Com a docent d’arts he pogut descobrir i explorar el treball per projectes artístics a diferents nivells i en diverses situacions, tant a l’ESO com al Batxillerat, i certament és una bona eina d’aprenentatge, un aprenentatge complex.
Complex perquè es barregen diferents capacitats cognitives, és més ric. Durant el procés d’un projecte artístic posem en joc coneixements no només per aplicar-los o descobrir-los sinó també per crear-ne de nous. És una altra mirada, un aprenentatge on l’alumne pren constantment decisions, hi ha de “ser”. També és una manera d’aprendre més transferible.
L’experiència em diu que dins el gran ventall de possibilitats del treball per projectes artístics, els més transformadors són els projectes de creació col·lectiva. Una obra de teatre jove, un documental, una ficció cinematogràfica, una peça de dansa contemporània, una acció sonora… Projectes col·lectius que creen juntes un grup de persones: alumnat, professorat i creador/a. Projectes que comparteixen uns trets comuns i que podríem exportar a altres àmbits per aprendre’n.
Què posen en joc els projectes de creació col·lectiva?
-
(Ser) i crear junts
Avui en dia, crear en col·lectiu, és més necessari que mai. Per sortir del “jo”, per atrevir-nos a ser i fer-ho en comunitat. En una creació col·lectiva el coneixement no és ni meu, ni teu, ni seu, se socialitza, creix i pren sentit en comunitat. No és un rendir comptes en un examen i ja està, o lliurar una activitat, tot el grup comparteix el propòsit: fem junts una pel·lícula, una obra de teatre. És la nostra creació amb els que som. Amb les nostres motxilles i el moment vital. Dit així sembla una cosa senzilla, però no ho és, perquè ens fa estar presents, ens exposa i requereix molta responsabilitat de totes les parts.
-
El pensament abstracte i simbòlic
El nostre sistema educatiu sovint es basa en la racionalitat lògica perquè això facilita les coses: ens permet classificar, seleccionar, separar.
Els projectes artístics col·lectius t’obliguen a desenvolupar habilitats relacionals, posen en joc el pensament divergent, abstracte i simbòlic. Els processos cognitius interaccionen amb processos manuals i emotius, tot esdevé experiència.
-
L’experiència i els vincles
L’experiència és quelcom vital, ens impregna. Els projectes de creació col·lectiva atorguen a l’alumne el ser “subjecte” i ens vinculen els uns amb els altres. Quan confiem en l’alumne com a subjecte i no com a contenidor, tenim més possibilitats que hi hagi un aprenentatge profund.
Els projectes de creació col·lectiva ens permeten establir dinàmiques cooperatives reals, distribució de rols en grups reduïts, ideació en gran grup…
També perquè sovint els vincles van més enllà de l’escola, ens relacionem de rodatge de matinada, a l’hora màgica, de nit, en el marc d’una exposició, en un recorregut pel carrer on descobrim el barri. Ens relacionem en contextos reals per un propòsit comú.
-
El procés i la documentació
El valor d’una creació col·lectiva mai és “al final”. La potència rau en el procés. En el fet de descobrir, aplicar o generar el coneixement “durant” el procés. Un viure el procés, amb moments àlgids i crítics. Amb rigor, amb escolta activa, amb implicació. Durant el procés, el recorregut ens va modelant.
Documentar el procés ens permet mirar enrere, és una manera de fixar el present i recuperar el fet viscut i après. Fotografies, textos, dibuixos, esquemes, els referents treballats. Autors, obres, reflexions. En un procés de creació col·lectiva té molt valor la llibreta d’artista com a quadern de bitàcola.
-
El creador
Quan un creador s’exposa davant un procés col·lectiu amb l’alumnat, comparteix professió, passió i desig. Esdevé generós. Tenir creadors i creadores a l’aula és comptar amb la realitat cultural d’una societat. Esdevé transformador perquè de cop descobrim processos creatius que mai hauríem imaginat i conegut d’una altra manera. Ens desperta la creativitat i la curiositat.
-
Els temps
Una creació col·lectiva requereix temps, almenys d’un curs acadèmic, perquè tot esdevingui, sense presses. On hi hagi espais i moments per idear, per manipular, per reflexionar, per conèixer, per aturar-nos. Per reprendre, per gaudir. Requereix organitzacions horàries que s’adaptin al projecte, no que el projecte s’adapti a l’horari. Esdevé transformador pel centre educatiu, que ha de trencar estructures preestablertes i repensar els espais.
-
L’exhibició o l’exposició pública
Compartir una creació col·lectiva, el moment de l’estrena al teatre del barri, al cinema, a la sala d’exposicions, és aquell moment on, de cop i volta, tot pren sentit. Una estrena “real” en un espai “real”. Un compartir en comunitat, un obrir diàleg amb el públic per conversar i per celebrar.
L’art deixa empremta quan dialoga amb totes les disciplines per necessitat i quan compta amb l’alumne com a subjecte
(Ser) i crear junts, el pensament abstracte i simbòlic, l’experiència i els vincles, el valor del procés i la documentació, el creador, el temps i l’exhibició pública son doncs trets diferenciadors dels projectes artístics de creació col·lectiva.
Els considero rellevants i necessaris perquè l’experiència em diu que l’art deixa empremta quan és viscut en aquestes condicions. Quan dialoga amb totes les disciplines per necessitat i quan compta amb l’alumne com a subjecte.
Els projectes artístics de creació col·lectiva haurien de ser doncs un esdevenir d’escola. Hauríem d’oferir-los a l’alumnat, almenys un cop, en la seva escolarització obligatòria, i els docents els hauríem d’acompanyar per conèixer-los. De les arts i concretament dels projectes de creació col·lectiva, en podem aprendre i cal que dialoguin amb altres projectes i metodologies.
Perquè a l’escola ja sabem que no tot s’aprèn per projectes, s’aprèn o s’hauria d’aprendre amb diversitat de metodologies, depenen del “què” adeqüem el “com”.
Sovint sentim a dir que el treball per projectes baixa el “nivell”, i jo em pregunto el nivell de què i a quins projectes ens referim. Un aprenentatge complex i profund requereix una anàlisi profunda. Perquè parlar de nivell en educació és tenir una mirada esbiaixada del que ens ocupa. Possiblement, el treball per projectes, en general, ha caigut en una inèrcia didàctica. Hem convertit una metodologia en rutina. S’ha confós. Un projecte no hauria de ser una caixa tancada que s’exporta, es replica i ja està. Sempre hauríem d’estar en constant revisió.
Per això, per mi, tenen tant valor els projectes de creació col·lectiva, sempre són diferents. Compartim propostes i propòsits, però comptem amb les persones, l’alumnat, les seves inquietuds i el seu moment vital. Un projecte de creació col·lectiva mai podrà ser una còpia ni un facsímil, sempre serà una obra original, és genuí.
Ens cal una reflexió profunda sobre quin hauria de ser el paper del docent dins un projecte, en general, i quines concepcions de l’aprenentatge requereix en l’alumnat. Cada projecte que desenvolupem a l’escola hauria de generar un espai de reflexió sobre el què i el com aprenen els nostres alumnes. Perquè un projecte també hauria de ser un procés creatiu pel mateix ensenyant.
-
- Exemple de creació col·lectiva: Film Absències
- Exemple de procés de creació: Diari dels tallers
