Max Van Manen diria que la “salud pedagògica es la habilidad mental y corporal del tacto” i en el seu El tacto en la enseñaza (1998. Paidós) avisava de la necessitat, la urgència, que tota acció educativa es fes amb tacte. Cap malalt hauria de ser atès sense tacte sanitari, ni cap infant sense tacte pedagògic. Van Manen parla també del to i el clima necessaris en tota acció pedagògica. Tacte, to i clima per explicar l’art d’una bona trobada educativa. En tota pràctica educativa hi ha quelcom d’imprevisible i molt a preveure. I és que l’educació és un art i també una ciència. Allò que no es pot planificar i que s’esdevé en el moment de l’encontre mestre-deixeble sol ser de major qualitat si s’ha reflexionat abans sobre les possibilitats i condicions ambientals per al moment de la trobada. El que hi ha de ciència, de mètode, permet una bona anticipació i una adequada planificació. Van Manen diria que en ambdues parts, l’artística i la científica, s’ha de procedir amb tacte pedagògic perquè es tracta de relacions entre persones.
Com encararem, doncs, des de les escoles i altres entitats educatives, això que en diem una nova normalitat? Quin valor té l’esdevenir de cada infant i cada adolescent?
Veure els ulls d’un infant és veure allò que pot arribar a ser, és reconèixer que cada mirada és singular. Pensar en un nom concret, la Maria, en Juli o l’Abraham, suposa triar maneres particulars d’acompanyar-los, coneixent cadascuna de les seves necessitats i desigs, perquè és en cada rostre que l’educador hi veu l’impacte de la seva vida. Exercir la professió de mestre amb tacte, bon to i sabent crear un clima de confiança no és fàcil ni en condicions de normalitat normal. Com es farà en la nova normalitat?
Demanem a totes les administracions que pensin en això cada vegada que dissenyin estratègies i protocols. La mirada de la Maria, que necessita una infermera a prop, la del Juli que requereix sempre un vetllador, la del Jordi que urgeix d’algú que l’assessori per tirar endavant una trajectòria vital d’adolescent en risc d’exclusió, la de l’Eva que només menja un cop al dia o la de l’Abraham que conviu amb pares i cinc germans en dues minúscules habitacions… Totes aquestes mirades, totes, se les enduu la Carme, la mestra, al llit cada vespre i s’adorm pensant possibilitats i desitjant la trobada.
Tots els equips directius i tots els docents (un altre dia parlarem de pares i mares!) s’han hagut d’acomodar a una situació totalment nova i han vist com desapareixia allò que és més inherent a l’acte educatiu: la trobada física mestre-deixeble. Tots s’han posat a treballar per fer-se presents, per ser-hi, en aquesta situació de virtualitat excepcional i ho han fet a un ritme superior al de les autoritats a l’hora de repartir vals pel menjar, ordinadors o connexió a la xarxa a qui no en tenia. Molts mestres han après, a marxes forçades, aquestes noves formes de comunicació perquè molts no són nadius digitals. Però han estat i estan a l’alçada.
Hem estat pendents de les cures i de les morts i és imprescindible, però ni la mort no pot fer que ens despreocupem de la vida. Creure en l’infant és fer tot el possible per reforçar-lo. En moments de perill ells també tenen por i angoixa i es senten culpables i pensen que ens ataquen i senten que s’han de defensar i volen sortir però tenen por de fer-ho i desitgen veure amics però no saben què vol dir no tocar-los i… Ens n’hem de fer càrrec! Els hem d’escoltar a tots i cadascun! Què passa amb la promesa d’una escola inclusiva? Quina serà la primera administració que doni sentit real a la participació d’infants i adolescents? Per què no els demanem parer i els fem partícips actius i permanents per encarar aquesta nova normalitat? Ho decidim tot sobre les seves vides i no els preguntem què pensen i què senten. Sabem que infants i adolescents necessiten d’estabilitat i seguretat per créixer i també per aprendre a arriscar-se. Sense la seva implicació i mancats d’adults que pensin una mica més enllà del nas difícilment es podran fer càrrec d’una situació que va canviant cada dia. Infants i adolescents pensen per si mateixos, són persones amb capacitat de comunicar necessitats i desigs, persones dignes de ser escoltades. Ells i elles també pensen, senten i actuen i sovint les seves idees són més assenyades, i sempre més transparents i honestes, que les nostres, els adults.
I els mestres? Què faríem sense un cos docent implicat en la feina i compromès en la relació amb els “seus” deixebles? Els hem demanat què necessiten per afrontar aquesta nova normalitat? Ells i elles necessitaran també tot el suport possible, de psicòlegs, pedagogs, metges i infermeres per atendre totes i cadascuna de les necessitats del seu alumnat però també les seves. En situació de normalitat tota mestra implicada es buida cada dia i ha de tenir temps per omplir-se de nou i tornar l’endemà amb totes les energies. Com atendrem el cos docent perquè cadascun dels seus membres pugui refer-se dia rere dia?
Faran falta totes les mans possibles i a tots els nivells. Més que mai s’haurà de reforçar la presència constant en els centres de psicòlegs i pedagogs, de persones que vetllin per la salut d’infants i docents, de persones expertes que puguin guiar els passos dels neòfits en situacions d’excepció. Més que mai es necessitaran vetlladors, persones de reforç, pares, mares, avis i àvies, voluntaris, … Més que mai s’hauran de reforçar aprenentatges instrumentals bàsics, més que mai serà rellevant pensar bé les activitats de pati, menjador, sortides, possibles convivències, etc. La vida en el seu més ampli sentit segueix, malgrat tots els escenaris difícils que es puguin donar.
Cada infant és una vida singular, una possibilitat, una nova alternativa, un projecte i sobretot una esperança. Qui sigui que tingui el deure de governar ha de fer-ho pensant en aquests infants i adolescents que no poden votar però que també compten i que són els únics que poden donar oxigen a una societat que no ha estat capaç de no provocar desastres. Tots els adults que vivim al seu costat tenim la responsabilitat d’exigir que se’ls tingui present en tota decisió que es prengui. Som els adults que els estem robant el futur i som els adults qui tenim l’obligació ètica de minimitzar els efectes d’una pandèmia, que no hem provocat però que potser tampoc hem sabut gestionar de manera que fos menys dolorosa per a tothom.
