Cada vegada que em poso a escriure sobre educació intento abstreure’m del context general i pensar en l’aula, el mestre, l’infant concrets que fan escola cada dia. Però, acabo tenint la sensació de dedicar-me a animar, fent oblidar el context. Especialment perquè qui ara no mana o els poders que governen o desgovernen tenen una especial voluntat de fer veure que res importa, que l’educació a casa nostra pot continuar igual mentre anem pensant en altres revolucions. I no. He de dir ja que qualsevol “didàctica” es torna impossible sense política educativa.
Hem de fer escola innovadora (alguns diem renovar la vella escola renovadora). Hem de pensar com s’educa i com es construeixen somnis per a infants que acaben d’indicar els reis com han de trobar la seva joguina a Amazon. Les violències de l’estiu ens queden lluny, però la diversitat vital i les negacions de futur continuen a l’aula i hem de construir nova “educabilitat” (això sí, ara tenim protocols per aplicar).
Posen en crisi la llengua de l’escola mentre alguns pares i mares tracten que l’únic “sexe” del que es pugui parlar sigui del dels àngels
Dirimim als tribunals els adoctrinaments, mentre ens envaeixen els dogmatismes de tot signe i a l’aula tractem de fer analitzar, dubtar, pensar. Posen en crisi la llengua de l’escola mentre alguns pares i mares tracten que l’únic “sexe” del que es pugui parlar sigui del dels àngels (tot suposant –espero que no- que els adolescents sàpiguen de quina espècia animal es tracta). Aviat amenaçarà de nou Pisa, les classificacions, les comparacions, el retorn a l’avaluació academicista… Sí. Ja recordo que l’escola, la bona escola, és per definició dinàmica, però les dosis de voluntat i entusiasme s’esgoten amb tant llast, tant de temps, a sobre.
Potser ja ningú se’n recorda, però estem quasi a punt de cloure una mena de dècada perduda. Vàrem tenir cinc llargs anys d’una consellera dedicada a les retallades i lleis Wert només parcialment contestades. Després, una amable consellera substituta que feia el que podia en mig d’altres embolics. Finalment una consellera provisional per poder obrir col·legis en dies festius. I, ara, suposo, tenim un telèfon amb algun subsecretari de Madrid darrere que dubto pensi en què dimonis cal fer aquí.
Mentre aquesta meravellosa governança es desenvolupava, any darrere any, un nombre significatiu d’escoles i d’infants patien la pobresa, s’aplicaven lleis desfasades, avançava la segregació, es perdien unes quantes oportunitats de fer l’escola que avui necessiten els infants i adolescents. I, posats a fer, sembla que tot pot continuar igual perquè són patiments que no vénen d’un dia.
Ha començat un nou any i urgeix reparar vells desastres, compensar grans desigualtats, tornar a pensar en la petita infància, superar els grans divorcis dels adolescents amb els seus instituts, definir una mica com ha de ser l’escola necessària de la dècada vinent
Anava a escriure aquest article parlant d’altres temes però, avui he dinat a un restaurant pedagògic d’una escola de noves oportunitats per a adolescents rebotats amb el sistema i al costat feia el mateix un Director General d’Ensenyament i se m’ha girat la inspiració. No és només perquè aquestes escoles s’hagin quedat aquest curs (no per culpa del 155) sense subvencions i el veí comensal en deu tenir alguna responsabilitat, sinó perquè fa temps que a ningú l’importa el que els professionals fan per entusiasmar el ‘jove bronques’ del meu barri que em feia la comanda, educadament, en català. No sé quant temps creuen els que manaven, manen o aspiren a manar es pot estar sense suport, reconeixement, planificació educativa, però fa massa temps que eduquem en la precarietat.
A més, escric un dia que ha estat aniversari del naixement de Ferrer i Guardia i de la destrucció de l’Escola del Mar i veig a la tele com a indrets que mai han tingut un bri d’anarquisme vital fan homenatges interessats, o com es passa per alt que educar mirant el mar té a veure amb determinades polítiques municipals. Així que em nego a difondre més entusiasme penjat en el buit.
Altres qüestions de la vida potser poden esperar, però l’escola ja no. Nadal ja s’ha acabat i el nou adveniment trigarà, així que reclamo tenir polítiques educatives sèries, accions educatives, pressupost educatiu, responsables de gestionar l’educació. Si no m’agraden, ja els criticaré com he fet bona part de la meva vida, però necessito que algú escolti, impulsi, faci política educativa (i, si és possible, que no faci política amb l’escola). Ha començat un nou any i urgeix reparar vells desastres, compensar grans desigualtats, tornar a pensar en la petita infància, superar els grans divorcis dels adolescents amb els seus instituts, definir una mica com ha de ser l’escola necessària de la dècada que ve.
Sí. Sí. Continuaré pensant com ser més útils cada dia als infants i adolescents que van cada dia a l’escola i ajudaré a no pensar en les complicacions inútils de l’administració escolar. Però, tot té un límit. Comença a ser hora d’exigir que algú faci política educativa, s’ocupi de les escoles i torni a recollir l’entusiasme del personal (a punt d’esgotar-se).
