Fa anys que llegim i escoltem en campanyes electorals, articles, tertúlies, debats, congressos…, la importància de la infància per al futur de qualsevol societat. Informes de l’UNICEF, entre d’altres, insisteixen en com les societats han de tenir cura dels seus infants. En la importància de resoldre les seves necessitats bàsiques (descans, higiene, alimentació, afecte). En propostes educatives de qualitat, en espais, com els anomena Philippe Meirieu, «lliures d’amenaces».
Amenaces?, us preguntareu. Meirieu a referència a espais i temps adequats a les edats, les capacitats professionals, unes propostes dignes… i un clima en tota la comunitat educativa on determinats valors tinguin un lloc preferent.
Cal solidaritat amb tota la infància. La propera i la llunyana. Amb els infants del món, els infants refugiats, que en cada escola i en cada poble, barri, ciutat, haurien de tenir un espai, una veu, una denúncia, i un compromís.
Un compromís amb l’ètica, la transparència, la justícia. Perquè cap infant visqui situacions de violència als espais educatius. Perquè les investigacions dels periodistes d’El Periódico sobre els abusos als maristes de Sants i en altres llocs no es perdin i els professionals no estiguin sols, i les víctimes tampoc.
Solidaritat i compromís. O no apareixen aquests valors en la majoria dels projectes educatius dels centres? Què més es necessita per cridar i demanar tots plegats que la solidaritat i el compromís deixin de ser paraules escrites o dites i es transformin en accions?
