L’inici de cada curs escolar sempre em fa reflexionar sobre com comencen l’escola els infants. Gairebé totes les escoles plantegen un procés d’adaptació per als infants d’escola bressol i per als més menuts de les escoles d’infantil i primària.
Sovint, però, plantegem aquest procés des d’un punt de vista, sobretot, temporal. I acabem regulant l’arribada dels infants i les famílies a l’escola només des d’aquesta dimensió. I aquest moment pot caure, llavors, en una programació rígida, que es repeteix any rere any, sense potser haver reflexionat amb l’equip educatiu sobre quin és el sentit d’aquest moment.
L’entrada dels infants, acompanyats de les seves famílies, ha de ser motiu d’una reflexió profunda i, alhora, continuada. Quin sentit té o li volem donar a la paraula “adaptació”? És només l’infant qui s’ha d’adaptar a un nou espai, nous adults, nous ritmes?
L’adaptació, sovint, i entesa d’acord amb aquests paràmetres, es converteix en un procés unidireccional, on és l’escola qui marca les regles del joc i l’infant només pot adaptar-s’hi; en resum, acostumar-s’hi. Aquest és el sentit que volem que tingui l’acollida dels infants a l’escola?
Començar l’escola suposa també per als pares i mares conèixer espais i ritmes, i establir nous vincles amb els mestres, entre moltes altres situacions que suposen viure moments intensos. L’escola, basada en la comunicació i el respecte, i en aquest afany de compartir el projecte pedagògic, ha de tenir també present com fem l’acollida de les famílies. Una acollida que no només es resumeix en els primers dies d’escola, sinó que comença molt abans que l’escola obri les portes al setembre.
