El Diari de l’educació: deu anys en defensa de la DIGNITAT. Article de Jaume Cela, publicat a la revista “Un viatge compartit”. AMB LA TEVA SUBSCRIPCIÓ faràs possible deu anys més de periodisme al servei de la comunitat educativa
El meu amic Jordi Cots, mestre, poeta i ex adjunt del síndic de greuges per temes d’infància, em recordava que un dret no era altra cosa que una necessitat bàsica que tenia un caràcter jurídic i que, per tant, un dret suposava que algú tenia un deure.
Per viure necessitem menjar. Doncs tenim el dret a rebre una alimentació sana. Aquest seria un bon exemple de dret primari. Per viure necessitem fer nostres uns determinats aprenentatges, doncs tenim el dret a ser educats per la tribu, que és un conjunt divers, no ho oblidem. Aquest seria un dret secundari que no vol dir menys important.
Hi ha d’haver una correspondència entre drets i deures. El meu dret es converteix en un deure per a algú altre. Deixem-ho ben clar des del primer moment.
Em seria relativament fàcil reunir frases sorgides d’uns quants projectes educatius d’escoles que diferencien l’ètica de la moral —vaig aprendre a establir aquesta diferència conversant amb el meu amic Joan-Carles Mèlich, ja veieu que tinc amics que no paren d’il·lustrar-me — i redactar una llista de drets que no seria més que un llista diguem-ne moral, i que com totes les llistes pot ser canviada segons el context.
L’ètica representa fer-te càrrec de l’altre. És procurar donar una resposta a les necessitats que expressa el rostre —i ara em poso sota la protecció del filòsof Levinàs — d’aquell que viu i conviu amb nosaltres, aquella persona concreta que se’ns posa davant i ens interpel·la.
Per exemple: podria dir que el professorat té el dret a ser escoltat. Aquesta és una reivindicació que es fa pública a cada lluita sobretot quan és protagonitzada per un sindicat. O, és que l’administració no ens escolta. I l’administració respon amb un llistat de reunions. Uns i altres erren l’anàlisi, perquè escoltar és una activitat molt activa que comporta reconèixer l’altre com a subjecte de drets. Les parets escolten molt i en silenci, però mantenir una conversa amb una paret no ens fa avançar.
Escoltar és una activitat molt activa que comporta reconèixer l’altre com a subjecte de drets
O que el professorat té el dret a tenir un nombre raonable d’alumnes. Els altres poden —i ho fan— explicar que hi ha recerques que demostren que els nivells d’aprenentatge de l’alumnat no milloren substancialment si només es disminueixen les ràtios i el punt possible per poder arribar a entendre’s seria valorar què significa per a uns i altres aquest “substancialment”.
O que el professorat té el dret de rebre suports especials davant de segons quins alumnes. I bona part de la desil·lusió que comporta el decret d’escola inclusiva, que al meu entendre és un pas molt important, potser el més, d’aquestes últimes èpoques.
O que el professorat ha de tenir el dret a treballar en equip i que l’administració ha de posar les condicions perquè aquest dret no sigui paper mullat.
O que el professorat ha de tenir el dret a que se’ls garanteixi una formació permanent derivada de les necessitats del seu centre sense que l’exercici d‘aquest dret signifiqui que es negui el dret i la responsabilitat dels plans de formació que organitza l’administració després de tenir dades generals sobre la salut del sistema educatiu.
O… vaja, seria allargar una llista amb reflexions o demandes que no sempre es converteixen en accions per part de qui en té la responsabilitat. Però la mare dels ous no està en aquest llistat de drets sinó en saber com cal prioritzar-los quan entren en col·lisió amb els drets d’altres col·lectius.
Posaré dos exemples. La provisió de places en el sistema públic es fa de dues maneres. La primera és a través d’un concurs d’oposició. L’altre —molt recent — és a demanda dels equips dels centres encarnats amb la figura del director o directora. Existeix el dret que es convoquin oposicions —i no cal que digui que han de ser transparents i molt ben organitzades — però també existeix el dret d’una escola a tenir un equip docent que respongui a les necessitats del centre. Quin dret ha de prevaldre? Poden mantenir-se els dos drets alhora o són absolutament irreconciliables?
El segon exemple és encara més actual. Sembla que hi ha prou evidències per posar sota la picota la jornada intensiva a la primària i a la secundària. Les evidències de la majoria de les recerques ens diuen que la jornada intensiva no afavoreix l’assoliment dels aprenentatges, sobretot a la secundària. En casos com aquests, el dret que ha de prevaldre ha d’anar a favor del col·lectiu que dona sentit a tot el sistema: l’existència de l’alumnat que com a aprenents —i ja sé que tots en som— tenen unes necessitats ben dibuixades en aquestes recerques.
Els drets del professorat han de ser el que creiem entre tots, però quan hi ha conflicte d’interessos —tots legítims— qui manen són els nens i les nenes, els nois i les noies als qui hem de servir. Ells donen sentit a la nostra feina, no podem oblidar aquest principi.
