“Gràcies a ella soc tot el que soc avui. Va creure en el meu potencial, va veure alguna cosa en mi que ni jo mateixa veia. Jo estava desanimada perquè no arribava a agafar el ritme dels meus companys a l’escola i veia clar que no em podria treure l’ESO perquè anava molt endarrerida amb l’idioma. Però la Maria es quedava amb mi: “Tu pots fer més del que et penses”, m’insistia. Es quedava fora de l’horari escolar, donant-me suport tant educatiu com emocional. Hi era sempre que la necessitava”. Qui escriu això és Hanan el Yazidi Tadmori, una dona que va arribar al barri de Rocafonda quan tenia 14 anys i de la mestra d’aula d’acollida de qui parla és Maria Majó i Clavell. L’escrit va aparèixer al diari ARA el 27 d’agost del 2017, dos dies després que una fotografia on se les veia abraçades il·lustrava en aquest diari un article de Miquel Puig que reflexionava sobre els atemptats que acabaven de patir Barcelona i Cambrils. Maria Majó i Hanan el Yazidi Tadmori s’havien abraçat en el decurs d’una manifestació convocada per diversos col·lectius musulmans per protestar pels atemptats i solidaritzar-se amb les seves víctimes.
Set anys després, El Diari de l’Educació els ha demanat que es retrobin per reconstruir la relació entre ambdues que havia deixat una empremta tan positiva en la vida i el record de Hanan el Yazidi. Una tarda xafogosa d’aquest agost es van tornar a abraçar a Rocafonda, el barri de Mataró on Maria Majó viu i hi feia de mestra i que s’ha popularitzat els darrers temps per la vinculació que hi té el jove jugador del Barça Lamine Yamal. Hanan va arribar quan tenia 14 anys, una edat complicada per incorporar-se al sistema educatiu. La seva mare, segons explica ella, va ser decisiva a l’hora de fer-ho. Calia fer, clar, un esforç especial en l’aprenentatge de l’idioma de l’escola, el català, i l’aula d’acollida va ser fonamental per sortir-se’n.
La Maria va ser una de les professores que la van ajudar en aquella aula. A més, com que vivien al mateix carrer, l’ajudava també camí de casa. “Me la trobava al carrer i em seguia ensenyant. Me’n recordo molt d’ella”, explica la Hanan. Les seves primeres passes al sistema educatiu van ser difícils. Coincidir amb la Maria va ser molt positiu. N’està molt agraïda. “Jo necessitava algú com la Maria per seguir. Si ningú hagués cregut que jo podria seguir, no ho hauria pogut fer”, explica. La pressió perquè fes com la majoria de les noies de la seva família perquè es casés i es dediqués a les feines de la llar, abandonant els estudis era molt gran. “Cada dia em portaven a casa un noi perquè m’hi casés”, recorda tot rient, la Hanan. Però no es va rendir i insisteix en el suport de la seva mare i mestres com Maria Majó o Ramon Salicrú, un professor amb moltíssima paciència de qui també guarda un molt bon record, perquè se l’enduia les tardes al seu despatx de director de l’escola perquè fes els deures. També té paraules d’agraïment per a un altre mestre que ja no és entre altre nosaltres: en David Camps. Un càncer se’l va endur prematurament. La Hanan s’emprenyava amb ell perquè la suspenia en fonètica i ortografia però va acabar reconeixent que ho feia perquè creia que podia millorar. “En casos com el d’ella, es veia claríssim que era una noia que podia tirar endavant i que se l’havia d’ajudar en aquell moment perquè després ja funcionaria sola”, diu Maria Majó, que destaca que hi havia un bon nombre de mestres que donaven aquestes empentes als nois i noies que ho necessitaven. No tots han acabat fent carreres universitàries, clar, però molts i moltes recorden amb agraïment el pas per les aules d’acollida i li ho diuen a Maria Majó quan se la troben pels carrers de Rocafonda.
La Hanan va topar també amb alguna mestra que va influir negativament en la seva trajectòria. Volia ser metgessa, però les assignatures que l’havien de conduir cap a la carrera de Medicina les donava una mestra que no li agradava gens, a l’institut nocturn on estudiava. Ella i uns quants companys de classe van canviar de professora amb la qual cosa va haver de canviar d’orientació professional. Per això, avui, als 38 anys, la Hanan és experta en administració d’empreses i relacions internacionals en comptes de cirurgiana.
Quan recorden la fotografia que les va immortalitzar a la manifestació aquell terrible agost del 2017, Maria Majó i Hanan el Yazidi Tadmouri coincideixen a dir que “necessitàvem abraçar-nos” davant la tristesa que les afligia. El dia dels atemptats, una germana de Hanan era a La Rambla i amb un grup de gent la van tancar en una botiga per motius de seguretat. No tenia cobertura telefònica i la família va patir durant hores perquè no sabia què li havia passat. Uns dies després, quan la Maria Majó va saber que diverses organitzacions musulmanes convocaven a Barcelona l’acte contra els atemptats va creure que hi havia de ser. S’hi va presentar amb una espelma petita. Quan la capçalera de la manifestació es va posar en marxa, la Hanan la va veure i va cridar “Maria! Maria!”. S’hi va acostar i li va donar una de les cintes dels rams de flors que dipositarien al final de l’acte. Van fer juntes el recorregut i després de fer l’ofrena de les flors i encendre l’espelma, es van abraçar. “Va ser una abraçada natural”, recorda la Hanan. L’alumna i la mestra l’han repetida l’1 d’agost d’enguany. La mestra s’ha jubilat i diu que l’agraïment d’exalumnes com la Hanan és “molt millor que la pensió de jubilació”. La noia de 14 anys que va ajudar a l’aula d’acollida de Rocafonda ha estudiat dos anys a França i un a Bèlgica, on ha fet una tesi sobre com la internacionalització econòmica va influir en les revoltes de la primavera àrab, té un fill de dos anys i ara treballa a Barcelona en una empresa financera de primera línia dels Estats Units, que té filial també a Londres, on viu el seu marit d’origen egipci i on ella hi viatja molt sovint.
El Diari de l’Educació, 2025