Els llibres infantils i juvenils expliquen històries reals que serveixen per conèixer la realitat que ens envolta i, de passada, per conèixer-nos a nosaltres mateixos. Si obrim L’autobús de la Rosa (1) coneixerem la segregació racial, si llegim La nena dels pardals (2) sabrem què va passar a la Xina durant la Revolució Cultural, i si seguim les peripècies d’Hachiko. El gos que esperava (3) veurem com poden arribar a ser de fidels els gossos.
Amb els llibres de ficció passa una cosa semblant, perquè tot està relacionat i els autors troben inspiració en allò que els envolta, perquè els relats són la vida mateixa. Obrim, per exemple, Jules Verne i la vida secreta de les dones planta (4) i llegim:
Verne va escriure una història sobre un viatge a la Lluna que s’iniciava a Florida. L’obra es titulava De la Terra a la Lluna, publicada l’any 1865.
Obrim un altre llibre, Desconeguts (5):
…en Wilde va amagar l’exemplar de Carta a una desconeguda fins just abans d’arribar a la seva taula…
i encara un altre, Sabates, sabatetes i sabatots (6) on la realitat augmentada ens fa viure la narració d’una altra manera.
És probable que vulguem saber més coses sobre els viatges dels coets de la missió Apol·lo, o de què va la novel·la Carta d’una desconeguda (7) que cita David Lozano, o qualsevol altra informació. És normal i és el que demanem als alumnes: que siguin curiosos.
Per resoldre els dubtes i cercar més informació, els nois i joves disposen, a més dels llibres de la biblioteca escolar, de connexió a la xarxa mitjançant l’ordinador o el mòbil.
El mòbil també els serveix per enviar missatges de text, allò que els nord-americans anomenen texting i que tant de bé ha fet a alguns joves. Són «els fills de la Blackberry», com en diu un bon amic que va veure com gràcies al corrector que porten incorporat els dispositius el seu fill va superar les dificultats ortogràfiques que tenia: «El meu fill escrivia una paraula», diu, «i el corrector li assenyalava l’error i li indicava com s’escriu, una vegada i una altra, fins que va acabar escrivint-la bé.»
Prohibir els mòbils a l’escola? Quan? On? Com?
Aquests darrers mesos estem revivint el debat sobre si els mòbils han d’entrar a l’aula o s’han de deixar a casa.
Hi ha opinions a favor de la prohibició, i tots sabem d’instituts que han pres aquesta decisió. A França s’ha aprovat una llei —llei del 3 d’agost de 2018— que afirma que l’ús del telèfon mòbil pot afectar la concentració necessària per a les activitats docents. Diuen que el telèfon mòbil és el causant de nombrosos problemes dins dels centres educatius (enveges, robatoris, etc.) i que redueix la qualitat de les relacions interpersonals essencials per al desenvolupament del creixement dels estudiants. També apunten als ciberassetjaments i a l’accés a imatges violentes o pornogràfiques.
“Saber utilitzar responsablement els dispositius digitals és alhora un contingut curricular i una competència a adquirir, de la qual no es pot privar l’alumnat”
Com a conseqüència d’aquesta llei, va venir la reacció de la ministra d’Educació del Govern espanyol, Isabel Celaá, que va dir: «En alguns casos el mòbil ajuda, però si prohibir-lo serveix per reduir l’addicció digital, val la pena valorar-ho.»
Hi ha, per contra, estudis com el de la Universitat de Curtin (9) on s’explica que l’ús dels mòbils per enviar missatges de text millora les habilitats de lectura, d’escriptura i de llenguatge, en general. A l’estudi es demostra que els alumnes de primària que fan ús dels mòbils tenen més fluïdesa en la lectura i comprenen millor els textos.
A Catalunya aquesta qüestió ja es va debatre fa tres anys. Recomanaria tornar a llegir el document elaborat i aprovat pel Ple del Consell Escolar de Catalunya sobre «Les tecnologies mòbils als centres educatius», on de forma clara es reflexiona sobre aquesta qüestió. Val molt la pena. Hi podem llegir, per exemple, que «La prohibició total dels dispositius mòbils al centre educatiu per evitar potencials problemàtiques es contradiu amb els objectius curriculars vinculats a l’assoliment de la competència digital, els aprenentatges en general i la capacitat d’aprendre al llarg de la vida. Saber utilitzar responsablement els dispositius digitals és alhora un contingut curricular i una competència a adquirir, de la qual no es pot privar l’alumnat.»
No crec que prohibir sigui la solució ni resolgui els conflictes que es volen evitar. Sí que veig que el seu ús pot anar bé en determinades situacions i/o moments escolars, perquè permet als infants i adolescents fer cerques a Google, tal com fem els adults, serveix per enviar notificacions entre mestres i alumnes, es poden llegir els codis QR, realitzar vídeos i compartir-los a Youtube, permet la lectura mitjançant els ebooks, els nois i noies poden escoltar música mentre treballen, s’afavoreix l’organització de l’agenda, etc.
El que cal és aprofitar-los i mostrar com fer-ne un bon ús, més que no pas prohibir un aparell que, d’altra banda, ja és a les butxaques dels joves.
Les notes d’aquest escrit les trobareu obrint el codi QR següent…
