El concepte d’ideologia de gènere va sorgir del Vaticà i dels intel·lectuals catòlics en la dècada de 1980. A l’Estat espanyol va ser utilitzat per primera vegada el 2001 i la idea es va consolidar i convertir en un terme acusatori per desacreditar el feminisme i l’educació sexual.
Al nostre país, venim d’una llarga història de tradició franquista i feixista que la mal anomenada transició no va ser capaç d’esborrar i que avui es concreta en la ultradreta. L’integrisme catòlic del qual venim, i que fa molt temps que actua, ha passat a lliurar una guerra cultural, on els drets sexuals i reproductius estan en la diana. La batalla cultural s’està convertint en una lluita per l’hegemonia, que defensa que els drets són prescindibles i que són cosa del passat.
El franquisme misogin i la influència de l’església catòlica mai han acabat de perdre la seva presència en sectors elitistes i populars de l’educació i ara estan en procés d’expansió a la societat en el seu conjunt i als centres educatius de manera específica. És un fenomen transnacional amb una concreció específica en el nostre país, on des de principis del 2010 ha canviat la manera d’actuar de la ultradreta.
L’estratègia de la ultradreta és una combinació de projectes religiosos, ideològics (on l’escola juga un paper clau), econòmics i polítics, amb tàctiques a nivell global coordinades en un procés a llarg termini. I la mala notícia és que Espanya és un node que exporta discursos a altres països i es transforma ella mateixa amb les connexions globals.
En el món del lleure, les jugadores de videojocs en entorns virtuals en línia fa anys que alerten sobre el creixement dels discursos d’odi. Des del seu espai en el marge, com a dones i com a gamers [jugadores] se les ha escoltat poc, i ara ens preocupa just el què fa anys que elles intenten visibilitzar. El gamergate [guerra contra la diversitat social i cultural a l’àmbit dels vídeojocs], que és tot una campanya d’assetjament en línia, va començar als volts de 2014 i ha estat el precedent de les campanyes d’odi i radicalització digitals dels que ara se n’adona molta gent.
Individualitzats, darrere de pantalles condicionades per algoritmes molt ben escollits, conversant amb altres que són bots [robots] o persones, bots o persones, bots o persones.
L’espai virtual ens despersonalitza, un espai sense moderació, que apel·la a la lliure expressió, inclús quan aquesta violenta, intimida i amenaça a l’altra. Subvertim l’ordre d’aquests espais i d’aquestes tecnologies del poder? Ho fem des de dins?
En aquest 25N, potser la pregunta no és només com protegim les dones i el col·lectiu LGTBIQA+ d’aquestes violències digitals, sinó com transformem les eines mateixes, com les fem nostres, com inventem altres formes de presència i de relació que no reprodueixin la lògica de l’amo. Audre Lorde diu que “les eines de l’amo no desmantellen la casa de l’amo” i, d’acord amb aquesta premissa, siguem creatives, imaginem i creem o recuperem altres entorns, comunitats i mitjans que no parteixin del domini, sinó del bé comú.
Tornem als centres educatius. Vivim moments difícils, moments d’agressions a l’escola pública i el què representa. Els malestars de gènere també proliferen entre les i els adolescents i això complica l’acció educativa. Sota una distorsionada “llibertat d’expressió” moltes persones sense coneixements precisos del que és l’escola i l’aprenentatge s’atreveixen a opinar i a fer circular notícies falses que es converteixen en discursos d’odi contra l’educació pública i el professorat que hi treballa.
Enfront d’aquests projectes, la defensa del feminisme, la defensa de la democràcia, la divulgació i el coneixement no androcèntric, la resistència feminista i el treball de cura i els afectes són l’únic camí possible.
Cal fer polítiques públiques a partir de les recerques i experiències fetes des del feminisme interseccional
En lloc de fer consultes obertes sobre com impulsar l’educació afectivosexual, cal consolidar estructures institucionals que impulsin la mirada feminista en tots els àmbits de l’educació, la qual cosa vol dir, fer polítiques públiques a partir de les recerques i experiències fetes des del feminisme interseccional.
El Departament d’Educació ha d’establir mecanismes clars i efectius per impedir que els fons públics es destinin a organitzacions que promouen agendes antigènere, especialment les que atempten contra els drets sexuals i reproductius. El finançament públic ha de respondre al principi de no-regressivitat en matèria de drets humans, garantint que els recursos públics s’utilitzin per ampliar llibertats i no per restringir-les.
Aquest 25N fem una crida a la comunitat educativa de tots els centres per dir NO als discursos d’odi, NO a l’exclusió, NO a la pèrdua dels drets que tant ens han costat d’aconseguir. Volem escoles i instituts lliures de violència, lliures de prejudicis, lliures de mentides, silenciaments, indiferència i ocultacions.
DAVANT L’AUGE DEL NEOLIBERALISME I DEL FEIXISME, COM A DOCENTS FEMINISTES ALCEM LA VEU PER DIR “NI UN PAS ENRERE”.
El Diari de l’Educació, 2025