La composició sociolingüística de la població que resideix a Catalunya és complexa. La immigració procedent de la resta d’Espanya arribada a Catalunya al llarg del tercer quart del segle XX va ser quantitativament molt significativa i el seu impacte en els usos lingüístics va ser especialment rellevant en un context polític no democràtic, en què l’única llengua reconeguda i oficialitzada era el castellà.
El mandat era que no hi havia d’haver cap problema a viure a Catalunya exclusivament en castellà, perquè aquesta era la llengua de l’estat i, per tant, de tothom, i que si algú havia de canviar els seus hàbits i usos lingüístics eren els parlants en català que, de manera obligada, s’havien de passar al castellà a l’escola, al jutjat, en els documents oficials, a les casernes, al cinema… o, de manera suposadament voluntària, com a norma de bona educació, en els intercanvis amb les persones que se’ls adreçaven en castellà… Això ha fet que, sobretot a les àrees, ciutats i barris on fou ubicada aquesta població majoritàriament treballadora, hi hagi dues o tres generacions de persones que han viscut sempre amb la percepció i el convenciment que el català era simplement una curiositat o un destorb. Aquesta realitat –ens agradi o no- és important per entendre la societat catalana d’avui.
La complexitat s’ha fet més gran encara amb l’arribada, també molt nombrosa, però ara a més amb una intensitat desconeguda, de la immigració procedent de tot el món, especialment del nord d’Àfrica, d’Àsia i de diversos països d’Amèrica Llatina. La gran diferència és que ha tingut lloc en un context democràtic i amb un govern de la Generalitat amb capacitat –limitada- d’intervenir en la regulació de la vida i els serveis públics.
Un dels àmbits en què el paper del govern català ha estat més decidit ha estat l’escolar, mentre que en l’àmbit del comerç, del treball, dels espectacles, de la justícia… la seva intervenció, pel que fa als usos lingüístics, ha estat molt més limitada, poruga o directament escapçada. Com és sabut, el model lingüístic que s’ha consolidat, malgrat les escomeses de poderosos organismes de l’estat i de sectors de població catalana amb mentalitat que podríem qualificar perfectament de colonial, és el de considerar el català com a vehicle habitual de l’activitat acadèmica i, doncs, el d’escolaritzar tot l’alumnat en aquesta llengua, independentment de la seva llengua familiar.
Tot plegat amb l’objectiu que tota la població que viu a Catalunya tingui un bon coneixement, comprengui i pugui fer servir, si vol, qualsevol de les dues llengües oficials del país -el català i el castellà-, de manera que sigui possible per a tothom de viure plenament en qualsevol d’aquestes dues llengües i d’evitar la conformació de comunitats lingüístiques diferenciades que, massa sovint, deriven en comunitats diferenciades també socialment i políticament. Un i altre objectiu, en una mesura segurament no òptima, però sí substancial, s’han assolit.
El cert és, en tot cas, que la llengua més usada pels catalans d’avui a Catalunya és el castellà, tot i que, en graus diversos, tota la població de menys de quaranta anys té un coneixement suficient per fer servir el català, si vol. Primera lliçó a extreure’n: l’escola, per ella mateixa i gairebé en solitari, no pot canviar els usos lingüístics de la societat catalana. La llengua es fa servir quan en tens necessitat o quan surt a compte en els intercanvis i contactes que tenim amb persones i institucions a la feina, a les administracions, als mitjans de comunicació, a les botigues, al carrer, a internet… Si no és el cas, el més normal és refugiar-se en la llengua que ens resulta més còmoda i que tenim més per mà. La prova la tenim en el domini que les generacions joves tenen, cada cop més, del castellà i de l’anglès, perquè hi estan contínuament en contacte, en una mena de bany maria permanent. Si les polítiques de reconeixement i estímul del català no traspassen les portes de les escoles i les parets de l’administració catalana, és molt difícil que n’augmenti l’ús social.
El Programa d’Immersió Lingüística concentrava els seus esforços en el parvulari i en els cicles inicial i mitjà de primària, en creure que aquests eren els moments més decisius per assolir la competència comunicativa en català. Probablement aquesta és la causa que efectivament el català sigui la llengua vehicular i d’ús habitual de la majoria de les escoles catalanes i, en canvi, no sigui ni una cosa ni l’altra en molts dels instituts. Ni el compromís i l’exigència han estat els mateixos per part dels equips directius i del professorat, ni el seguiment i el control per part de la inspecció i del Departament d’Educació han estat els que havien de ser. Cal, doncs, que el professorat renovi el seu compromís amb el català per garantir que tot l’alumnat tingui un bon coneixement de les dues llengües oficials a Catalunya i és preceptiu que l’administració educativa estimuli i controli el compliment del que està legislat.
Per altra banda, el Programa d’Immersió Lingüística, amb molt bon criteri, sempre ha focalitzat els seus esforços en el desenvolupament de la competència oral. El cas és, però, que en el cicle superior de primària i a secundària, l’accent s’ha posat de manera prioritària en la competència escrita, com si les habilitats orals ja estiguessin plenament assolides en tots els seus registres. Aquest podria ser el cas de l’alumnat que té el català com a llengua familiar o que viu en entorns on la presència del català és predominant, però per a la resta de l’alumnat el fet de no seguir treballant a l’escola l’oralitat té conseqüències molt negatives que els fan difícil desenvolupar les habilitats comunicatives i la varietat de registres que té la llengua oral. Tot plegat fa que tinguin un nivell insuficient de confiança en la seva capacitat lingüística en català i que n’abandonin progressivament el seu ús… Cal incrementar per tant el treball d’expressió oral i de les habilitats comunicatives tant a primària com a secundària, i aquesta hauria de ser una tasca no només del professorat de l’àmbit lingüístic, sinó del de totes les àrees.
Molt relacionat amb la qüestió de l’oralitat, s’ha constatat també que la llengua més usada en la relació interpersonal –dins i fora de l’escola- per part dels escolars, adolescents i joves, és el castellà, malgrat que ho podrien fer perfectament en català. Els sociolingüistes ens diuen que això passa perquè el català apareix als seus ulls com la llengua del poder (escolar), com la llengua acadèmica, formalitzada i poc practicada en registres més espontanis, més vitals o directament grollers i transgressors, qualitats que tendeixen a atribuir-se amb molta més facilitat al castellà.
La veritat és que els centres educatius no ho tenen fàcil per revertir aquestes percepcions, perquè les aules no són precisament el lloc més indicat per a la transgressió i l’espontaneïtat, però sí que es podria afavorir l’ús del català en les relacions interpersonals si les classes es fessin més participatives, si es treballés més en grup, si es potenciés la implicació de l’alumnat en la vida dels centres (a través de les assemblees, les comissions, les celebracions…); si tots els treballadors –conserges, monitors, personal d’administració i serveis i de les activitats extraescolars…- es fessin conscients que ells també han de contribuir a que el català sigui la llengua d’ús habitual entre ells i amb els alumnes.
Finalment, el professorat. En la catalanització de l’escola hi ha tingut un paper de primera magnitud el professorat, que ha liderat il·lusionadament durant molts anys aquest projecte i que ha estat el model de llengua per a molts dels nois i noies que vivien en entorns no catalanoparlants. Aquells moments d’engrescament, per molts motius, s’han tornat en desencís i resignació. I, per acabar-ho d’adobar, hi ha un sector no pas petit d’aquest professorat, i dels que ho seran ben aviat, amb un domini precari i limitat del català, sobretot oral, tant fonèticament com lexical i sintàctic, del que en resulta un mal model per a l’alumnat. Però aquest ja és tot un altre tema…
