L’ADN del Diari de l’Educació, amb la defensa dels Drets en majúscula, continua com a senya d’identitat. I això, a la pràctica, vol dir tenir en compte els temes de gènere, inclusió, llengua, abandonament prematur dels estudis, desigualtats socioeconòmiques, segregació, lleure, cultura de pau, justícia climàtica, bretxa digital i un llarg etcètera. Hi eren, hi són i hi seran.
Els reptes de futur els marca, no tant el diari i un grup de professionals, que també, com el debat social, la comunitat educativa i l’actualitat. Hi ha temes que hi eren fa deu anys i que han anat cobrant força, com l’ús o no dels mòbils a l’aula, la formació afectivosexual, l’assetjament escolar amb totes les seves conseqüències fins i tot arribant al suïcidi, els feminismes, com tractar a l’aula els aspectes relacionats amb la comunitat LGTBI+ o què s’ha de fer per millorar els resultats acadèmics davant les proves que indiquen una caiguda considerable.
De tots aquests assumptes n’han parlat molts professionals de l’educació, siguin del món de la docència, la pedagogia, la psicologia, la sociologia, l’educació social, la família i tots els sectors que en formen part. Hi ha, però, un aspecte a revisar, en general, en els mitjans de comunicació i en el sector educatiu, el de “posar l’alumnat al centre” perquè, a vegades, sembla que aquest objectiu teòric no arriba a fer-se realitat.
Les polítiques, les experiències, les formacions, els aprenentatges es fan per a la millora dels i les estudiants, per al seu present i per al seu futur. Els i les escoltem prou? Els i les reconeixem com a actors amb criteri? Conèixer les nostres arrels i la memòria històrica són essencials per tenir unes bases sòlides, però la mirada cap al futur ha d’incloure veus júniors i sèniors, com a les redaccions en què periodistes amb molts anys d’experiència conviuen amb joves que acaben de sortir de la facultat. Perquè el diàleg generacional, la mirada oberta i el fet de voler aprendre de l’altre enriqueixen.
Clar que hi ha persones i institucions que ho tenen marcat a foc, docents que prioritzen sí o sí l’alumnat, centres amb molt bones pràctiques i associacions d’estudiants que es mobilitzen però, com a periodista, a la pregunta de si l’alumnat se sent prou valorat i escoltat, la resposta acostuma a ser negativa.
Per això, un dels reptes socials, educatius i comunicatius té a veure amb posar més el focus en la mirada i la participació de l’alumnat. És a dir, fugir del que s’anomena adultocentrisme. El Diari de l’Educació té una valuosíssima llista de professionals que fan articles d’opinió de diferents àrees, des dels sindicats, fins a l’administració, entitats i persones a títol individual que ofereixen moltes eines per al debat. Han de continuar escrivint, juntament amb noves veus, per tenir una visió més completa de la comunitat i de la societat.
Serveixin aquestes línies per mostrar tot el respecte i admiració als i les professionals dels centres de màxima complexitat, així com a les seves famílies i als actors que més pateixen aquestes situacions. Tant de bo d’aquí a deu anys tinguin protagonisme l’equitat i la tendència a la igualtat d’oportunitats.
Aquest és un contingut de la revista ‘Un viatge compartit. 10 anys de periodisme al servei de la comunitat educativa’. Per obtenir-la i gaudir d’altres avantatges, pots subscriure’t al Diari de l’Educació
