La laïcitat de l’Estat i de les seves institucions, entre les quals l’escola, és un principi de concòrdia de tots els éssers humans fonamentat en allò que els uneix i no sobre allò que els separa. Pot definir-se la laïcitat com un règim social de convivència, on les institucions polítiques estan legitimades per la sobirania popular i no per elements religiosos o conviccions particulars.[1] Això suposa la separació d’esglésies i Estat i la instauració d’un Estat modern.
El primer intent seriós d’abordar aquesta qüestió el fa la II República. La seva curta durada pel cop d’Estat feixista i el resultat de la guerra civil van comportar una involució que duraria mes de quaranta anys. La importància i la virulència que va tenir la qüestió religiosa en l’enfrontament de las dos Españas, condicionarà el debat constitucional i, al meu parer, la situació actual.
La separació entre Església i Estat no es dona fins a l’aprovació de la Constitució de 1978, però llastrada pels acords entre l’Estat espanyol i la Santa Seu signats el 3 de gener de l’any següent, amb les Corts dissoltes, pactats simultàniament al debat constitucional. És així que a l’article 16.3 es diu: “Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions”. Quedava clar que l’Església catòlica no pensava renunciar a la seva quota d’influència.
Malgrat l’aconfessionalitat de l’Estat i la progressiva secularització de la societat es mantenen privilegis de l’Església catòlica tant en l’esfera pública (matrimonis, simbologies..) com en el seu poder en l’escola privada, la presencia de la religió catòlica a l’escola pública i el seu finançament amb diner públic. Podem afegir privilegis fiscals, les immatriculacions…
Parlem de laïcitat com la separació́ de Estat i Església, i la llibertat o autonomia de les consciencies individuals. En aquests moments cal connotar-la amb el debat que ha obert la multiculturalitat creixent, en les societats desenvolupades.
L’escola pública que es correspon a aquesta situació ha de ser inclusiva, no dogmàtica, científica, plural –que no neutra–, laica en definitiva. Però, en l’actual marc legal, podem parlar d’escola pública laica? No, cal denunciar els acords del 1979 i fer una nova llei de llibertat religiosa, però els intents de fer-ho que hi ha hagut a les Corts han trobat l’oposició de la dreta (de la catalana també).
Penso d’altra banda que hi ha una certa resignació paralitzant que en moments mes difícils no teníem. L’escriptora Najat El Hachmi recorda l’actitud combativa de les seves mestres “Van batallar sense arronsar-se gens per la nostra escolarització, per les nostres excursions, per la natació, per la nostra participació en tots els àmbits. Tant els feia la cultura d’origen, la igualtat era un dret universal” .
La introducció́ a l’escola d’aquesta pluralitat/laïcisme era i es difícil, però̀ no impossible. El curs 1972-73 al Centre Pilot i Experimental “Ribot i Serra” de Sabadell, que depenia de l’ICE de la UAB, aprofitant l’autonomia de teníem els mestres, vam decidir no celebrar el Nadal a l’escola. No es tractava d’ignorar la festa (parlàvem del què faríem a casa, amb la família), sinó́ de no identificar l’escola amb una celebració́ religiosa.
Els anys següents vaig treballar a l’Escola Heura, cooperativa de mestres, membre de Coordinació́ Escolar i posteriorment del CEPEPC. No hi havia religió́ a l’escola, però̀ nens i nenes parlaven del bateig d’una germaneta o de la primera comunió́ i ho comentaven amb naturalitat amb els altres companys que no eren de famílies religioses. L’escola donava molta importància a la música i a la cançó́ tradicional catalana i per tant es cantaven nadales… Sense cap mena de dubte la clau per aquesta bona convivència, que anava molt mes enllà̀ de la tolerància, era la implicació́ de les famílies a l’escola i la seva relació́ amb els mestres.
Des del punt de vista del creient, si la fe és esperança i participació comunitària, que vol dir convertir-la en assignatura que s’aprova o se suspèn?
Hi havia limitacions i contradiccions, és clar. Però evitàvem situacions greus: la formació́ religiosa a l’escola obliga a separar els alumnes en aules diferents a més de deixar en el llimbs els qui no tenen conviccions religioses. O l’aplicació dels seus preceptes morals, com el cas de la Najat, en limita els drets i això̀ es tot el contrari a una escola democràtica, plural, inclusiva. Recordem que no hem separat l’alumnat per raons de llegua, tampoc ho hem de fer per raons de creences.
El pensament laic posa la raó enfront de la revelació i els pactes i els acords enfront dels dogmes. L’escola laica no és una escola multiconfessional segregadora que margina les cosmovisions no religioses, que separa el seu alumnat.
He evitat entrar en els falsos debats de si el laïcisme és antireligiós o si el laïcisme és ateisme o agnosticisme. El que em permeto assenyalar és, des d’un punt de vista dels creients, que si la fe és esperança i participació comunitària, que vol dir convertir-la en assignatura que s’aprova o se suspèn?
Penso que un plantejament que vulgui ser respectuós amb la pluralitat existent ha de donar un nou sentit i protagonisme a la laïcitat. No es tracta de centrar-nos en la independència del dogma, religiós i no religiós, sinó de buscar l’espai comú dels ciutadans i ciutadanes individuals i de les comunitats, que és el reconeixement dels drets de ciutadania per a tothom, evitant en tot moment reduir la diversitat a una multiconfessionalitat que porti cap a la tribalització.
Dimecres 17 de març Carme Tolosana participarà en el cicle de xerrades ‘El temps virtual a Rella’ que organitza l’associació. Es pot seguir en obert a través de Youtube.
[1] EUROPA LAICA ¿Qué es el Laicismo?
