Tinc la sensació d’assistir a la banalització de les lleis, com si els redactors les omplissin com qui omple el carret del supermercat, de productes agafats d’aquí i d’allà, perquè sí, perquè han entrat pels ulls, productes que acaben morint sense encetar en un racó d’armari. Un exemple: la redacció originària de la LOE conté un article que diu que les Administracions educatives podran considerar centre educatiu, als efectes d’organització, gestió i administració, l’agrupació de centres públics ubicats en un àmbit territorial determinat. No cal ser un linx per adonar-se de les potencialitats d’aquesta previsió, que obre camins més enllà de les zones rurals i dels instituts-escola. És clar que la fórmula dels instituts-escola, raons d’aprofitament de recursos a banda, permet articular centres que donin clares continuïtats de trajectòria, com els ofereix el gruix d’escola privada. La fórmula de la LOE va més lluny i permet configurar nous tipus d’escola pública, més adaptable a cada situació, assentada en el territori i interrelacionada amb les seves dinàmiques, que assegura els trànsits d’etapes sense necessitat d’adossar-les, que aprofita els valors afegits que només proporciona la xarxa pública, amb una única titularitat de centres propers susceptibles de diverses formes d’organització, no necessàriament amb canvis costosos d’assumir. És només un exemple d’article malaguanyat que també reprodueix la LEC, una llei que també en té una pila, d’articles malaguanyats.
Algú s’hauria d’entretenir un dia en anar identificant aquests articles perduts de les lleis, potser resultat de debats brillants i d’encomiables propòsits, però cridats a la virginitat en una racó de pàgina. És una feina per alguna persona que disposi d’unes quantes quartilles i, segurament, bastant de temps. No és aquest l’objectiu d’aquestes notes. Molt menys ho és donar consells de com no malgastar paper a l’hora de redactar lleis. La pretensió és més modesta: donar uns consells per llegir-les i aprofitar-les, concretament per llegir i aprofitar la Llei Celaá, la Llei orgànica 3/2020, de 29 de desembre, dita també LOMLOE.
Potser el primer que convé advertir, encara que sigui dur, és que la LOMLOE no existeix. No és una Llei pròpia, amb el seu cos i ànima, sinó una ànima allotjada en un cos que no és el seu, unes modificacions que s’incorporen a una Llei vella situada en un altre moment, la LOE, a més a més apedaçada en aspectes no menors per una altra llei, la LOMCE, que respon a voluntats ben diferents. Parlem de la LOMLOE però no sabem ben bé de què hem de parlar, si de la LOE, que és la llei mare, amb els seus pedaços, o si de la LOMCE, que és la llei que la LOMLOE deroga però sense derogar-la realment perquè hi ha modificacions de la LOMCE que segueixen incrustades a la LOE, o si parlem d’una amalgama de LOE-LOMCE o de LOE-LOMCE-LOMLOE, o ens circumscrivim només a la LOMLOE, una ànima sense cos, que canvia la LOE, o la LOE-LOMCE, en el benentès que són canvis que, sovint, no s’entendrien sense rellegir la LOE, la LOE-LOMCE o el que diables sigui.
En part per aquesta peculiar manera de legislar, i en part també perquè a la LOMLOE les voluntats amb risc d’esdevenir vapor es confonen amb articles més visiblement transformadors, la segona cosa que s’ha d’aconsellar és anar en compte en llegir la Llei. La LOMLOE usa i abusa de les disposicions addicionals, transitòries, derogatòria i finals, setanta nou en total, que confonen encara més perquè unes d’aquestes disposicions són les que ja hi havia a la LOE-LOMCE i altres són noves de la LOMLOE. D’aquestes setanta nou disposicions n’hi ha seixanta d’addicionals on es regula una mica de tot, des de l’ensenyament de la llengua i de la religió fins el tractament de les dades personals dels alumnes, el que fa de la LOMLOE una Llei de lectura insegura en la mesura que el seu text, amb els seus títols i capítols, s’ha d’anar completant, com en un puzle, amb un reguitzell de disposicions addicionals, transitòries i finals. Per exemple, la llei dedica tot un títol, el títol III, a parlar del professorat; però el professorat de l’escola pública, quan el llegeixi, faria bé en tenir obertes també les pàgines de les llargues disposicions addicionals que tracten de la funció pública docent i, tot i així, encara no se les hauria de tenir totes. La LOMLOE sembla haver agrupat la regulació de la funció pública docent en un bloc de disposicions addicionals que van de la sisena a la tretzena, però no és ben bé així. Almenys una de les disposicions addicionals, potser la novetat més cridanera, la que tracta de la remoció del docent per manca de condicions o per notòria manca de rendiment, se n’ha anat del bloc de disposicions addicionals sobre la funció pública docent i la trobem al final vestida de quadragèsima octava addicional.
El tercer consell que donaria és no seguir massa el ritme i les prioritats dels professionals de la picabaralla i pensar-s’ho dues vegades abans de deixar-s’hi arrossegar. Tot i les dificultats de les lleis maldestres, millor mirar què diu la llei i en quin context ho diu i escoltar menys els que diuen què diu amb el braç alçat per a la picabaralla. També aconsellaria no perdre temps amb els professionals de les lamentacions, els que ploren pels canvis que haguessin pogut ser i que no són, com els entrenadors de futbol de segon nivell, més queixosos d’una plantilla imperfecta que de treure-li rendiment. Més val dedicar el temps en observar les possibilitats que obre cada article de la LOMLOE i, de passada, repassar les possibilitats que segueixen obrint els articles de la LOE-LOMCE que han sobreviscut als canvis. Més val mirar què es pot fer, què podem fer de la mà de cada article. No estaria de més recordar aquí que la finalitat d’una llei amb preceptes bàsics com la LOMLOE és justament garantir, per mandat constitucional, el compliment de les obligacions dels poders públics en les matèries que regula. Convé que no s’aigualeixin unes responsabilitats públiques, sobretot de les Administracions educatives i dels seus servidors, que la nova llei reforça i aixopluga, justament per assegurar una educació més equitativa i bona. No ens distraiem en segons què i anem al què dels reptes educatius que la LOMLOE ajuda a encarar.
A Catalunya millor començar la lectura pels postres, per les disposicions finals que diuen quins articles de la llei són ordinaris i quins tenen el caràcter de llei orgànica, perquè despleguen drets i llibertats fonamentals, o de norma bàsica, perquè són competència exclusiva de l’Estat. La identificació és important perquè tant els articles orgànics com els bàsics són els que, avui per avui, prevalen per davant dels articles de la llei catalana, la LEC, que regulen les mateixes qüestions, si hi ha contradicció. La sentència del Tribunal Constitucional que, l’abril de 2019, declarava inconstitucionals alguns articles de la LEC ho diu ben clarament.
Ara toca prioritzar l’aplicació. Hi ha una prioritat que ve donada pel calendari que marca la mateixa LOMLOE com és, entre altres, la regulació dels processos d’admissió d’alumnes i els òrgans de govern dels centres públics que s’hi ha d’adaptar ja, però altres prioritats depenen dels poders públics, dels centres i de les comunitats educatives. No ens deprimim. Ja s’ha dit a l’inici: no hi ha res que deprimeixi tant com veure bons articles avorrits a les lleis perquè ningú no els diu res.
