A la pel·lícula «El prado de las estrellas» hi ha una escena on un mestre jubilat li diu al seu alumne:
—Jo et puc parlar dels grecs, de Leonardo, dels volcans, puc mostrar-te la importància de la física, la química, les matemàtiques, l’estudi de les ciències per al enteniment del món que habitem, puc ensenyar-te a jugar a escacs, dir-te els llibres que hauries de llegir, amb la curiositat sempre viva i exigent. Jo estic especialitzat, estimat pupil, en tot allò que no serveix per a res…
És una escena bonica de la cinta que va dirigir Camus —Mario, no us confongueu amb l’altre Camus— que ens serveix per presentar a un mestre jubilat, però no retirat, que és un referent per a tots aquells que convivim amb els infants a les aules, als esplais, als teatres o a les biblioteques.
Parlo d’en Cela —Jaume, no us confongueu amb l’altre Cela— persona estimadíssima per tots els que hem tingut l’ocasió de coincidir amb ell, ni que sigui uns minuts, en alguna conversa informal o hem assistit a alguna de les seves incomptables conferències pedagògiques.
En Jaume Cela té una trajectòria prolífica com a escriptor. Dels seus llibres, especialment la sèrie dedicada al món educatiu, en podem extreure consells de vida i ensenyaments diversos perquè els seus pensament provoquen que ens coneguem una mica més a nosaltres mateixos, si fa no fa com expressava Robin Sharma a «El monjo que va vendre el seu Ferrari» quan afirmava que no és el que podem extreure dels llibres allò que ens enriqueix; allò que ens enriqueix de debò és tot el que els llibres poden extreure de nosaltres. Els llibres —continuava explicant Robin Sharma— en realitat no ens ensenyen res de nou, ens ajuden a veure tot el que ja és dins nostre.
En Cela acaba de publicar «Picotejades pedagògiques», un llibre amb una portada curiosa on veiem a en Jaume assegut en mig del camí, amb la ma estesa envers unes gallines, oferint-los aliment, la mirada concentrada en les bestioletes. Sens dubte, és una metàfora del que trobarem a les pàgines interiors i que el propi autor s’encarrega d’explicar a la presentació:
Observava com caminaven i com picotejaven. Avancen a cops de cap. Em preguntava com es devia veure la realitat, o el que pensem que és real, des de la seva visió, amb aquells cops sobtats però amb una certa harmonia….
El llibre està format per gairebé una cinquantena de reflexions de tota mena on es combinen records de persones concretes amb anècdotes familiars i escolars, referències a filòsofs —Schopenhauer, Nietzsche—, actors de cinema —Streep, Redford—, o poetes —Elliot, Maragall—, tot un còctel que facilita i provoca una lectura estimulant i que s’ha de fer amb una llibreta a mà per anar apuntant el que només s’insinua, obligant-nos a investigar, si volem.
M’ha agradat que al final de cada «picotejada» hi hagi un espai en blanc que convida a deixar-hi la nostra opinió.
També és d’agrair que no s’amagui o suavitzi cap tema, per aspre que pugui resultar —per exemple, a «el currículum és la vida» ens parla de les acusacions d’adoctrinament a les escoles— rememorant l’entrevista a Noam Chomski quan li van retreure que parlés de política, ell, que era un lingüista. La seva contundent resposta venia a dir que sí, que era un lingüista però, sobretot, primer era persona.
Aprofitaré la presentació que es farà el dia 9 d’abril per demanar-li opinió sobre un tema que em preocupa; m’agradarà saber què en pensa del xou de les jornades de portes obertes que organitzen alguns centres educatius per mostrar la seva escola i per veure qui la té mes llarga (la llista de projectes).
També aprofitaré per comentar-li si sap la quantitat de contes on les gallines en són protagonistes. Hi ha «la gallineta roja», les gallines que volien fer «l’ou més bonic del món», les del magnífic llibre «la unió fa la força» i, sobretot, sobretot, «la gallina blava» d’en Casares. Per fer-ne un estudi, oi?
Ens veurem avui a la presentació del llibre a l’Associació de Mestres Rosa Sensat
Podrem felicitar a en Jaume per aquest nou llibre i també per formar part de les persones que ens acompanyen i ens ajuden a fer la vida i la feina més fàcil.
Bioy Casares, l’escriptor argentí, va dir una vegada que els llibres amaguen llocs meravellosos que no coneixem, contenen experiències que no hem viscut mai i que després d’una bona lectura som més rics. Aquest d’en Cela, n’és un exemple.
Jaume Centelles
jcentell@xtec.cat
