Fa dos anys que una amiga brasilera va venir a viure un curs a Barcelona amb els seus fills, un noi de 14 anys i una nena de 12, i per tant durant aquest període de temps van anar a l’escola i a l’institut del barri. Les dificultats inicials de comunicació van existir, però al cap d’un temps tant l’un com l’altre entenien el català.
Però una cosa és entendre i l’altra és poder-se comunicar en poc temps. I això els costava, especialment al noi, molt vergonyós, que patia si no ho feia bé; d’aquesta manera creixia la seva vergonya, i amb la vergonya l’aïllament a l’institut. Al cap de poc temps, era el cap de turc, dels que rebien més burles del grup, fins que un dia la mofa va pujar de to, amb insults, empentes i, un cop a terra, puntades i cops de puny.
La meva amiga, mare del noi, va quedar destrossada tant en sentir el relat del seu fill com per l’actitud dels professors de l’institut. Perquè ella esperava una reacció bel·ligerant dels professors davant una agressió tan clara i la resposta que va rebre va ser en certa mesura tolerant: «Ja se sap, a aquestes edats es comporten així», i poca cosa més a part de fer un advertiment dient «Això no es fa».
Certament, els nens i les nenes poden ser tremendament cruels amb les companyes o companys –poden ser-ho o poden intentar ser-ho, i aquí és on entra la feina d’«educar», perquè tant a les escoles com als instituts els infants i els joves aprenen. Aprenen moltes coses, entre les quals, i potser la més important, a ser persones. Persones, dòcils, individualistes, agressives, burletes, sofertes, patidores… quin tipus de persones desitgem que aprenguin a ser? Quin paper tenim nosaltres com a educadors per ajudar-los?
A nosaltres ens agradaria ajudar-los a ser bons companys, bones persones, que tinguessin l’oportunitat de compartir amb els altres, que poguessin discutir sense barallar-se, que el respecte cap a l’altre, tot altre, fos el respecte degut a un company, de «bon rotllo», com diuen ells. Perquè el bon rotllo agrada a tothom, tant als que podríem anomenar víctimes com als agressors. El bon rotllo ajuda a aprendre, a ser persona, i també a assimilar els coneixements propis de les escoles i instituts.
Fa unes setmanes que els mitjans de comunicació omplen espais i més espais parlant dels assetjaments a les escoles i instituts. Aquest tema ha passat a ser una constant informativa, quan també podrien ser notícia tantes i tantes realitats educatives positives que quasi mai ho són. Una llàstima!
Molt, massa soroll. Passa i ha passat. És una constatació que ni de lluny ens ha de fer conformar-nos-hi ni restar passius, perquè com a educadors sempre hem tingut el deure d’educar perquè això no passi, perquè educar persones lliures no es pot, en cap cas, confondre amb el llibertinatge. És per això que cal plantejar-se com i per què eduquem.
Tenim el deure d’educar perquè tot infant i jove tingui el dret a ser respectat, fer-li un lloc, deixar-li lliure un espai, permetre-li existir i fer-se gran, sense que sigui ni maltractador ni maltractat
Per tant, NI com a persones que eduquem podem justificar les agressions que va patir el fill de la meva amiga, dient que son pròpies de l’edat, NI s’han d’expulsar els agressors, per greu que hagi estat el seu comportament.
Cal estar atent, com a persona que educa que les situacions negatives no arribin mai a aquests extrems. S’ha de tenir una gran cura en les relacions del grup i que tota pressió, burla o traveta no ens passi desapercebuda; cal parlar i sobretot actuar de manera que situacions d’aquest estil no es produeixin, i si es produeixen frenar-les immediatament.
Compartim la idea de Marta Mata quan ens diu: «La millor avaluació d’una escola o institut és que els infants i joves n’estiguin contents. I no n’estan contents quan criden, quan es barallen o fan malifetes, sinó quan se senten créixer amb tota la dinàmica que s’estableix entre ells i els mestres.»
Desgraciadament, el que ara passa no és nou. Potser és inherent a l’espècie humana, però en cap cas podem acceptar-ho com un fet natural o inevitable, perquè seria renunciar a la nostra responsabilitat com a educadors, i tenim el deure d’educar perquè tot infant i jove tingui el dret a ser respectat, fer-li un lloc, deixar-li lliure un espai, permetre-li existir i fer-se gran, sense que sigui ni maltractador ni maltractat.
