Un bon dia vaig empescar-me una analogia —segurament imperfecta i incompleta— per explicar, en formacions sobre mediació lectora, què vol dir llegir, per què llegim i com acompanyar els infants en el seu procés d’aprenentatge lector. Diria que se’m va ocórrer en un llarg trajecte en cotxe…
Tècnica i circulació. Descodificació i comprensió
Per conduir, primer cal saber moure el vehicle. Assimilar la tècnica, la mecànica. Accelerar, frenar, canviar de marxes, maniobrar. Però no n’hi ha prou: cal saber circular. Entendre que en l’entramat de camins i carreteres hi ha una lògica establerta: sentits, senyals, un codi de circulació… I que només quan sabem interpretar tot aquest sistema podem circular i arribar als llocs. És llavors quan la conducció pren sentit. De què serviria poder moure un vehicle sense saber circular?
Per llegir, primer cal saber descodificar. Desxifrar el codi. Entendre que els símbols que veiem impresos amaguen un so i els podem relacionar. Reconèixer paraules i imatges. Guanyar fluïdesa. Però no n’hi ha prou: cal comprendre. Entendre les idees que expressen les línies que llegim i descobrir què hi ha al darrere. Interpretar els senyals que s’amaguen en els textos per poder construir sentits. És llavors quan la lectura pren sentit. De què serviria poder descodificar sense comprendre?
Per aprendre a llegir és important començar submergint-nos en històries –al costat d’un adult– molt abans de saber descodificar, i també quan ja comencem a fer-ho
Des del seient del costat
Per aprendre a conduir és important començar de copilot. Viure de ben a prop què implica la conducció, i sobretot descobrir que realment val la pena saber conduir. Des del seient del costat podem experimentar com pot ser de valuós desplaçar-nos amb un vehicle i dir: «Jo també vull tenir la clau per fer-ho de manera autònoma!»
Per aprendre a llegir és important començar submergint-nos en històries –al costat d’un adult– molt abans de saber descodificar, i també quan ja comencem a fer-ho. Descobrir la màgia de les paraules i la lectura ens fa dir: «Jo també vull tenir la clau per fer-ho de manera autònoma!» Perquè si no –com explica molt bé Mariona Masgrau en un breu però ben trobat article al diari Ara– creurem que no val la pena seguir fent-ho. Ara bé… realment val la pena?
Per què conduïm? Per què llegim?
Conduïm perquè ens cal. Per desplaçar-nos de manera eficaç i autònoma. Per anar a llocs on no podríem arribar d’una altra manera. Conduïm per saber-ne més. De conduir se n’aprèn conduint. Amb la pràctica guanyem confiança, i amb la confiança les ganes i la possibilitat d’anar més enllà. I conduïm –almenys algunes persones– per pur plaer. Perquè gaudim del so del motor i del lliscament de les rodes a l’asfalt. I sobretot perquè ens permet descobrir indrets remots i paisatges extraordinaris.
Llegim perquè ens cal. Per moure’ns de manera eficaç i autònoma pel món. Perquè és un mitjà essencial per obtenir informació, construir coneixement i comunicar-nos. Llegim per saber-ne més
Llegim perquè ens cal. Per moure’ns de manera eficaç i autònoma pel món. Perquè és un mitjà essencial per obtenir informació, construir coneixement i comunicar-nos. Llegim per saber-ne més. De llegir se n’aprèn llegint. Amb la pràctica guanyem confiança, i amb la confiança les ganes i la possibilitat d’arribar a noves lectures. I llegim –almenys algunes persones– per pur plaer. Perquè gaudim de la textura del text i la seva poètica, perquè ens captiva la bellesa de les il·lustracions. I sobretot perquè descobrim noves mirades, personatges interessants i mons possibles que ens emocionen i ens fan vibrar.
Carreteres i llibres que no duen enlloc?
Quan conduïm per plaer, a vegades ens perdem i descobrim que res no és com esperàvem. El que deien els mapes no és pas com ho imaginàvem. Sentits i senyals amagats, túnels que ens sumeixen en la foscor, carreteres que no duen enlloc, paisatges inesperats que ens corprenen… De sobte, aquell viatge que fèiem amb un fi concret, es converteix en un trajecte aparentment estèril. Però no ho és pas. El recorregut que fem ens omple de vida i el nou destí ens sorprèn. És magnètic i ens agrada.
Quan llegim una obra literària, sovint ens perdem i res no és com esperàvem. Com diu Teresa Colomer (2005, p. 94), «cualquier texto tiene vacíos y zonas de sombra, pero en el texto literario la elipsis y la confusión han sido organizadas deliberadamente». Llegir una obra literària hauria de ser endinsar-se en un entramat de carreteres confús i incert. No sabem on ens durà ni si realment ens servirà per a res. Però entrar en aquest joc ens omple de vida. És magnètic i ens agrada.
Tanmateix, la meva experiència em diu que pot resultar eixorc buscar certeses en el terreny literari
Moltes preguntes i poques respostes
Des de l’àmbit educatiu cerquem el benestar i el creixement del nostre alumnat en tots els sentits. Volem ajudar-los a créixer, a trobar un lloc al món, a superar els embats emocionals que viuen… Això suposa enfrontar-se a una gran complexitat. Són moltes les preguntes que ens sorgeixen, així com la necessitat de trobar i oferir respostes. I és aleshores quan sovint demanem a la literatura que ens brindi receptes i solucions.
Pensem que si els llibres són una finestra oberta al món, segur que ens poden ajudar a acompanyar els nostres infants a trobar-hi el seu lloc. Confiem en el «poder» de la literatura.
Tanmateix, la meva experiència em diu que pot resultar eixorc buscar certeses en el terreny literari. Quan condueixo un club de lectura per a infants, sempre vaig amb el meu mapa de preguntes preparat. Vull que es parli sobre determinats aspectes literaris de l’obra que considero cabdals, o sobre temes que de ben segur –penso– hauran ressonat als nens i a les nenes que tinc al davant. Però sovint la conversa pren camins que s’allunyen del que jo esperava. Aleshores m’adono que han viscut la història de manera diferent de com jo ho he fet. Cada infant s’ha fixat en alguna cosa i hi ha sabut veure significats diferents.
Però això és el que realment fa que llegir i les converses que se’n deriven prengui sentit. Potser no hem respost cap de les qüestions que formulàvem (…) però hem obert camins interessants, realment vinculats a la seva experiència lectora
Però això és el que realment fa que llegir i les converses que se’n deriven prengui sentit. Potser no hem respost cap de les qüestions que formulàvem, potser marxem amb més preguntes que respostes, però hem obert camins interessants, realment vinculats a la seva experiència lectora. I els han deixat un pòsit, n’estic segur.
Efectivament, hi ha d’haver carreteres que ens duguin allà on desitgem. Però també n’hi ha d’haver que ens permetin perdre’ns. I explorar, i jugar, i perdre el temps! I serà llavors quan, després de tants viatges incerts i paisatges descoberts, després de tantes pàgines desdibuixades i paraules equívoques, sabrem veure el valor de les carreteres que no duen enlloc.
Una analogia imperfecta
Com bé exposava al principi, l’analogia plantejada segurament és imperfecta i incompleta. A més, cadascú hi haurà trobat significats diferents. Però suposo que d’això es tracta, que les paraules diguin a cada lector el que hagin de dir-li.
Finalment, deixeu-me confessar que a mi no m’agrada gens conduir –en el sentit literal, en aquest cas–. Tinc el carnet al calaix i de cotxe no en tinc pas. Però, bé, no a tothom li ha d’agradar conduir… oi?