Som públic d’una representació en què es reconstrueix la crema de bruixes d’un poble l’any 1617. En acabar l’espectacle, després de veure com tres dones trementinaires han estat dutes a la forca gràcies a un judici manipulat i extorquit sota les mans de cinc homes corromputs pel desig de poder i de tapar els seus propis crims cap al poble; girem cua, amb l’estómac encongit.
Reflexionem i imaginem en què més enllà de commemorar aquests fets repetint aquesta història un any rere l’altre, no caldria també acompanyar-ho d’alguna acció reparadora?
Girem cua i tornem. Escoltem un home que comenta amb la seva parella la injusta condemna de les suposades bruixes i parla “dels homes” en tercera persona. A nosaltres ens toquen a totes quan en toquen a una. Però què difícil és fer aquest gest quan el teu semblant és l’agressor. Però, i si com proposa Marina Garcés interpretant Judith Butler, féssim l’exercici d’assumir que pel sol fet de ser tenim el poder de poder fer mal, i que davant aquesta possibilitat decidíssim no fer-ne? Com canviaria la realitat?
Posar consciència en el fet que la nostra existència està entreteixida per totes les mans que al llarg de la vida ens cuiden i alhora, que també som interdependents quan agredim o quan abusem dels nostres privilegis. Necessitem nous referents que acompanyin a la canalla a construir-se amb altres maneres, amb altres idees. Referents disposats a desfer patrons, referents responsables. Referents que assumeixin i puguin sostenir part del pes del que ha passat històricament i en el present per repensar-se.
Des de l’inici de 2024 fins al 18 d’octubre d’aquest mateix any, segons dades de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere, s’han registrat 38 feminicidis a l’Estat espanyol, dels quals 12 han tingut lloc a Catalunya, actualment, la comunitat autònoma amb més casos oficials. 26 criatures menors han quedat òrfenes. Les dades continuen sent esfereïdores i no paren de créixer.
Les estadístiques poden indicar només números o dades, però darrere de cada número hi ha un nom, una història i una vida segada.
Això ens hauria d’ajudar a entendre que aquests casos no són fortuïts, sinó que són producte d’un mal endèmic, d’un fenomen estructural arrelat en un patriarcat que ens explota i ens violenta sistemàticament.
Una professora de secundària explica que: “L’altre dia, una alumna em va demanar que li expliqués per què hi ha ‘feminazis’, em deia que no entenia com hi havia dones que volien fer mal als homes i sentir-se superiors, i que moltes vegades les dones feien denúncies falses per enfonsar les seves parelles”. Quanta feina tenim com a societat! I com és d’important la tasca docent de prevenció, amb professorat compromès i recolzat pels equips directius!
Que l’antifeminisme creix, ja és una realitat.
Tenim alumnat a les aules que sembla que sentir la paraula feminisme els produeixi una reacció cutània. Com pot ser que ja de tan joves tinguin aquest sentiment de “not all men” tan arrelat? També és cert que l’antifeminisme creix entre algunes noies, ara ho veuen com quelcom “mainstream” i elles volen anar contra corrent. Algunes influencers de moda no ajuden.
El que també és amoïnant, és que una part del professorat, que necessitaria formar-se en educació feminista, estigui convençut que no els hi cal. Senten i afirmen que ja tenen la mirada entrenada. Potser, a aquests reductes resistents només els hi mancaria educar el cor i el pensament crític. Com a professionals de l’educació, igual que la resta de persones, no hem d’oblidar la formació al llarg de la vida. Hem de continuar formant-nos, docents, famílies i joves i infants, per no perdre de vista que vivim en una societat violenta, masclista, racista i capacitista, on l’educació feminista és més necessària que mai.
La violència masclista és sistèmica i estructural, no entén d’adscripció social, geogràfica ni de filiació política.
I, malauradament és sostinguda per la complicitat silenciosa del poder i en una percepció esbiaixada i tendenciosa de la realitat ens volen fer creure que la violència vicària i els feminicidis són obra de “monstres”, que el fet que un polític jove d’esquerres que s’autoanomena feminista sigui un agressor sexual es deu a raons patològiques o que l’home d’Avinyó que drogava la seva esposa perquè altres homes la violessin mentre ell ho gravava és un boig.
Per escabroses que siguin aquestes històries, les valoracions psiquiàtriques dels protagonistes determinen que no són malalts. De fet, són els fills sans del patriarcat.
Hem de desmuntar la piràmide de la violència masclista des de la seva base i, per això, exigim una educació afectivosexual des de l’escola bressol i la capacitació de tot el professorat per identificar les actituds i les relacions abusives i el seu compromís, el nostre compromís en tolerància zero davant les violències.
