Ramon Breu és historiador i sociòleg, i tot i no venir del món del periodisme, ha conjugat des de ben jove la passió pel cinema i la comunicació, i la seva vocació de docent. Gràcies a això ha dedicat gran part de la seva trajectòria professional a la docència a secundària, especialment interessat en l’ensenyament i divulgació de l’educació mediàtica.
Assumeix que aquesta, però, no té prou espai ni reconeixement dins l’aula, una evidència que no l’ha fet desistir de les seves ganes d’aterrar projectes sobre comunicació i cinema als centres i de generar lectures i recursos que apropin l’educació mediàtica als infants i joves i facilitin la feina de mestres, professorat i fins i tot, famílies.
Què és per tu l’educació mediàtica?
Per definir-la m’he guiat per tres eixos: el primer és conèixer el llenguatge audiovisual i comunicatiu, el segon és la producció escolar creativa, que els alumnes siguin capaços de crear, i el tercer eix seria l’educació en el sentit crític, l’anàlisi crítica de tot allò que surt de les pantalles. Els tres combinats donarien peu a l’educació mediàtica. Si avui mirem el currículum, serien molt interdisciplinaris, competencials, inclusius i motivadors. Tot i això, jo he fet 30 anys d’educació mediàtica sense tenir un espai i un temps per fer-la, però com al meu centre li semblava bé, es buscaven uns espais per poder-la aplicar, així que també podríem dir d’ella que són uns aprenentatges hipotètics o clandestins.
Per què passa o per què no és possible que s’ensenyi a les escoles?
Sé que si és possible, és perquè hi ha una acció de voluntarisme per part del professorat per tirar endavant els projectes d’aquest tipus. En els centres hi ha tres tipus o graus d’educació mediàtica: el primer és dedicar una classe o dues a parlar d’un tema, com per exemple, la publicitat. El segon seria dir: “M’interessa el tema i vull tractar-lo amb més profunditat i fer alguna pràctica”. I, per últim, el tercer tipus, que és molt minoritari, consisteix a fer un projecte amb una certa continuïtat. Per exemple, l’Escola Sol és una mena de laboratori de projectes audiovisuals i comunicatius on es tracta la imatge des de P3. Fer un projecte durant un temps i deixar-lo fins dins de 3 o 4 anys serveix de poca cosa. Si no es fa, és perquè el Departament d’Educació no ho fa, per un tema burocràtic o per por, és un panorama molt complicat de per si. Una alumna em deia que tenia molt interès en l’educació mediàtica, perquè deia que les coses que parlaven al pati després eren les que es parlaven a classe, i ens hauria d’interessar el que es parla al pati.
Fer una nova assignatura sona a una cosa molt antiga, ara es parla de projectes. Si no se li volen dir assignatures que no es faci, però que se li doni un temps i un espai a aquest aprenentatge (als mòbils, la publicitat, els youtubers, etc.). També s’hauria de posar sobre la taula el tema de la privatització de les pantalles. Quan els germans Lumière van inventar el cinema, aquest era una cosa col·lectiva, la gent reia i aplaudia en grup.
I amb què ens trobem ara?
Ara la televisió privatitza la mirada, ja duem la pantalla a la butxaca i tenim una mirada solitària i privatitzada. Això fa que depèn dels continguts, allò que surt de la pantalla sigui tòxic per la gent que la mira. L’educació mediàtica és tot el contrari del que volen els operadors, ells volen la soledat de l’habitació de l’adolescent, allà a les fosques mirant un videojoc, un youtuber, el que sigui. En canvi, quan ho poses a l’aula i tens un grup d’alumnes parlant d’això, ho desmuntes, es descodifica. Aquesta és l’essència de l’educació mediàtica, a vegades fa por, però és l’essència: desprivatitzar els mèdia.
Com es pot esperar dels infants que tinguin una mirada critica quan tot el que els envolta mostra els indueix a tot el contrari?
L’antiescola és molt més poderosa que l’escola i quan surts t’ho desmenteixen tot i es converteix en una lluita entre David i Goliat. Hi havia una periodista il·lustre, Margarita Rivière, que estava molt interessada amb els temes d’educació mediàtica i va participar d’un manifest que es va fer a favor de l’educació mediàtica. Es va plantejar que a cada centre educatiu hi hagués un “educomunicador” que coordines el tema mediàtic, i demanava als mitjans públics que tinguessin programes d’alfabetització i de crítica. El manifest tenia 10 punts i cap s’ha complert, encara que el van signar tots els sindicats i diferents entitats.
La Margarita Rivière deia que hi havia un malentès, ja que els mitjans no informen perquè necessitarien reflexió sobre la informació que donen i no tenen temps per fer-ho, per tant, ens donen una altra escola, ens donen ideologies, valors, hàbits culturals, una visió del món, i la gent que no segueix aquella realitat són uns marginats. Per tant, els mitjans de comunicació són un element de l’educació. En canvi, a l’educació de veritat, a l’oficial, no fem gaire cosa.
Si l’escola fa aquest esforç, després quedarà en la memòria, serà com muntar en bicicleta, és el lloc ideal. Fa uns anys es deia que no es pot deixar que els infants vegin la televisió sols, però haurien de poder ser ells els que aconseguissin tenir una visió crítica d’allò que estan veient. I alhora, no es pot basar l’educació cultural únicament en la pantalla de la televisió, s’hauria de pensar en com no centralitzar-ho en una pantalla.
“Educació mediàtica no és només denunciar la teleporqueria, sinó oferir més formació i que la imatge i la història es gaudeixi més”
El videojoc es pot viure sol a dins d’una habitació o en família, amics, i fer que doni peu a la discussió i al debat, i que sigui un canal per arribar a un altre lloc. Les sales de cinema fan que aixequem la vista, creen una cerimònia col·lectiva, en canvi, quan mirem el mòbil abaixem el cap. Quan agafes una pantalla gran a l’aula tothom està encantat. Amb el cinema es pot apreciar el llenguatge audiovisual, cosa que no es pot fer des de la pantalla de casa. I no oblidem que l’educació mediàtica no és només denunciar la teleporqueria, sinó oferir més formació i que la imatge i la història es gaudeixi més.
Què cal fer perquè això comenci a tenir espai a l’aula?
Una cosa que es podria fer és la formació del professorat de base, ja que no hi ha cap assignatura que tracti aquest tema i és sempre una formació voluntària, i així no ens en sortirem. Hi ha una cosa que va fer el departament que es diu Junts per l’Educació, que són uns consells per les famílies. A mi em va tocar fer l’apartat de mitjans de comunicació.
Hi ha molta part del llibre dedicada a la representació que es fa del periodisme al cinema, per què li has donat aquesta importància?
El que he fet és fer servir pel·lícules sobre periodisme per fer una panoràmica de com el cinema ha tractat la professió.
Amb això buscaves dibuixar la imatge del periodisme?
Primer volia transmetre quina és la tasca dels periodistes, ja que a vegades no queda clar pels alumnes, i després determinar diferents missatges que es poden anar traient gràcies a les pel·lícules. La pel·lícula Spotlight, per exemple, demostra que el periodisme d’investigació és una cosa que es fa molt poc, que gairebé no existeix.
Creus que correm el perill que els infants i joves que ara comencen a relacionar-se amb les pantalles i els mèdia s’acostumin a una relació poc analítica, superficial i excessiva en la seva sobreexposició?
Sí. Podríem dir que s’està fomentant la cultura del flash. No és casual, interessa aquesta dinàmica del Twitter, de dues frases i res més al darrere. Aquesta brevetat i rapidesa és una cosa molt contemporània que alhora ens pot ajudar a entendre molts comportaments electorals. Si això es transporta a la política, veiem que votem per una frase que ha dit un dels representants, sense tenir en compte el discurs que hi ha al darrere.
“Una democràcia sense educació mediàtica és una democràcia molt pobra”
Podem dir que l’educació mediàtica també inclou educació política.
Absolutament. Crec que una democràcia sense educació mediàtica és una democràcia molt pobra, que és la que tenim ara, una democràcia empobrida. Ara no parem de sentir i veure l’ús de la paraula “constitucionalista”, per exemple, però molt poca gent s’ha llegit la constitució, i si realment hi aprofundim, veurem que aquella persona no és “constitucionalista” perquè es contradiu en moltes coses. És la cultura del titular, el fast food cultural i és una pena per l’educació, per la comunicació i per la democràcia.
Ara que ja no treballo amb alumnes, no sé si podré fer més llibres perquè són producte d’ells, però m’agradaria crear materials que expliquin la democràcia, a vegades a través del cinema i dels mitjans de comunicació. Trobo que seria interessant fer això perquè aquest aprenentatge de la democràcia no ha funcionat o, potser fins i tot, no s’ha fet, però democràcia i mitjans és una relació que va de la mà.
Quins recursos trobaran els mestres interessats en el llibre?
Hi ha 16 propostes i totes segueixen el mateix esquema: hi ha un apartat de llenguatge i tècniques audiovisuals, que són les beceroles del llenguatge audiovisual. Hi ha tècniques més elementals, perquè intentava encoratjar als professors de què això no és difícil, a més apareix un blog on es poden consultar més materials i recursos.
Hi ha un capítol, el quart, que me’l va suggerir el Xavier Besalú, i consisteix a fer una mica la demostració de com es podria fer l’alfabetització múltiple en mitjans, la comprensió lectora d’imatges artístiques, etc. Apareix una bateria de propostes que ofereixen barrejar la cultura escrita amb l’audiovisual perquè no són antitètiques, i això seria una petita demostració. A cada proposta hi ha lectures clàssiques que amplien allò que diu a la pel·lícula, per fer aquesta barreja entre la cultura escrita i l’audiovisual.
“De vegades es pensa que passar una pel·lícula a classe és no tenir ganes de treballar”
De vegades es pensa que passar una pel·lícula a classe és no tenir ganes de treballar, però si hi ha una intenció i un projecte, i ho preparem com cal, veure’m que és una eina útil, estimulant i molt didàctica.
Alhora he procurat tractar els aspectes tècnics, perquè hi ha mestres que per desconeixement no s’atreveixen a treballar-la. Vaig afegir l’enllaç a un blog que inclou aspectes tècnics amb exemples de pel·lícules: diferents moviments de càmera, so i llums… Amb la voluntat que els mestres s’engresquin.
Per mirar-ho amb la importància que donem a saber fer la distinció entre el subjecte i el predicat d’una oració.
Exactament el mateix. Les imatges tenen un pes important en societat i no podem obviar-ho per por o desconeixement. I a més veurem que no és una cosa tan difícil, i encara més si ho fem amb ajuda i recursos. És un llibre molt pràctic, i també inclou lectures relacionades, per fer la barreja entre cultura literària o escrita i audiovisual.
Enllaços d’interès: http://cinescola.info/
