El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, en col·laboració amb el Departament d’Ensenyament, ha posat en funcionament un portal sobre educació en comunicació audiovisual amb el nom d’EduCAC. A EduCAC http://www.educac.cat/ hi trobem bàsicament materials didàctics per al professorat, amb recursos pedagògics sobre l’anàlisi dels mitjans de comunicació i el llenguatge audiovisual, així com continguts i propostes per a les famílies relacionats amb el consum dels audiovisuals i internet.
Tot aquest material en línia irromp amb força en el panorama de l’alfabetització mediàtica en el nostre país. Un panorama trist i desolat, caracteritzat per l’oblit i la manca de voluntat per implementar de debò l’educació en comunicació audiovisual, i que té com a columna principal el voluntarisme del professorat interessat en la transmissió d’una consciència crítica i analítica davant les pantalles.
Aquestes propostes didàctiques d’EduCAC tenen la vocació d’acompanyar els escolars en la seva trajectòria per alfabetitzar-se en comunicació
No podem plantejar-nos educar ciutadans i ciutadanes lliures sense que tinguin capacitat d’interpretar de manera crítica i reflexiva la publicitat, els programes d’entreteniment, els informatius, els continguts dels youtubers o tot el magma que troben a les xarxes socials, i això és el que ofereix aquest portal amb un important desplegament de creativitat i professionalitat.
Una ullada reflexiva des de la preocupació per una educació múltiple ens fa veure tres elements de considerable gravetat d’avui en dia:
– Una acceleració tecnològica que no té un substrat social ni ètic, que no està plantejada com un bé comú, sinó que està dirigida exclusivament al benefici econòmic i a l’increment consumista.
– Una poderosa superestructura de les idees controlada per uns mitjans de comunicació dominants que alienen, manipulen i que imposen una forma de coneixement de la realitat poc rigorosa, superficial, falsa i que transmeten a la ciutadania contravalors i comportaments que no s’adiuen amb els valors educatius i de la vida cívica.
– El no reconeixement (no sobre el paper, sinó efectiu, de veritat…) del dret a l’educació en comunicació de la ciutadania.
Les comunicacions audiovisuals de masses desenvolupen un paper fonamental en la vida de les noves generacions
En canvi, el seu paper a l’ensenyament no és ni de bon tros proporcional a aquesta importància. Després de més de seixanta anys dels primers moviment d’educomunicació al món, observem com bona part dels plantejaments actuals deambulen cap a postures instrumentals i tecnologistes. Sovint, la preocupació per l’eficiència tecnològica es converteix en allò fonamental i únic en les accions pedagògiques que tenen l’etiqueta de comunicació. Els qui adopten aquest plantejament d’enaltiment tecnològic sembla que estan convençuts que la capacitació dels nois i noies com a operadors tècnics els dóna les claus del coneixement. A més estan convençuts que la tecnologia és neutral o com si n’hi hagués prou que un missatge fos vehiculat per una tecnologia perquè es tornés eficaç.
Els nous corrents autoproclamats d’innovació educativa, sorprenentment sense opinió expressada pel que fa a l’educació mediàtica, haurien de valorar que els coneixements merament instrumentals no porten gaire lluny. No serveix de gaire ensenyar a llegir si després no s’aconsegueix que es llegeixi. Capacitant els alumnes només en l’ús de les tecnologies, sense càrrega analítica i crítica, no es garanteix que les facin servir de manera creativa, respectuosa i ètica.
Les experiències més reeixides en educomunicació proposen una educació en mitjans de comunicació que integri en un mateix projecte, la capacitat d’expressió, la comprensió del llenguatge de la comunicació i l’anàlisi crítica
Les experiències més reeixides en educomunicació proposen una educació en mitjans de comunicació que integri en un mateix projecte, la capacitat d’expressió, la comprensió del llenguatge de la comunicació i l’anàlisi crítica; i aquí EduCAC l’encerta plenament amb tutorials sobre producció escolar, i amb proposta d’anàlisi dels informatius, de la publicitat, de l’entreteniment televisiu, del món d’internet o de la utilització del mòbils.
És una lleugeresa donar per suposat que cadascú de nosaltres té capacitat per discriminar i per traçar un itinerari ètic enmig del maremàgnum immens que representen avui els mitjans dominants de comunicació, des del cinema fins als whatsapp, passant per la televisió, internet o la play. No és fàcil trobar el camí, mantenir un esquema de valors, un entramat moral, un ordre mental. I encara menys si ets nen o nena o adolescent, perquè l’estructuració del pensament, la capacitat de crítica i d’interpretació del món es construeixen, no són innates.
Avui són els mitjans de comunicació el principal agent constructor de la memòria i de la consciència col·lectiva. El desenvolupament de nous mitjans de comunicació ha suposat una greu amenaça per al predomini de la paraula impresa, i sens dubte està canviant fonamentalment la nostra manera de fer servir el llenguatge. En el moment actual, s’afirma, tota alfabetització és inevitablement i necessàriament una alfabetització multimediàtica. Per això crida l’atenció la negació al dret (efectiu, no només teòric) a l’educació en els mitjans de comunicació precisament de qui paga aquest mitjans, a través de l’import d’una entrada, dels impostos o de la compra d’uns productes que tenen incorporat en el seu preu el plus del cost publicitari. L’educació en comunicació ha de ser considerada avui com una normalització històrica, com una reparació de la democràcia social.
