Volem denunciar la violència institucional que permet que hi hagi agressions sexuals i assetjaments a totes les administracions i especialment a les històricament patriarcals. Només cal veure els darrers casos als ajuntaments, als partits polítics, al cos de policia, a l’exèrcit. I també la militarització i les guerres de la majoria dels governs. Tota aquesta violència que es va normalitzant en la societat, en part gràcies a la col·laboració de molts mitjans.
A l’exèrcit fins al 2015 no es va reconèixer l’agressió sexual com a falta disciplinària i a l’última dècada hi ha hagut 316 denúncies, que en percentatge està per sobre de la mitja censada en la societat. Segons la Macroencuesta de Violencia contra la mujer de 2025, una de cada tres dones de l’Estat espanyol ha patit violència sexual i només es denuncien el 5% dels casos.
Amb aquest brou de cultiu no és gens estrany que una part dels nois joves normalitzin les agressions sexuals en les seves relacions i tinguin comportaments més violents. Ho viuen cada dia i els dispositius tecnològics hi donen un accés generalitzat a continguts que abonen aquesta situació. Potser abans hi havia la mateixa violència patriarcal, però ara la identifiquem més, la denunciem més.
Com a docents feministes la nostra resposta és més sensibilització, més educació, més presa de consciència, més pensament crític i més compromís davant la barbàrie. L’educació sexual feminista té un valor fonamental en la prevenció de les violències i en la construcció de relacions saludables, en la identificació de l’abús, en l’assertivitat i en el consentiment, en l’estima del propi cos i en el reconeixement de les diferències i la capacitat empàtica. Amb les nostres lluites pacífiques fem avançar una legislació que garanteixi l’exercici dels nostres drets, que són els drets de tota la població.
Així, el DECRET 175/2022, de 27 de setembre, d’ordenació dels ensenyaments de l’educació bàsica, a l’Article 3 que parla dels Principis pedagògics, determina que l’educació afectiu-sexual és un dels vectors de l’acció educativa, i hi diu textualment:
Educació afectivosexual: forma part del currículum coeducador en totes les etapes educatives i té com a objectius afavorir la construcció d’una sexualitat positiva basada en els drets sexuals i reproductius, igualitària i saludable, que respecti la diversitat i eviti tota mena de prejudicis per raó d’orientació sexual i afectiva, així com prevenir embarassos no desitjats i infeccions de transmissió sexual.
Resulta obvi que a educació infantil, primària i secundària els centres educatius han de planificar i desenvolupar de forma sistemàtica l’educació afectivosexual per tal de donar compliment a la legislació vigent decretada pel Departament d’Educació i Formació Professional. Però paradoxalment, és el propi Departament qui atura aquesta acció a instàncies d’una denúncia presentada per VOX amb el suport del PP contra l’Escola Els Pins de Sant Cugat del Vallès.
No és notícia que aquests dos partits, nostàlgics de la imposició d’ideologies feixistes i retrògrades, presentin denúncies contra qualsevol iniciativa relacionada amb drets i democràcia, però sí que resulta sorprenent que el Departament aturi allò que el mateix ha decretat. Quina seguretat tenen el professorat i centres educatius que vulguin complir amb la legislació? Qui empara la seva iniciativa d’avançar en educació? Davant d’aquest atropellament a la legitimitat de l’acció educativa qui respon?
Sembla que la resposta no està en l’Administració. La resposta està en el suport mutu, en la denúncia i en el suport col·lectiu. Aquí ens trobaran i aquí ens trobarem.
El 8 de març no és una efemèride amable. És una data de conflicte, de carrer, i també pot ser —si no la buidem de contingut— un espai per repensar què vol dir estar juntes
Audre Lorde diu que “la interdependència entre dones és el camí cap a una llibertat que permet que el jo sigui, no per ser utilitzat, sinó per ser creatiu”. No parla d’unitat homogènia. Parla de diferència. I diu: la diferència no s’ha de tolerar. La tolerància és jeràrquica, és condescendent. La diferència és un “pou de polaritats necessàries” des d’on pot emergir la creativitat. És a dir, no llegir el conflicte com una amenaça d’entrada, sinó rebre’l com a possibilitat per qüestionar-nos, per desplaçar-nos, per crear.
Ens han educat per desconfiar de les diferències. Diferències de classe, de raça, de territori, de desig, de capacitat, de llengua… O bé per ignorar-les, o bé per convertir-les en motiu de sospita i fragmentació. Lorde és taxativa: sense comunitat no hi ha alliberament. Però comunitat no vol dir uniformitat, no vol dir silenciar tensions.
El 8M és una ocasió privilegiada per assumir aquesta complexitat. És el dia en què conflueixen lluites. Si les reconeixem com a fils diferents d’un mateix entramat, el tapís guanya resistència.
La sororitat real consisteix a saber-nos necessàries en la diferència. A poder aliar-nos i tornar-nos a aliar, sense convertir cada desacord en una escissió definitiva. A entendre que l’estratègia pot variar, que les prioritats no són idèntiques, però que el sistema que ens vol dividides és el mateix.
Interdependència no és dependència. És reconèixer que la meva llibertat està travessada per la teva, i que cap de les dues no serà completa si deixa fora les altres.
Potser aquest 8 de març la pregunta no és només què reivindiquem, sinó com ens vinculem entre nosaltres mentre ho fem. Si som capaces de mirar les nostres diferències i convertir-les en força política.
AQUEST 8M DES DE LA NOSTRA DIVERSITAT CRIDEM ALT I FORT: NO ALS FEIXISMES, NO A LA VIOLÈNCIA, NO A ALS INTENTS DE TORNAR ENRERE. VOLEM UNA EDUCACIÓ EMANCIPADA I EMANCIPADORA, LAICA, PÚBLICA I FEMINISTA
El Diari de l’Educació, 2026