El departament d’ensenyament ha fet públic que professorat i mestres poden demanar una avaluació personal voluntària. Va informar que amb aquesta avaluació, si resulta positiva, es cobrarà més. Alguns mitjans d’informació se’n van fer ressò de manera acrítica donant per bona la informació descontextualitzada.
Els centres escolars de Catalunya són avaluats externament. Tots reben un informe on es contemplen el rendiment acadèmic de l’alumnat segons resultats interns i externs, una valoració de l’assoliment dels objectius de centre, i les condicions d’equitat (convivència, atenció a la diversitat, inclusió social…). Aquest informe acaba amb una qualificació: entre 1 i 4. Una nota en relació als centres considerats de nivell similar: A, B o C. (No queda del tot clar amb quins criteris es col·loca a una escola o institut en aquests nivells).
Se’ns diu que l’avaluació servirà per assolir estadis i així cobrar una miqueta més. Els mestres de centres qualificats amb 3 o 4 no cal que demanin l’avaluació voluntària. Ja la tenen amb positiu mercès a la qualificació global del seu centre. La resta de mestres o professorat (un percentatge petit actualment) l’han de demanar si volen estalviar-se aportar altres mèrits per accedir a cobrar els estadis. Per tant l’afirmació que l’avaluació permet cobrar més (molt poc més) cal matisar-la.
Les proves de competències bàsiques no poden avaluar si s’han assolit els objectius pretesos
Però el problema greu no és aquest. El tema important és la classificació d’escoles (i alhora de professionals de l’ensenyament) en funció d’uns ítems. Dels que es valoren el més conflictiu és el rendiment extern de l’alumnat, avaluat amb les proves de competències bàsiques: unes proves iguals per a totes les escoles i que, per tant, no tenen en compte la singularitat de cadascuna, amb el seu entorn, el seu alumnat, les seves famílies, el seu projecte educatiu… no seria estrany que el rendiment intern i extern fos diferent. Si és inferior l’intern ¿vol dir que aquell centre no fa prou bé la seva tasca?. ¿Cada centre no ha de respondre a la realitat de la seva comunitat educativa i intentar que hom aprengui el màxim que pot a partir del que ja sap (màxima del Grup la Font i de l’institut de Sils)?. Les proves de competències bàsiques no poden avaluar si s’han assolit els objectius pretesos. I no es pot demanar que totes les escoles hagin d’arribar a uns suposats nivells vàlids per a tot el país.
La classificació incideix també en la competitivitat que han induït des de les administracions: les jornades de portes obertes que gairebé tots els centres duen a terme haurien de ser per exposar tranquil·lament el que es fa a cada escola i no una competència a veure qui aconsegueix més inscripcions. L’existència de la xarxa concertada al costat de la pública no és aliena a la competitivitat que s’ha generat. La societat ja s’encarrega de provocar les desigualtats, el sistema escolar no hauria de contribuir a augmentar-les. És una altra conseqüència d’avaluar per competir. L’avaluació hauria de ser un al·licient per millorar, no per establir una classificació com quan jo anava a escola i es posava un quadre d’honor amb l’alumnat que treia millors notes.
Penso que l’avaluació voluntària serveix poc per augmentar el sou, serveix poc per implicar mestres i professorat a la seva tasca i en canvi pot provocar una competitivitat (que no competència) entre els centres escolars i entre el seu professorat que no seria bona per a l’educació dels infants i adolescents.
