«Hi ha altres prioritats, hi ha altres espais –com tutoria– per parlar dels temes que amoïnen l’alumnat», «A vegades demanen fer debats per no fer classe», «Hi ha temes, com la violència domèstica, en què t’has de posicionar!». Aquestes frases es basen en testimonis reals recollits en tallers de formació de professorat sobre com abordar temes controvertits a l’aula. Del novembre de 2020 al març de 2021, en un institut públic de secundària de Barcelona, una quarantena de docents van compartir algunes observacions, dilemes i aprenentatges que han inspirat aquest article.
Les famílies han de tenir tota la veu sobre l’educació crítica dels seus fills i filles? O ha de prevaldre la responsabilitat del sistema educatiu de promoure la cohesió social? Com trobar l’equilibri entre una posició i l’altra?
Pors
«Si tinc por que m’acusin d’adoctrinament? Bastanta, però no perquè jo adoctrini, sinó perquè potser altres poden considerar que no s’ha de parlar d’algun tema [com, per exemple, de l’homosexualitat]». «Ja no. M’havia generat inseguretat [en el moment dels judicis per adoctrinament], però ara ja no». Els testimonis recollits recullen una certa pressió per com pot ser percebuda des de fora la tasca educativa, cosa que fa que molts professors i professores vagin molt amb compte amb quins temes plantegen i com els aborden. Tot i que aquesta intranquil·litat sembla anar a menys, és un factor encara present, en especial de cara a les famílies.
Les famílies han de tenir tota la veu sobre l’educació crítica dels seus fills i filles? O ha de prevaldre la responsabilitat del sistema educatiu de promoure la cohesió social? Com trobar l’equilibri entre una posició i l’altra?
Reticències
Aquesta inseguretat sovint va associada a la sensació de «no tenir prou eines», «no saber gestionar un disbarat», o al delicat equilibri d’ensenyar a pensar sense influir en el que s’ha de pensar: «Si tu vols que pensin, has de demostrar que penses, i això implica donar la teva opinió». Es pot considerar que el fet que un professor o professora doni la pròpia opinió és ensenyar el que s’ha de pensar? Com es compatibilitza amb el rol de poder que té el professorat?
Responsabilitats
«Jo sí que treballo temes controvertits a l’aula: Quan l’alumnat comparteix neguits, ho aprofito com una oportunitat educativa». Aquesta afirmació sembla majoritària entre el professorat. Tot i que, d’entrada, no es planifiquen gaires activitats de pensament crític, sí que se solen acollir i abordar quan són qüestions plantejades per l’alumnat.
Això vol dir, però, que el pensament crític entra a l’aula quan els alumnes el posen sobre la taula? És suficient deixar en mans de l’alumnat el fet de posar en l’agenda educativa les competències de pensament crític? És positiu perquè és la millor manera que realment sigui significatiu? O és relegar aquesta competència a factors massa espontanis?
Oportunitats
Des de «la normalització de l’esclavatge o l’incest a classe de grec» al perquè del «concepte de pseudociència, o l’homeopatia», «les vacunes» a física i química, «l’ús d’animals en l’experimentació en tecnologia», passant per l’opinió respecte de «l’evasió fiscal i l’economia submergida» o l’ocupació i «els desnonaments» en economia… De la gran varietat de continguts tractats als centres, un munt ofereixen oportunitats per practicar el pensament crític: no són poques les preguntes que sorgeixen en les diferents matèries. Tractar aquests temes implica desviar excessivament el currículum amb un temari ja massa atapeït? S’hauria de reformular el currículum perquè hi estiguin compresos? El currículum ja comprèn aquests temes perquè és molt ampli i el professorat té llibertat de càtedra? O el professorat que vulgui impulsar el pensament crític agrairia una mica més de suport en aquest sentit?
Rutines
«El pensament crític és curricular!». Més enllà d’incorporar temes específics sobre els quals reflexionar, també es poden incorporar rutines de pensament, aplicables a qualsevol tasca de comprensió i anàlisi de text o de procediments, o de metareflexió, o millor encara, una cultura del pensament transversal. Tot i no ser central, el pensament crític és, efectivament, un contingut competencial recollit al currículum. La pregunta aquí seria: com incorporar aquestes rutines i pràctiques? I amb quins mitjans es forma el professorat per conèixer aquests mètodes donats que no són continguts des de la formació inicial del professorat?
Deixar en mans del professorat els reptes de promoure el pensament crític per si sol, però, és una responsabilitat massa gran a encabir en una estructura educativa ja massa atapeïda.
Reptes
Deixar en mans del professorat els reptes de promoure el pensament crític per si sol, però, és una responsabilitat massa gran a encabir en una estructura educativa ja massa atapeïda. Així que caldria una aposta col·lectiva, des d’una varietat d’actors, que doni suport al professorat. Però qui ha d’iniciar aquest esforç per impulsar el pensament crític a les escoles? El professorat i les famílies, per tal de demostrar que hi ha interès i demanda? El Departament, per poder oferir un coixí de seguretat al professorat?
Molts professors i professores semblen acollir el pensament crític a l’aula, però de forma no sistemàtica. Sens dubte, hi ha molt per fer.
Us heu vist reflectits o reflectides en algunes afirmacions d’aquest article? Discrepeu? Què n’opineu d’algunes de les preguntes plantejades? Us animem a compartir la vostra experiència, preguntes o reflexions a l’espai de comentaris.
I, per a qui tingui interès per sentir, pensar i transformar la seva tasca educativa, i tenir més eines (segures) per promoure el pensament crític a l’aula, ens retrobem aquí.
