Aquest és un dels arguments amb què m’he trobat al llarg dels anys davant de la recerca de saber per què es decideix continuar amb determinades pràctiques, decisions, formes d’organitzar els espais, els materials, el temps… amb algunes escoles amb les que he tingut el plaer de trobar-me .
A l’entrada d’una escola bressol hi ha penjat un gran mural, format per dibuixos estereotipats elaborats pels adults, que representa l’estació de l’any en què estem ubicats. Una comissió formada per tres persones hi dediquen part del seu valuós i escàs temps a l’escola en pensar, dissenyar i executar d’una forma vistosa, un treball efímer i descontextualitzat cada vegada més, doncs és un fet que cada vegada més el clima està variant per diferents factors.
Per què elaboreu aquest mural? Així s’ha fet sempre…
A totes les finestres d’una escola de la costa del Maresme apareixen boles blanques de paper enganxades amb cinta adhesiva que representen flocs de neu, acompanyats d’alguns ninots de neu estereotipats… que ens anuncien l’arribada de l’hivern… Un treball coordinat i decidit pel claustre per “decorar” les finestres sense vida de l’escola… Dificultant a més la possibilitat de veure la realitat de l’entorn a traves de les finestres… Però aquest any no ha nevat cap dia al poble…
Per què pengeu tots aquesta decoració a les finestres? Així s’ha fet sempre…
Són les 11h del matí a una escola de Barcelona on totes les aules del Parvulari tenen accés directe a un pati de ciment i terra amortidor de cautxú. S’obren les portes i tots els infants surten entre corredisses per ser els primers en agafar alguns dels tricicles…
Perquè sortiu tots a l’exterior en el mateix moment? Així s’ha fet sempre…
Mes de novembre a una escola d’Infantil i Primària… els especialistes de música de l’escola comencen a dedicar les hores que tenen assignats a cada grup a assajar amb els infants les danses que hauran de fer al festival del Nadal… Arriba el mes de gener i han de buscar nous balls per fer per la festa del Carnaval … El mes de maig assagen les cançons que cantaran al festival de fi de curs… Els especialistes de música acaben esgotats… els infants també… De festival en festival, convertint l’escola en un aparador on s’exhibeixen als infants… donant resposta a una suposada demanda de les famílies…
Perquè feu tots aquests festivals? Així s’ha fet sempre…
Son les 9h del matí d’un grup de 5 anys , tots entren a l’aula, tots es posen la bata, tots s’asseuen, tots canten una cançó per donar-se el bon dia en grup, tots escolten al/a la mestre/a, tots junts comencen a fer una fitxa on han d’escriure el seu nom…
Per què ho feu tot amb tot el grup en el mateix moment? Així s’ha fet sempre…
Una escola on des de fa un temps tenen ganes de canviar les dinàmiques passades, ganes d’innovar… han decidit fer uns projectes amb els grups dels infants. Quan el/la mestre/a dóna per acabat el projecte, l’arxiva i el guarda com un recurs d’una cosa ja preparada per fer-lo servir el curs vinent…
Perquè feu sempre els mateixos projectes? Així s’ha fet sempre…
Així s’ha fet sempre… Així s’ha fet sempre… Així s’ha fet sempre…
Què hagués sigut de la societat, dels drets fonamentals, de la llibertat d’expressió… si ningú hagués plantejat un dubte, un per què…?
Sovint s’ha interpretat que allò que s’ha fet sempre és la forma correcta d’actuar… i em pregunto si reproduir aquests costums que han prevalgut de generació en generació i que hem viscut en primera persona és el millor que podem oferir als infants.
Tradicionalment s’ha entès l’escola com una institució lligada al concepte de reproducció inamovible, que va amb un cert retard respecte dels canvis socials que es produeixen a la societat.
Hem de pensar si hi ha altres formes possibles de fer les coses
Una de les funcions que inicialment pertanyia a la família i que posteriorment s’ha atribuït a les escoles és la de transmetre l’herència cultural als infants, però cal fer-ho des d’una perspectiva crítica i de canvi, doncs del que es tracta és de donar l’opció de recrear d’una manera més lliure aquesta herència, fent-se un lloc propi i original.
Forma part de la nostra responsabilitat oferir l’oportunitat d’escollir i de pensar per un mateix als infants, ja des de les primeres edats, per tal d’afavorir la idea que el coneixement no es transmet o reprodueix, sinó que es construeix en la realitat, en una realitat en la que la persona interacciona i intervé.
Ens cal generar una relació més democràtica entre escola i societat
Com podem situar-nos doncs, en aquesta disjuntiva entre la tradició i el canvi? Sabem que és molt temptador i còmode refugiar-se en les idees establertes per definir quina ha de ser la pròpia pràctica docent, però és aquesta la posició que volem prendre?
Ens cal generar una relació més democràtica entre escola i societat per entendre la primera com una veritable oportunitat per millorar la segona, i per fer-ho cal trencar amb la continuïtat acrítica de determinades formes d’actuar i d’organitzar l’escola.
Hem de pensar si hi ha altres formes possibles de fer les coses que hem viscut com alumnes a les escoles en què ens hem escolaritzat, doncs la pròpia experiència vital ens marca i determina la nostra actuació, els nostres pensaments, les nostres decisions…
Hem de prendre un punt de partida d’oposició davant les teories i dinàmiques tancades que no ens deixen mostrar-nos com éssers lliures i crítics en la recerca d’una societat millor.
Així doncs passarem d’una d’escola lligada al passat a una escola més vinculada al present i al futur. Pensem doncs en l’escola i la societat que volem, posem en dubte velles dinàmiques instaurades i reproduïdes sense reflexió, treballem en equip i generem noves situacions i oportunitats que ens desconcertaran, en les que ens sentirem insegurs, però amb la certesa de saber que no ens conformem amb l’Així s’ha fet sempre…
