fessin els testos, segurament sortiria que tenia TDAH, dislèxia, soc incapaç de llegir un llibre… Però en aquella època tot això no es mirava. Deien que eres molt entremaliat i punt. O bé que eres molt inquiet, o que eres tonto. I jo crec que a l’EGB a Figueres vaig anar fent, però quan va tocar fer l’institut, els meus pares em van enviar aquí al Bell-lloc quasi com un càstig, per gamberro. És la pura realitat, Manel! I això no ho sabies, eh!” Montoliu es queda parat un moment, i després tots dos esclaten en grans riallades.I hi diu la seva: “En Dídac era un nano molt correcte. De fet, l’ambient ja condicionava el comportament. Era un alumne agut, que caçava tots els detalls. I ho ha demostrat a posteriori amb la seva activitat professional. Ara bé… Estudiar…? Estudiava, mmm, sí. Deixem-ho aquí. Sempre s’ho treia tot sense problemes.
Lee explica que “vaig començar a jugar a tennis taula, perquè al futbol no m’hi volien, i allí vaig començar a fer-ho bé: vaig ser subcampió d’Espanya! I em van pujar els fums, segurament. I els meus pares em van enviar aquí gairebé com un càstig, perquè m’arreglessin…” I el canvi va ser d’allò més positiu: “Allí on anava abans, era jo qui destacava. I a qui destaca, se’l penalitza… Amb els campionats, molts cops no podia participar a les activitats de l’escola, la fi de curs… I els professors em ridiculitzaven. Bé, no, matiso: un professor en concret. I aquí al Bell-lloc m’hi vaig sentir molt ben acollit des del primer dia, molt ben tractat i respectat.”
El Lee adolescent, subcampió de tennis taula, es va trobar amb una escola que el va impactar: “Vaig venir aquí amb unes notes molt justes, però un bon currículum extraescolar. I em van dir: ‘Si arribes que tenies un 6, aquí això serà un 4. O sigui, que t’has de posar les piles, perquè aquí el nivell és molt alt.’ I jo al principi hi venia espantat. I de seguida vaig veure que els companys de classe, tothom era una bèstia: un que jugava al Barça d’hoquei, un altre al Valvi Girona de bàsquet, un altre que era un supercoco… I penses: ‘M’haig de posar les piles o em quedo enrere!’ Per què tothom destacava per alguna cosa.”
L’arrencada del curs escolar, Lee la recorda de manera vívida: “El primer dia de classe, en Fèlix em va fer dir el parenostre en català! Jo no parlava català, i si de cas me’l sabia en castellà, i d’aquella manera, perquè a casa parlàvem xinès…! De fet, jo vaig aprendre a parlar català aquí! Però lluny de fer-me sentir malament, vaig notar el contrari. I com que et sents ben tractat, tens més ganes d’aprendre, d’integrar-te, de fer-ho bé, d’aprendre dels altres… Clarament, han estat els quatre millors anys de la meva vida.”
“El TDAH s’associava directament a fracàs”
Parlant de la família, explica: “El meu avi era catedràtic de Física i Química a Taiwan. La meva mare era doctora de Filologia Hispànica, el meu pare va venir aquí a fer-hi un postgrau, la meva tieta és doctora en Bioquímica… Per això, la pressió acadèmica que tenia a casa era brutal!” Però Lee necessitava que el sistema i la família se’l miressin d’una manera diferent, i al centre ho van fer. “A l’anterior col·legi em deien: ‘Tu no arribaràs enlloc!’. Buf, aquesta era la meva motivació per anar cada dia a classe. I arribes aquí i em deien: ‘Tu arribaràs on vulguis arribar!’. Un nen és susceptible al que li diguis: si li dius que pot arribar on vulgui, es motivarà. Si li dius que és un fracassat, entra en un cercle viciós, en què ell mateix es diu ‘soc tonto, no tinc opcions perquè soc tonto… Per tant, no estudio, no cal ni que m’hi esforci…’”, reflexiona.
I per què a l’altre centre li presentaven aquest horitzó tan negre? “Abans no es parlava d’això, no es coneixia… Jo em vaig adonar de tot això perquè al meu fill gran li van fer un test i va sortir que tenia dislèxia i TDAH! I quan em llegia l’informe, era com si llegís el meu perfil! Allí vaig entendre coses que fins llavors no entenia! Per què em costa llegir? Per què em costa estar-me quiet? Per què em costa estar callat?, se sincera. I hi afegeix: “Si et diuen ‘tu pots’, t’animes a estudiar i comences a treure algun bon resultat. I això t’anima a continuar estudiant. I és un cercle virtuós”.
Al Bell-lloc, doncs, s’hi va trobar aquesta nova mirada. Montoliu ho contextualitza: “Procurem que tothom tingui la possibilitat de recuperar tot allò que necessiti i seguir el ritme dels altres, però sense oblidar els bons estudiants. Aquí es treballa, mentre que moltes vegades el sistema està encarat a les recuperacions i a obtenir uns mínims.” I, en una reivindicació de les creences cristianes del centre, exposa: “Cal cuidar els que estan malalts, però també donar als bons estudiants activitats de a més a més.”
Lee ho corrobora: “Jo aquí el que vaig valorar més va ser la cerca de l’excel·lència que hi havia, i que sempre es pot fer un pas més. No importava el que fessis, però ho havies de fer bé. Ja fos biologia, lletres, esports… Tant li feia, si ho feies bé. I, a més, tots els professors tenien una clara orientació a formar persones. Perquè, al final, segurament hauré oblidat el que vaig estudiar d’història; avui en dia, a Google hi és tot. Ara bé, el que vaig trobar aquí és que aquí s’hi formaven persones, i és el que valoro per sobre de tot.”
Vocació i compromís
Al llarg de tota la conversa es desprèn un compromís per l’educació i una passió per la formació de cadascun dels alumnes que s’encomana. L’entrevista té lloc just l’endemà de la publicació de l’enquesta de la USTEC que assegura que un 36% dels docents es planteja plegar. Montoliu els viu amb dolor, aquests números. I cita Ramón y Cajal: “’Ajudar un alumne és la paternitat de més alt nivell que puguis tenir’, va dir. I és cert, Ramón y Cajal és un model a seguir. És una feina que possiblement haurien de tenir més suport econòmic per part de les institucions.”
Montoliu tenia vocació d’ensenyar des de sempre: “L’altre dia, remenant papers, vaig trobar-ne un de quan era petit que preguntava ‘Què vols ser quan siguis gran?’ I la meva resposta ja era: ‘Professor de ciències naturals’. Vaig entrar aquí l’any 1985 i m’hi he passat 34 anys, fins al 2019. I la veritat és que millor, impossible.”
“Fer de mestre requereix que tinguis una implicació emocional amb l’alumne. Si només et dediques a explicar la formulació que es dóna al cicle de Krebs, per exemple, potser això interessarà a dues persones. Però si els fas veure que allò que els estic explicant és el que els està fent funcionar el cor i els pulmons, llavors ho viuen com a propi!”, explica amb un somriure d’orella a orella, visiblement còmode malgrat estar assegut en una cadira d’aula d’institut, talment com si fos un sofà. S’hi sent a gust, a l’aula. I ho transmet.
Lee llavors comparteix un record: “Alguna vegada li havia preguntat a algun profe: ‘Per què estàs al Bell-lloc i no en un altre col·legi? I em deien: aquí et poden fer fora perquè no ets funcionari, cobres menys que a la pública, tens més exigències horàries, però pots fer més coses. I pots decidir fer coses interessants”. I es pregunta: “De la gent que diu que vol plegar… Quants són vocacionals i quants es van fer profe per l’horari?”
El Bell-lloc és una escola que només és masculina, oi? “Sí”, expliquen des de la institució: “Fa tres anys van entrar a l’ESO un grup de noies. Però eren molt poquetes, i els pares van acabar dient que preferien portar-les a un altre col·legi. I ara mateix no n’hi ha cap”. Lee assegura que en un principi això li va xocar molt, perquè la seva escola anterior era mixta. També el fet de portar uniforme. “L’uniforme – defensa Lee – et permet no distreure’t, això no és una desfilada de models, tothom s’iguala, i la comoditat d’aixecar-te i posar-te una peça de roba cada dia és titànica, i que no hi hagi marques, que no hi hagi comparacions… De fet, avui en dia jo continuo anant amb uniforme: tinc 10 pantalons iguals, camises iguals… I crec que em ve d’aquesta època.”
Una reflexió que, en certa manera, remet visualment Mark Zuckerberg, que sempre porta una samarreta grisa. Lee, de fet, va liderar a la seva etapa al Barça l’àrea digital, amb la qual cosa la conversa deriva cap a les xarxes socials i la joventut. I es mostra contundent: “El món virtual és un món que no és real, la gent hi mostra el que hi vol mostrar, i això no es correspon amb la vida real. Tothom té llums i ombres, bons moments i mals moments, i a les xarxes només hi poses una imatge que no és real. Si ets jove, que encara no estàs prou format i que ets molt fàcil d’influenciar… Això és molt perillós. Perquè penses que la gent fa les coses sense esforç, que la gent no té mai mals moments, que sempre tothom està esplèndid… I quan això ho compares amb la vida real i veus que no és així… És molt perillós.”
L’ambient que es respira al Bell-lloc potser tampoc no acaba de ser real del tot. Compta amb unes instal·lacions esportives excepcionals: un ampli pavelló poliesportiu, piscina, pistes de bàsquet i d’handbol i una pista d’atletisme que envolta un camp de futbol de gespa artificial. Arran de les mesures contra la segregació escolar impulsades darrerament pel Govern, el centre també escolaritza alumnat de famílies desafavorides per garantir una major heterogeneïtat. Montoliu ho comenta: “Sempre hem estat una escola oberta a tothom, rebem a tothom molt bé. El que passa és que molts no arribaven a batxillerat, feien l’ESO i llavors ho deixaven. Sí que hi havia una frontera entre l’ESO i el batxillerat.” Per què passa això? “Probablement perquè havien d’anar a treballar, per les necessitats econòmiques de la família”, respon. I és que formar-se requereix d’una certa capacitat econòmica? “Sí”, conclou.
Més que un club, més que unes notes
La relació Montoliu-Lee ha perdurat al llarg del temps, tal com exemplifica el professor ja jubilat: “Un dia, xerrant, li vaig dir: fa 25 anys que soc soci i no he estat mai a la llotja. I ell em va respondre: ‘No et preocupis’. I al cap d’un temps em va trucar i em va dir: ‘Et va bé un Barça-Milan?’I hi vam anar junts! I vam guanyar 4-0!”
De les nocions de biologia, possiblement Lee no n’ha tornat a tenir necessitat. Però sí de la manera d’enfocar la vida que li va transmetre Montoliu: “Els dilluns sempre ens comentava el partit. I ho feia més enllà del tema esportiu, des de l’aspecte humà…” Acompanyar el seu antic professor a la llotja del Camp Nou “és de les històries que recordo amb més carinyo de quan estava al Barça”, sentencia. Un homenatge tant al mestre i a la persona.
“Això és la paràbola de la llavor –sentencia Montoliu-: pot trigar més o menys, però acaba germinant”. Regar-la amb determinació, traça i il·lusió sembla que sigui la clau.
El Diari de l’Educació, 2025