Andrea Spezzacatena, un adolescent de quinze anys, es va llevar la vida l’any 2012 a Roma després d’un llarg procés d’assetjament a l’institut. El cas va sacsejar la societat italiana perquè la determinació de la seva mare, Teresa Manes, va trencar els murs de silenci del bullying i del suïcidi. La mare va reconstruir la història del seu fill en un llibre que va donar lloc a la pel·lícula: “El chico de los pantalones rosas”. En poques setmanes, un milió i mig d’italians van veure la pel·lícula que aborda el cas amb una sensibilitat exquisita. Va significar una catarsi col·lectiva contra la indiferència davant tragèdies com les de l’Andrea.
La pel·lícula arriba avui als cinemes a Espanya. El dimecres 15 d’abril, la Fundació Periodisme Plural va organitzar una preestrena als cinemes Girona per als subscriptors de Catalunya Plural, El Diari de l’Educació i El Diari de la Sanitat. El col·loqui va comptar amb Ariadna Rogero, d’Obertament, entitat que lluita contra l’estigma de la salut mental; Fidel Masreal, periodista responsable de la secció especialitzada en salut mental a El Periódico, i de Jordi Chicletol, autor del llibre Casi me muero (y otros hits), en el qual explica el bullying que va patir a l’escola i com aquest trauma quasi li costa la vida. La periodista Estel Huguet, directora de El Diari de la Sanitat, va moderar la conversa.
“Maldat grupal”
La pel·lícula retrata molt bé, en paraules de Fidel Masreal, fins on pot arribar la maldat quan es practica de forma grupal. Una maldat que pateixen, va dir el Jordi Chicletot, “les persones que no encaixem amb la norma general i que ara ja no tenen, com jo, el refugi de casa, perquè l’assetjament és permanent a les xarxes”. En el cas de l’Andrea, es va arribar a crear un grup de Facebook per burlar-se de la seva suposada orientació sexual.
La lluita per trencar el silenci i la necessitat de parlar va ser el fil conductor de la conversa. “Com pot ser que això que mostra la pel·lícula es passés per alt mentre estava passant?”. Era la pregunta que es feien el gairebé centenar de persones que van assistir al cinefòrum. Jordi Chicletol té la seva resposta: “Jo no en vaig poder parlar fins que vaig tenir vint anys d’allò que m’havia passat, i ho vaig patir quan en tenia entre 8 i 12; tot i això, les ferides van seguir obertes fins que les he explicat ara en un llibre”.
Fidel Masreal va insistir en la necessitat de parlar. “Si tens un fill o una filla adolescent, li pots preguntar si ha pensat en la mort alguna vegada. Si no ho ha fet, et dirà: ‘Quines preguntes em fas, papa!’; però si és que sí, li estàs fent el favor de la seva vida. És una conversa que et pot servir per estirar del fil i descobrir el patiment dels fills”. Ariadna Rogero va explicar que, més enllà de la família i de l’escola, hi ha eines de prevenció del suïcidi: https://www.salutmental.org/serveis-a-la-comunitat/sensibilitzacio/campanya-prevencio-suicidi/
“Vaig voler tornar a l’escola on vaig patir tant”
Per escriure el seu llibre, el Jordi va voler tornar a l’escola on va patir assetjament de petit, “allà on, quan tenia vuit anys, vaig sentir per primera vegada que em deien marica”. La directora actual li va explicar que cada matí dediquen deu minuts a parlar de com se senten els nens, però també li va reconèixer que alguns docents ho consideraven una pèrdua de temps. I que hi havia famílies que estaven en contra del fet que es parlés, a l’aula, de diversitat sexual. “Després de la visita – explicava el Jordi – vaig veure avenços, però també que continua arrelada la idea que parlar d’emocions és un signe de debilitat”.
La pel·lícula retrata un Andrea segur d’ell mateix, amb coratge per fer front als assetjadors. Amb una formació molt sòlida i amb una família que, malgrat el divorci dels pares, el protegeix. I l’espectador que no coneix el cas real pensa fins al final de la pel·lícula que el desenllaç serà un altre. “Fins i tot les persones més fortes poden patir en silenci”, va recordar Masreal, qui va insistir que “el suïcidi mai es pot atribuir a una sola causa i la raó final només la sap la persona que pren la decisió més transcendental que es pot prendre a la vida”.
“Ti voglio bene”
La conversa va retornar al silenci. Fidel Masreal va recordar que sempre hem de preguntar a l’altre “com estàs?” dues vegades. “La primera vegada et dirà que bé, però la segona dona peu a una conversa que pot ser incòmoda, però necessària”. Una conversa que trenqui la solitud. Perquè, com va recordar el Jordi, “pots estar envoltat de molta gent I sentir-te absolutament sol”. Per això, va explicar Ariadna Rogero, “cal trencar el tabú del patiment emocional, a l’escola, però també al conjunt de la societat”.
Fidel Masreal va defensar que hem de dir més “ti voglio bene”; és l’expressió italiana fonamental per dir “t’estimo” o “t’estimo bé” a amics i familiars, sense implicacions romàntiques; la que s’usa per expressar un afecte profund, i el desig que l’altra persona sigui feliç.
El Diari de l’Educació, 2026