-¿Maestra, tú eres independiente?
-Ho intento, visc amb el que guanyo, faig allò que crec que és correcte…
-No, ¡eso no! lo ‘otro’
-Vols dir si sóc independentista? Això és més llarg d’explicar, n’hauríem de parlar…
-En mi casa dicen que habrá una catástrofe… miles de empresas que se van, a lo mejor cerraran, habrá menos trabajo que hay poco… mis padres están preocupados como si ocurriera una desgracia…
Aquest diàleg és real. Va tenir lloc a mitjans d’octubre, durant l’intercanvi de cartes entre Puigdemont i Rajoy. Segurament aquesta família no és l’única del país que està amoïnada. Les persones que estan en risc de pobresa (una quarta part dels infants catalans són pobres), les persones en atur o treballant amb sous indignes, les que estan en risc de ser desnonades (quants se’n fan cada dia?), les nouvingudes que encara no tenen arreglats els papers, els permisos, la documentació… tots aquests col·lectius estan preocupats per les conseqüències de l’anomenat procés.
Les persones que són independentistes i les que no ho són, les persones d’ambdues posicions que defensen de manera radical les seves postures, les persones que mantenen les seves postures de manera dialogant, aquelles que no han pres cap postura… són (som) conscients del que estan patint, som conscients que l’èxit escolar de les seves criatures minvarà, som conscients que les inquietuds que es viuen a casa arriben als centres escolars? som conscients que està disminuint la salut física i mental? Som conscients que el tema s’ha d’acabar?
Algú haurà de demanar responsabilitats als dirigents polítics catalans i espanyols que no han mesurat les conseqüències del procés, que no han sabut (o no han volgut) desencallar el tema.
La situació no és gens agradable. Vivim en un país on encara no s’han tancat les ferides de la guerra. On no s’ha recuperat la memòria històrica del que van viure i patir pares o avis. On després de 80 anys encara es mantenen milers de cadàvers enterrats(?) a cunetes, on es posa entrebancs als familiars dels desapareguts que busquen les restes de persones estimades. On no s’han jutjat els crims de la dictadura. Un país sotmès, com tots els europeus, a una brutal crisi econòmica provocada pels interessos dels poderosos per augmentar exponencialment els seus beneficis i deixar en la indigència a percentatges alts de la població… En aquest país es du a terme el procés. No ho podem deixar de banda. Les conseqüències de la derrota republicana el 1939, els records dels anys viscuts sota la dictadura i els efectes de la crisi són presents en la situació que es viu a Catalunya i ajuden a entendre el que està passant, i els comportaments que es donen.
És hora de tornar a preocupar-nos dels problemes de cada dia: feina, habitatge, salut, escola… Acabi com acabi l’anomenat procés la vida continuarà i els problemes quotidians, els que es viuen cada dia i a cada casa, seguiran allí. Hi ha persones, i també infants i adolescents, que tenen por, que estan angoixades o tristes o cabrejades o molt enfadades; també n’hi ha que estan contentes però.
Les persones que ens dediquem a l’educació professionalment no podem quedar al marge, no podem mirar de lluny el que està passant: la incertesa, el patiment, les angoixes d’una part important (per no dir totes) de les famílies del nostre alumnat. En la mesura de les nostres petites responsabilitats hi tenim quelcom a dir i a fer. Si l’alumnat que atenem a les aules en vol parlar ho hem de fer; amb la tranquil·litat i la seguretat que estem fent quelcom vàlid i necessari, tal com dèiem quan parlàvem dels fets de les Rambles i del dia 1 d’octubre. Les accions amb l’alumnat és quelcom més seriós: s’han de mesurar força abans de fer-les.
Perquè a infants i adolescents, potser més vulnerables que els adults, els afecta força la situació. Hem d’apostar per impulsar dosis d’esperança, de confiança, de solidaritat, d’estimació… que ajudaran a contenir i elaborar les pors i les angoixes… Hem de combatre les dosis de desesperança, de desconfiança, de competitivitat, d’odi que s’estan generant o estan augmentant.
Com a educadors, com a persones, com a ciutadans hem d’estar a l’alçada del nostre paper, i exigir als polítics professionals les seves grans responsabilitats.
