El malestar docent va travessar la conversa des del primer moment: frustració. Aquesta va ser la paraula amb la qual va començar el debat i que tornaria durant tota la trobada. Ni queixa aïllada, ni lament corporatiu, és el símptoma d’un sistema tensat fins al límit. A l’Espai de la Fundació Periodisme Plural, sis docents i professionals vinculats a diferents etapes educatives van posar veu a un malestar que, segons van coincidir, fa temps que circula pels claustres, les aules i les escoles bressol, però que ara ha començat a desbordar-se.
Així, la trobada “Entre el malestar i l’esperança, testimonis des de l’aula” va reunir Aina Cabau Vallverdú, educadora infantil; Josep Mas Ribalta, professor de català; Xavi Marin Perpinyà, docent i coneixedor de la gestió de centres; Raquel Soliguer Whitehead, mestra de primària; Marta Pons Martí, estudiant d’educació, i Marta Boix Fons, mestra.
Tots ells van parlar des de llocs diferents del sistema, però amb una diagnosi compartida: el malestar docent creix quan l’educació pública aguanta massa sovint sobre l’entusiasme, la vocació i la capacitat d’improvisació dels seus professionals.
La llengua catalana, primer focus del debat educatiu
D’entrada, Josep Mas va situar un dels primers focus en la llengua catalana. En un context de globalització i de retrocés de l’ús social del català, va reclamar mesures concretes, com la tercera hora de llengua, i va denunciar que, a la pràctica, sovint hi ha més hores d’anglès que de català. “Les hores de català és com si fossin la llengua estrangera”, va lamentar. A més, també va apuntar a una manca de professorat de català i va insistir que, més enllà dels judicis i dels grans debats públics, hi ha marge metodològic i organitzatiu perquè els centres actuïn.
Quan l’alumne es converteix en una dada
Per la seva banda, per a Raquel Soliguer és primordial una altra tensió: la manera com el sistema mira els infants. “Es valora el nen com a dada i no com l’humà que és”, va dir. En aquest sentit, la seva intervenció va denunciar una cultura educativa marcada per indicadors, resultats i pressions burocràtiques, en què sovint costa sostenir una mirada integral sobre l’alumne. També va advertir d’un clima en què la crítica interna pot ser percebuda com una amenaça: “No pots ser crític perquè és com anar en contra de la direcció”. Per això, per a Soliguer, el principi hauria de ser un altre: “el nen per davant”.
La formació dels professors i el xoc amb la realitat
Una altra perspectiva la de la Marta Pons, encara en etapa formativa, que va introduir la qüestió de la preparació dels futurs docents. D’una banda, va recordar que l’accés a primària i secundària respon a itineraris diferents. De l’altra, va plantejar si no caldria una reforma del sistema de formació. De fet, des de la seva experiència recent en pràctiques, va admetre que la frustració arriba aviat: abans fins i tot d’entrar de ple a la professió.
Educació 0-3: una etapa encara menystinguda
Les escoles bressol no escapen de la dinàmica. En aquest sentit, Aina Cabau va reivindicar el 0-3 com una etapa educativa de ple dret. “És una etapa important, una grandíssima responsabilitat, i és una etapa socialment malentesa”, va afirmar. Segons Cabau, encara pesa la idea que l’escola bressol és només un espai de socialització o conciliació, quan en realitat és un lloc clau de desenvolupament, vincle i cura. Per això, va defensar que “la bressol és molt més que un espai de socialització”. Tanmateix, aquí apareix la contradicció: la importància del 0-3 xoca amb la manca de recursos. “Això té conseqüències per als infants”, va advertir.
Malestar docent: educar amb entusiasme, però sense condicions
Aquesta sensació és compartida a diversos espais. De fet, com apunta Marta Boix, l’entusiasme inicial topa amb una estructura que no acompanya. “L’entusiasme xoca amb manca de coherència, de recursos, canvis continus, canvi de rumb. L’energia xoca i hi ha frustració”. Així, la idea va travessar tota la conversa: el malestar docent no neix de la manca de voluntat, és un reclam per la falta de condicions per treballar bé.
En la mateixa línia, Xavi Marin va ser especialment contundent amb la professionalització del sistema. “Arribo a l’educació i em trobo un nivell de professionalització molt baix”, va afirmar. Segons Marin, moltes vegades ni tan sols està clar quin és l’objectiu de l’escola. A més, també va qüestionar la dimensió i el funcionament d’algunes estructures educatives, massa grans i difícils de gestionar. En conseqüència, a partir d’un cert volum, va dir, la confiança i la coordinació es compliquen.
Inclusió a l’educació pública sense recursos
La idea de la inclusió va generar consens: pot ser una eina potent i necessària. Tanmateix, tots els participants van coincidir que sense proporció, recursos i suport especialitzat, el principi queda desbordat per la realitat de l’aula.
D’una banda, Xavi Marin va insistir que les necessitats poden ser molt diferents i que el sistema ha de poder respondre-hi amb recursos adequats. Alhora, Raquel Soliguer va remarcar que no es tracta només d’aprenentatge, sinó de com se sent l’infant dins l’escola. “Jo m’ho crec, no sé si els polítics s’ho creuen, però jo m’ho crec”, va dir, en una de les frases que millor va condensar l’ambivalència del debat: la convicció pedagògica hi és, però sovint queda sola.
A més, Marta Boix va parlar del “punt frustrant de no poder donar el que l’alumne necessita” i va reivindicar el treball en xarxa, l’equip i la mirada col·lectiva. Tanmateix, Aina Cabau va portar aquest problema al 0-3: “ens trobem infants amb necessitats específiques i no hi ha el suport que hi hauria d’haver”.
Pantalles i IA: educar en la falsa innovació
La conversa també va abordar les pantalles, la intel·ligència artificial i la relació amb les famílies. En aquest punt, Soliguer apunta a una manca general d’estructura de llenguatge i comunicació, agreujada per formes d’atenció fragmentades. Amb les pantalles, va dir, “a vegades escoltes parts o no tot”, i això acaba afectant també la comunicació entre adults.
D’altra banda, Marta Boix va advertir que el debat tecnològic està travessat per molts interessos. En aquest mateix sentit, Xavi Marin va afegir que “s’implementen coses sense pensar”. A més, va recordar les dificultats de gestionar l’atenció dels alumnes durant la pandèmia i va denunciar una expectativa recurrent: que qualsevol problema social pugui acabar resolent-se a l’escola.
En aquest sentit, Marta Pons va sintetitzar una crítica molt clara a la falsa digitalització: “posar el llibre dins l’ordinador no és innovar”. Segons va explicar, moltes eines digitals acaben convertint-se en una pèrdua de temps si no hi ha un sentit pedagògic clar. Per tant, en la mateixa línia, Marta Boix va afirmar que “els canvis sense reflexió no tenen sentit”.
Finalment, Josep Mas va defensar que cal adaptar-se al món digital, però fer-ho bé. “Més pensament, més llenguatge, més sentit crític”, va reclamar. Sobre la intel·ligència artificial, va advertir que és una eina molt potent, però que necessita bagatge, tutelatge i regulació. Sense base cultural, lingüística i crítica, la tecnologia pot amplificar més mancances que oportunitats.
Mobilitzacions docents i malestar acumulat
El tram final del debat va girar al voltant de les mobilitzacions docents i del polèmic pla pilot per incorporar agents dels Mossos d’Esquadra als instituts. En aquest context, Marta Boix va qualificar la proposta de “directament ridícula” i va considerar que arriba en un moment en què serveix per opacar qüestions més profundes.
Sobre les protestes al sector educatiu, Aina Cabau ho va vincular amb un malestar docent acumulat, especialment visible en el 0-3. “És una bomba de rellotgeria que ha esclatat”, va dir. A més, va recordar que aquesta etapa ha estat històricament invisibilitzada i menystinguda, en part perquè està vinculada a les cures i molt feminitzada. En aquest sentit, va reivindicar: “Som una etapa que eduquem a través de les cures”. Segons Cabau, el sector ha començat a perdre la por: “hem començat a parlar”.
Quan el malestar docent es torna col·lectiu
Marta Boix va descriure un procés semblant a primària. Durant molt temps, admetre que no es pot més semblava gairebé una confessió de fracàs professional. Però, quan la sensació es comparteix, deixa de ser individual. “Quan veus que no estàs sol, que la sensació de no poder és col·lectiva, cal fer un pas més”, va afirmar.
Recuperant la proposta dels Mossos, Xavi Marin ho planteja com una manera de tapar el problema de fons. Per ell, el sistema no falla perquè faltin pedaços puntuals, sinó perquè els centres reben normatives que cauen sobre els claustres i obliguen a reinventar-se cada any. A més, Raquel Soliguer afegeix sobre aquest tema que “no pot ser que un director faci de gestor i de recursos humans”. També va qüestionar una lògica competitiva entre escoles públiques, com si funcionessin com empreses privades.
La mirada social sobre els professors
Josep Mas va tancar el cercle tornant a la mirada social sobre la professió docent. En concret, va explicar que sovint li pregunten si els nens “es porten bé”, però no si aprenen. La frase revela una concepció reduïda de la feina dels professors, més centrada en l’ordre que en el coneixement. També va recordar que encara hi ha alumnes estudiant en barracons i va subratllar que la mobilització arrossega un malestar de molt temps.
Malgrat tot, la conversa no va acabar en el diagnòstic fosc. Al contrari, Marta Pons va trobar en la mobilització una escletxa d’esperança: veure tanta gent unida, va dir, dona forces per continuar. A més, també va reivindicar que, a la facultat, conviuen perfils molt diferents, però també companys “molt, molt bons”.
Educar també és cuidar, pensar i escoltar
Entre el malestar i l’esperança, el títol de l’acte va acabar funcionant gairebé com una síntesi exacta. D’una banda, el malestar docent és real, estructural i acumulat. De l’altra, l’esperança no apareix com una proclama ingènua: parlar, compartir, organitzar-se i recordar que educar no és només aplicar normatives, omplir pantalles o sostenir indicadors.
Educar, com van repetir de formes diverses les veus de la sala, també és cuidar, pensar, escoltar i donar sentit.
El Diari de l’Educació, 2026