Hem llegit i potser hem reflexionat sobre la greu notícia d’un adolescent de disset anys que s’ha suïcidat. Es diu que pot ser per l’assetjament que patia per la seva identitat de gènere. Em dóna peu a pensar en les diferents orientacions sexuals presents, com no podria ser d’altra manera, als centres escolars.
A moltes escoles es fa educació sexual. A la majoria es tracta com un tema a part, no transversal i no lligat directament als temes que tenen a veure amb la persona (aspectes biològics, emocionals, psíquics, relacionals…). Se’n pot donar una visió desarrelada i alhora amb una especificitat que no hauria de tenir: la sexualitat és un aspecte més de la personalitat humana, tan important com altres. En parlar-ne de manera separada se li dóna més significació de la que té. I pot provocar que infants i adolescents la visquin amb més ansietat o angoixa.
Però es parla de les diverses orientacions sexuals? Es parla d’homosexualitat? Es parla d’altres expressions de la sexualitat? Diria que és un tema tabú a les aules
Però es parla de les diverses orientacions sexuals? Es parla d’homosexualitat? Es parla d’altres expressions de la sexualitat? Diria que és un tema tabú a les aules. Es dóna educació o formació sexual, es parla de relacions entre sexes… però habitualment ningú no s’atreveix a parlar obertament d’homosexualitat o relacions homosexuals.
He constatat com a tutor el patiment d’adolescents masculins per aquest tema. A les etapes obligatòries no s’ha arribat a la maduresa sexual. Els dubtes apareixen arreu… però infants i adolescents que dubten de la seva orientació sexual, que se senten persones diferents, ho viuen amb més patiment. Se senten diferents de la majoria, i el que és pitjor, pateixen el rebuig si s’atreveixen a manifestar-se com a tals. És molt difícil reflexionar sobre les seves tendències, desitjos o identitats si s’han de defensar de les altres persones, si se senten considerats estranys, dolents… si són marginats obertament.
Una manera de defugir l’angoixa, la incertesa sobre la inseguretat sexual és atacar la possibilitat, atacar i menysprear, intentar destruir la imatge que projecta davant mateix la persona que també està dubtant
La presència d’un company o companya que pot tenir una tendència homosexual posa en qüestió la pròpia orientació sexual. La ideologia dominant ens fa pensar que l’orientació heterosexual és la correcta, la normal… les altres no són normals, no són bones, són perilloses o obertament perjudicials o perverses. La inseguretat lligada a l’edat accentua l’angúnia. Seré jo també homosexual? Em diran marica o bollera? Una manera de defugir l’angoixa, la incertesa, és atacar la possibilitat, atacar i menysprear, intentar destruir la imatge que projecta davant mateix la persona que també està dubtant.
Per què no se’n parla a les aules? Hi ha professorat que té dificultats per fer-ho; li manca maduresa personal i seguretat per endegar aquest tema difícil que també posa en qüestió la nostra sexualitat, la nostra maduresa, i ens fa por quedar en evidència davant l’alumnat
Per què no se’n parla a les aules? Hi ha professorat que té dificultats per fer-ho; li manca maduresa personal i seguretat per endegar aquest tema difícil que també posa en qüestió la nostra sexualitat, la nostra maduresa, i ens fa por quedar en evidència davant l’alumnat. Les fantasies que tenim són fantasies, però ens impacten com si fossin reals i ens frenen a l’hora d’actuar. Ens és fàcil l’excusa: aquests temes no em toquen a mi, no em paguen per parlar d’orientacions sexuals, és un assumpte de les famílies, dels seus progenitors (la qual cosa és certa). Però els infants i adolescents confien en el seu professorat, confien en el seu tutor o tutora, voldrien poder parlar-hi, voldrien ser escoltats. A voltes els és més fàcil adreçar-se a l’adult del centre escolar que als adults que tenen a casa.
Les noies homosexuals compten poc, són poc o gens valorades… potser per això no reben el mateix rebuig que els nois no heterosexuals. Com en altres camps, la persona femenina és vista com d’una categoria inferior
La variable de gènere també hi és present, evidentment. L’homosexualitat femenina té les seves connotacions. Sembla que s’accepta amb menys dificultats, que no genera un rebuig tan visceral com la masculina. Es diu que si dues nenes o noies van agafades de la mà o de bracet està més acceptat, i si ho fan dos nens o nois la riota és general. Ara bé, aquesta presumpta acceptació no pressuposa una acceptació de l’homosexualitat femenina (que també genera rebuig) i va lligada amb la invisibilitat: les noies homosexuals compten poc, són poc o gens valorades… potser per això no reben el mateix rebuig que els nois no heterosexuals. Com en altres camps, la persona femenina és vista com d’una categoria inferior.
Com a persones educadores, hauríem de conèixer més i donar suport a les entitats LGTBI que defensen la diversitat sexual de criatures i adults
No direm una gran novetat si recomanem la necessitat de col·laborar amb les famílies. L’educació sexual, a les etapes obligatòries, és important, i a les famílies (immerses en la ideologia dominant de prejudicis davant el sexe i l’homosexualitat) també els és difícil actuar, com hem vist que ens passava al professorat. Potser si, en pla d’igualtat, ens disposem a ajudar-nos mútuament, el nostre alumnat en sortirà beneficiat. També la xarxa associativa i les entitats existents ens poden donar un bon cop de mà. Jo vaig tenir la sort de poder col·laborar durant anys amb el Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat (CEJAS) de Barcelona. Fan una molt bona feina, i l’alumnat coneix un recurs que podrà utilitzar en el futur. I, com a persones educadores, hauríem de conèixer més i donar suport a les entitats LGTBI que defensen la diversitat sexual de criatures i adults.
Per acabar, una altra consideració. L’eficàcia de l’educació sexual als centres escolars milloraria si tinguessin una presència equilibrada de sexes. Les tasques educadores seguim pensant-les com adequades per al gènere femení, però infants i adolescents necessiten veure homes i dones educant-los i cuidant-los, des de l’etapa infantil fins a la postobligatòria.
