Ser mare et canvia la vida, et fa connectar amb una part de tu mateixa que potser desconeixies, ampliant la teva visió com a persona. Cal reequilibrar de nou on quedes tu a dins d’aquesta nova unitat familiar. És, doncs, un moment en què compartir resulta bàsic. Però més enllà de tota la riquesa que suposa, encara hi ha molts entrebancs que repercuteixen en com acollim l’infant els primers mesos de vida.
Penso que la qualitat passa, en bona mesura, per la qualitat del temps que passem plegats. I ser pares és molt bonic, però també pot ser molt dur si sents que no disposes de l’acompanyament necessari. Un acompanyament que, malgrat que pertoqui a les administracions, de vegades en certa manera és sufragat pels amics i familiars que tens a la vora.
I així vas trampejant els primers mesos, fins que arriba un dia en què l’infant comença a mostrar les seves ganes de relacionar-se i comunicar-se amb altres infants. I què ens trobem?
Ser pares és molt bonic, però també pot ser molt dur si sents que no disposes de l’acompanyament necessari
Per una banda, exemplificant amb el meu cas concret, l’infant no té accés a l’escola bressol municipal perquè va néixer després del termini de preinscripcions. I, en l’entorn en què estem, difícilment es pot trobar una plaça fora de termini, així que caldrà esperar fins que tingui setze mesos.
Per l’altra, a l’espai familiar ha estat en llista d’espera perquè no hi havia lloc, i quan per fi obtenim una plaça tan sols en podem gaudir dues hores a la setmana. Sovint pot coincidir amb la migdiada del matí, per la qual cosa n’acabem aprofitant una estoneta curta.
Acabes anant al parc, poc preparat per acollir els nadons, pensant que no estàs oferint un entorn prou ric al teu infant. I reforces la idea quan el veus gatejar i moure’s feliç i radiant per l’àmbit ampli i preparat de l’espai familiar. Però, i la resta del temps? Quina qualitat se li pot donar si hi ha un adult sol amb ell a casa?
Les relacions inicials tenen un paper clau en les futures relacions i donaran al nadó molta informació que pot contribuir o condicionar el desplegament del seu potencial
Aleshores t’adones de la falta de protecció, que encara ara és viva, i el que hauria de ser un seguit d’oportunitats per seguir creixent i avançant, per acollir el nadó, amb tot el que això implica, es converteix més aviat en una cursa d’obstacles.
És un temps en què si es tinguessin entorns adequats, amb els recursos necessaris, seria d’una riquesa extraordinària. És essencial dotar aquest temps del significat que li pertoca i donar la seguretat que en tots els sentits necessiten tant els pares com els nadons.
Les relacions inicials tenen un paper clau en les futures relacions i donaran al nadó molta informació que pot contribuir o condicionar el desplegament del seu potencial.
Així doncs, sota les premisses que l’infant es fa a si mateix en relació amb els altres i que es construeix en la mesura que se li permet ser, és indiscutible la vulnerabilitat i la fragilitat d’aquests delicats primers mesos de vida i la gran responsabilitat que tenim a l’hora d’acollir-los a la vida que estan iniciant.
Penso que caldria reflexionar-hi a fons i construir espais per acollir la petita infància i també les seves famílies. Construir una cultura d’infància en el qual el nadó pugui establir diàlegs, des de l’escolta, la protecció (no sobreprotecció) i el més profund respecte cap al seu ésser. Acollim, doncs, l’infant com es mereix ser acollit, perquè té dret a començar la vida en les millors condicions.
